Llegim 01/04/2021

Jorge Herralde: "Vaig arribar a oferir 300.000 dòlars per una novel·la de Tom Wolfe"

14 min
Jorge Herralde, a casa seva, aquesta setmana
Disponible en:

BarcelonaNo és cap secret que a Jorge Herralde (Barcelona, 1935) li agrada treballar entre muntanyes de papers i que, sovint, només ell és capaç de trobar el que busca entre els nombrosos catàlegs, dossiers, contractes i llibres que acumula. Los papeles de Herralde (Anagrama, 2021) rescata "un arsenal de documents fins ara no coneguts" de l'arxiu de l'editorial que permeten refer la història d'Anagrama, fundada el 1969 a Barcelona, a partir de la correspondència de l'editor amb autors, agents, periodistes i altres editors.

És un volum generós en anècdotes, començant pels problemes amb la censura franquista des del primer llibre –un assaig sobre El Capital, de Karl Marx–, les aventures etíliques amb Charles Bukowski, la tensió amb l'agent Carmen Balcells, l'amistat amb Sergio Pitol, Álvaro Pombo i Carmen Martín Gaite i la llarga polèmica amb Javier Marías, que poc després de Mañana en la batalla piensa en mí (1994) va deixar Anagrama, molt descontent amb l'editorial, no només per "l'insuportable tracte de l'editor", sinó també a causa de "reiterades inversemblances en les liquidacions" de les novel·les, tal com cita l'assagista i catedràtic Jordi Gracia, que a més de la tria del material s'ha ocupat de posar-lo en situació en textos reveladors que sumen 150 de les gairebé 500 pàgines del volum.

Jorge Herralde rep l'ARA a casa seva, al barri de Sarrià de Barcelona. L'únic petit desordre permès a l'elegant sala d'estar són els llibres i papers que té a la tauleta de centre, l'oficina improvisada que complementa el despatx d'Anagrama on, fins a l'inici de la pandèmia, se'l podia trobar encara a diari. L'editor, que acaba de fer 86 anys, no ha perdut ni una engruna de l'agilitat i contundència verbals que l'han acompanyat durant més de cinc dècades de trajectòria i que l'han convertit en un "tòtem" –per fer servir la paraula amb què el descriu Gracia– tan carismàtic com temut.

Al llibre afirma que el seu lema editorial és "kamikaze, ma non troppo". Per què?

— Reflecteix una vocació meva, i d'Anagrama, que ha estat córrer molts riscos, però alhora adonar-me en quins moments calia fer-ho i quan no tenia sentit. Això ho podríem exemplificar amb el cas del llibre polític d'esquerra i d'extrema esquerra quan va arribar el desencant. Persistir en aquesta via hauria estat editar per a ningú. De cop no hi havia lectors, per al llibre polític.

Això va ser exactament el 1977. Anagrama era una editorial que ja tenia vuit anys. En aquells moments ja tenia molt clar que l'enginyer que havia de ser havia donat pas al lletraferit que es volia guanyar la vida publicant llibres.

— El meu primer projecte editorial seriós va ser uns anys d'abans d'Anagrama, amb Jorge Argente i Esther Tusquets [que va dirigir Lumen durant gairebé 40 anys]. Des de llavors l'enginyeria m'havia interessat més aviat poc. Llegia molt i m'havia subscrit també a la New York Review of Books, al Publishers Weekly i a diverses revistes franceses. Anava donant voltes a com trobar la manera de convertir-me en editor, i al final vaig arribar a la conclusió que començaria a editar i ja veuríem què passava. Els inicis d'Anagrama van ser, curiosament, amb una col·lecció en català. Vam publicar-hi només cinc llibres, però eren molt bons, d'autors com Jean-Paul Sartre, Claude Lévi-Strauss, Cesare Pavese, Antonin Artaud i Paul A. Baran.

Aquest inici no va anar del tot bé.

— Una proesa tan lloable va desembocar en un fracàs estrepitós. De cap dels llibres en català en vam vendre més de 300 exemplars. Ens vam atrevir amb el català una mica per culpa de Josep Maria Castellet, que des dels temps de Seix Barral coneixia a fons la literatura internacional, i llavors havia engegat, a Edicions 62, la col·lecció El Balancí, que era fantàstica. Tenia la fortuna de no tenir cap competència, en aquells moments, i va poder triar els autors que va voler. En poc temps va publicar una setantena de traduccions... Vaig pensar que si algú sensat com Castellet feia això era perquè tenia una viabilitat, i resulta que no! La patacada de 62 va ser molt forta, però van aconseguir salvar El Balancí. En la segona etapa, les traduccions van ser molt poques. La conclusió lògica que vam treure de tot això és que no hi havia prou lectors catalans per a les traduccions.

Anagrama va tornar a publicar una segona col·lecció en català entre el 1997 i el 2014.

— Sí. Potser no vam aprendre prou bé la lliçó. Vam publicar 92 títols, del bo i millor d'Anagrama: Kapuscinsky, Amis, Barnes, Ford, Carver... Els resultats van ser decebedors, però no suïcides. Anagrama triava els originals, Empúries es cuidava de les traduccions i nosaltres ens ocupàvem de la promoció. Va durar bastants anys, aquesta col·lecció.

El 2014 va arribar la tercera col·lecció en català, Llibres Anagrama, de la qual han sortit fins ara 83 títols.

— Hi combinem traduccions amb llibres d'autors catalans. Vam fitxar la gran Isabel Obiols, que havia conegut en moltes rodes de premsa, quan treballava a El País. Era callada, però quan feia alguna pregunta era sempre molt pertinent. Com que volíem publicar autors que escriguessin en català vaig decidir muntar un premi. És un món molt singular, el del català, perquè no només hi ha premis de grans grups com Planeta, sinó també premis de caire institucional contra els quals l'editor no pot lluitar mai.

Tenint en compte aquestes tres incursions en la publicació en català, l'última és la més satisfactòria?

— Totalment. Ara no patim gens. Busquem autors nous, però no només perquè siguin nous, sinó perquè creiem que ho poden fer molt bé. Volem fer política d'autor, amb ells, com hem fet en castellà, tant a Narrativas Hispánicas com a Panorama de Narrativas, però de moment estan una mica mandrosos. La Irene Solà, que va guanyar el premi Llibres Anagrama el 2019 amb Canto jo i la muntanya balla, ja està treballant en una nova novel·la. Ara n'he llegit la primera, Els dics: té un sentit de l'humor i una elegància que deixen bocabadat.

A més de les col·leccions en català, Anagrama també ha traduït nombrosos autors catalans al castellà, com ara Miquel de Palol, Sergi Pàmies i Quim Monzó. Aquest últim va protagonitzar una polèmica el 1994, quan es va cancel·lar el programa del Gran Wyoming de TVE1 on havia d'aparèixer per por a la repetició del gag sobre les infantes que havia fet a TV3.

— Monzó i Wyoming es van conèixer en un dinar on es van caure molt bé. Jo hi era, vam riure molt. La fama de Monzó a Espanya va agafar impuls gràcies a aquesta mesura absolutament cafre de cancel·lar el programa. De la traducció d'El perquè de tot plegat en vam vendre 5.000 exemplars.

La tensió amb determinats mitjans, especialment El País, apareix en diverses cartes.

— Vam tenir-hi molts problemes sobretot durant tres dècades crucials.

Tres dècades són molt de temps.

— Sí. Quan es va fundar, a molts ens va semblar que era el nostre diari. Poc després ens vam adonar que estava subjecte a moltes manipulacions i ens va semblar una traïció. Per a una editorial com Anagrama, que estava apostant per la narrativa, aquesta política ens feia molt de mal. Al llibre apareixen les intervencions crítiques, que són una minoria. El que no hi trobarem són la majoria, les cartes d'agraïment, que han estat moltes, però que haurien estat més cansades de llegir.

Los papeles de Herralde contraresta una afirmació de l'editor François Maspero, que va ser amic –i autor– seu, que va afirmar que "Anagrama havia passat, amb la Movida madrilenya, de la política a la literatura".

— Vam ser molt amics, amb Maspero. Les coses no li van anar gaire bé; recordo que a més d'editar llibres va muntar la llibreria La Joie de Lire, on hi havia tota la literatura d'esquerres del moment. L'esport preferit dels progres de l'època era robar llibres, i se'n va ressentir molt, Maspero, perquè lògicament no denunciava ningú. La Joie de Lire va acabar tancant, igual que l'editorial. Ell vivia en part de fer traduccions del castellà al francès.

Els efectes de la censura i d'una Espanya predemocràtica es noten no només durant els últims anys del franquisme, sinó també en plena Transició.

— Després de morir Franco encara vaig tenir quatre segrestos de llibres. Van ser els més sonats, que van aconseguir el rebuig nacional i internacional. Semblava que hi hagués mania persecutòria a Anagrama.

Per sort, aquesta mania va passar a la història.

— Havien acomiadat tots els censors. La mania es va acabar "por ausencia de personal cualificado".

Los papeles de Herralde mostra la rebotiga de l'editor, les amistats i les picabaralles. El que vostè mateix ha definit com "l'arsenal secret".

— Potser no posaria tant d'èmfasi en l'adjectiu. Més que secret, és un arsenal de documents fins ara no coneguts.

Una de les presències persistents en tota la correspondència és amb l'agent Carmen Balcells. Van tenir una relació complicada.

— Molt complicada.

Negativa i positiva, alhora. El 1996, ella li arriba a escriure això: "Tu i jo hem jugat tant a la xafarderia i a la confidència en les interminables sobretaules que he arribat a creure'm, amb totes les diferències de classe, de segle i de sexe que ens separen, que eres el meu alter ego".

— Li hauria pogut contestar "questo è troppo", això és massa. No ho vaig fer. La relació amb Balcells va ser complexa. Com a curiositat, recordo que al començament de l'editorial i gairebé també al principi de l'agència, vam fer tres o quatre dinars amb el Joaquim Jordà i ella. El Joaquim era intel·ligentíssim i divertit, havia treballat molt per a nosaltres. En aquests dinars no vam parar de riure en cap moment. Al final de l'últim d'aquests dinars, Balcells es va aixecar de la taula i va dir: "Però què hi faig, jo, aquí? Jo he de treballar!" No podia estar perdent el temps amb gent que no li donaria ni una pesseta. Ella s'ho passava molt bé, deia que el millor del seu ofici era que tractava amb genis. Pots disfrutar molt dels genis i aprendre'n moltes coses. Pot passar, com era el seu cas, que gràcies als genis visquis molt bé.

Herralde, amb Lali Gubern i Tom Wolfe

En un altre fragment del llibre, recorda que Mònica Martín –cap de premsa d'Anagrama entre 1991 i 1997– va deixar l'editorial "per reciclar-se en agent literària (el futur de l'edició)". Aquesta menció al futur de l'edició és irònica, oi?

— Més aviat sarcàstica. El futur del qual parlava és un futur en què el benestar econòmic de les agents s'ha incrementat. Hi ha hagut agents benemèrites i altres de nefastes, de la mateixa manera que hi ha hagut editors que s'han preocupat bàsicament pels seus autors, per la bona literatura i pels lectors, i d'altres que s'han preocupat pel compte de resultats. Hi ha una part significativa d'agents que han volgut fer negoci. Andrew Wylie, per exemple, que amb altres agents s'ha comportat amb una gran desvergonyiment, amb un grup reduït d'editors que respectava intentava no perjudicar-los. Si les seves peticions eren altes no ho eren, en qualsevol cas, com les que feia Balcells.

A Los papeles de Herralde trobem la petita trifulga per fitxar o no Roald Dahl. Si Anagrama ofereix 1.000 dòlars el 1981, Balcells en demana el doble. El cas més sonat és el de la novel·la que Tom Wolfe havia d'escriure després de La foguera de les vanitats, que Anagrama havia publicat en castellà el 1988.

— En un determinat moment de la seva trajectòria, Tom Wolfe d'una banda necessitava més diners –potser per fer-se una casa, no ho recordo–; alhora, aconseguir un gran avançament era símbol d'estatus. Wolfe no podia cobrar menys que cap altre autor, aquells anys. Estava molt agraït a Anagrama, d'abans i tot de La foguera de les vanitats, perquè li havíem publicat tots els llibres de Nou Periodisme. La seva agent havia estat Deborah Rogers, la millor agent de la història de l'edició, però després de La foguera... va canviar per Lynn Nesbit. Es va fer una gran subhasta internacional de la següent novel·la. Jo anava pujant la quantitat de diners que estava disposat a pagar. Vaig arribar a oferir 300.000 dòlars per una novel·la de Tom Wolfe. El llibre no tenia ni tan sols tema ni títol!

Seria Tot un home, que va acabar publicant Ediciones B després de pagar 500.000 dòlars.

— Potser sant Gutenberg va intervenir i va fer que aquella novel·la fos un fracàs morrocotudo a tot el món.

El cas és que Tom Wolfe va acabar tornant a Anagrama amb Bloody Miami el 2013.

— I el vam portar a Barcelona. Va dir que allà a la Pedrera, quan va sortir al balcó i li feien multitud de fotos des de baix, es va sentir no com un rei, sinó com un Papa.

En una altra carta llegim l'agraïment de Patricia Highsmith el 1987. No era algú que elogiés fàcilment ningú.

— Arrossegava una fama molt merescuda de tenir molt mala llet i de ser malcarada. Era algú que tenia una fama enorme, però aquí va estar molt bé: a Sant Sebastià li demanaven autògrafs caminant pel carrer! Gràcies a aquell viatge a Espanya, finalment va quedar demostrat que Patricia Highsmith tenia ànima.

En relació a Patricia Highsmith, hi ha una carta en què s'enfada molt amb un article aparegut a la revista El Món el 1985. S'hi afirmava que Anagrama havia bloquejat els drets de Highsmith en català.

— Dues coses de les quals no es pot acusar Anagrama és d'haver bloquejar drets ni d'haver perseguit autors d'editorials independents. Són dues de les nostres petites virtuts. A la carta hi deia, en relació a aquell article, que de la mateixa manera que Catalunya seria pornogràfica o no seria, eren necessaris, però no gaires, feixistes catalans. Recomanava al periodista que, seguint la desitjable normalització, proposés la traducció del Mein Kampf.

En algunes d'aquestes cartes veiem un Herralde que a vegades torna bufetades i greuges contra l'editorial o alguns dels autors.

— Sobretot en relació als autors. La defensa dels autors és molt important.

Aquesta defensa aferrissada és una de les marques de la casa d'Anagrama. Ho veiem quan, a la dècada dels 70, batalla per trobar nous assagistes i quan, als 80, la lluita és per trobar narradors. Penso, per exemple, en Álvaro Pombo, que va guanyar el primer premi Herralde de novel·la amb El héroe de las mansardas de Mansard.

— El 1984 vaig escriure una carta a Miquel Riera, llavors director de Quimera, on parlo de la crítica molt desfavorable que acabaven de publicar sobre El héroe de las mansardas de Mansard. El que em va molestar va ser sobretot que parlaven de l'excés de promoció del llibre. Li vaig contestar citant trenta autors de primera línia que l'havien elogiat i que no tenien res a veure amb Anagrama.

El héroe... va ser el llibre que va consagrar Pombo.

— Abans havia publicat un llibre de poemes i una novel·leta, només. Quinze anys després, el vam visitar amb la Lali [Gubern] a casa i, mentre berenàvem, li vaig demanar que anés a buscar les famoses cartes de rebuig d'altres editorials. Se n'havia parlat molt, d'això. En va treure només dues. Una de Pere Gimferrer, que li deia que no de forma molt civilitzada, i una altra de Miquel Riera, que també l'havia refusat. Ell, que acusava Anagrama de la campanya de promoció, havia rebutjat aquella mateixa novel·la.

Los papeles de Herralde no parla únicament de casos controvertits. Podem resseguir-hi també la relació d'amistat, que va durar dècades, amb Hans Magnus Enzensberger i Sergio Pitol.

— Amb Pitol ens unia una amistat estretíssima. Sempre que anàvem al DF ens venia a esperar amb el seu xofer a l'aeroport o ens trobàvem a la porta de l'hotel on sempre ens allotjava i on el reverenciaven com si fos Déu. Recorríem junts totes les llibreries i ens vèiem també amb tota la colla d'amics esquerranosos de l'època. Vicente Rojo, que acaba de morir, Neus Espresate, Carlos Monsiváis, Augusto Monterroso.

Monterroso va ser d'aquells autors per qui Anagrama va haver de lluitar: després de recuperar alguns reculls de contes seus calia aconseguir que el nou llibre, Los buscadores de oro, aparegués a Anagrama. En aquesta feina de seducció dels autors, l'editor té un punt diplomàtic.

— De diplomàtic amb dots persuasives.

Una de les moltes històries en aquest sentit que apareixen al llibre té a veure amb Charles Bukowski, que Anagrama va començar a publicar el 1977.

— Vam signar el contracte a la City Lights de San Francisco. Ferlinghetti no hi era, estava perdut en algun lloc, escrivint poesia, ho vam tancar amb l'editora. Era un moment en què Bukowski encara no era gaire conegut, a les revistes on jo estava subscrit encara no hi apareixia.

Més endavant, en un dels viatges a Califòrnia el 1980, es va trobar amb Bukowski i van acabar bevent-se vuit ampolles de vi.

— El cotxe de Bukowski estava mig espatllat i havíem d'anar molt a poc a poc perquè no s'aturés i ens deixés tirats. Va aparèixer un policia que ens va demanar la documentació. Al seient del darrere hi havia les vuit ampolles de vi...

Tot això va acabar amb una multa?

— Sí, sí. El que em feia por era que sortíem de San Pedro, al port de Los Angeles, i que ens quedéssim allà. Vam tenir la sort de trobar un grup que li va cridar a la Lali: "Are you a movie star?". Com que vam veure que eren mexicans i parlaven castellà els hi vam demanar com podíem arribar a Sunset Boulevard.

Altres autors amics que apareixen són Javier Tomeo, Carmen Martín Gaite i Alfredo Bryce Echenique.

— Aquest últim el vaig conèixer a través d'un amic comú, José Ramón Llobera, que havia portat una col·lecció d'antropologia a Anagrama. Ells dos havien coincidit estudiant al Goethe Institut a Alemanya, i ell li va suggerir que ens trobéssim. Va ser llavors que vaig conèixer el Bryce Echenique més xerraire, algú que podia estar cinc hores explicant històries de la seva família. Al Perú, els presidents del govern eren palafreners, al costat dels Bryce Echenique. Li vam acabar publicant moltes de les novel·les i llibres de cròniques. Ha sortit fa molt poc el tercer volum d'Antimemòries, el seu comiat definitiu de la literatura.

A vegades, a més de tenir dots de diplomàtic l'editor també ha de ser una mica psicòleg. Gestionar les fragilitats dels autors és complicat.

— L'ego dels autors és un material delicadíssim. Cal posar-lo en relació, i en lluita, amb els egos de tants altres autors. N'hi ha que guanyen premis i d'altres no. N'hi ha que són traduïts i d'altres que no.

Festa dels 30 anys d'Anagrama a Londres, amb autors com Martin Amis, Julian Barnes, Kazuo Ishiguro i Hanif Kureishi

A la festa dels 30 anys d'Anagrama a Londres hi veiem autors com el futur premi Nobel de iteratura Kazuo Ishiguro, Vikram Seth i Hanif Kureishi. A l'esquerra hi ha Martin Amis i Julian Barnes, l'un al costat de l'altre. El que no podíem saber fins ara és que estaven molt enfadats entre ells.

— Els van col·locar junts, però se'ls veu distants. Barnes s'havia enfadat molt perquè Isabel Fonseca, dona de Martin Amis, acabava de deixar l'agent Deborah Rogers i havia fitxat per Andrew Wylie. Fins a aquell dia encara no s'havien vist. Vikram Seth, que estava molt a prop d'ells, em va dir que només els sentia parlar de Wimbledon.

Tots aquests autors eren el dream team britànic d'Anagrama.

— Molts d'ells, quan els vaig començar a publicar, eren encara poc coneguts a Anglaterra. Els va costar bastant tenir traduccions i que funcionessin. A Anagrama ens va costar entre 15 i 20 anys que les vendes fossin bones. Ara tots ells són reconegudíssims, i fins i tot Ishiguro es va convertir en un inesperat premi Nobel.

Perquè els autors tinguin una certa repercussió cal fer política d'autor. Això ho veiem en molts casos del llibre, no només en els britànics, també amb autors francesos com Jean Echenoz.

— Triomfar li va costar moltíssim, a Echenoz. Però a partir de Me'n vaig la cosa va canviar. A Vila-Matas li va passar el mateix a partir de Bartleby y compañía [2000].

La relació amb Vila-Matas es va acabar poc després de Dietario voluble (2008), però va ser molt llarga. Aquí trobem una carta del 1975 en què li proposa traduir Copi.

— Sí.

La ruptura amb Javier Marías el 1996 va ser una de les més sonades. L'escriptor ha prohibit que es pugui reproduir cap de les seves cartes, hauria donat potser per un volum com el de Thomas Bernhard amb el seu editor Siegfried Unseld.

— Jordi Gracia va incloure tres o quatre cartes on es pot veure com insistia jo a diversos editors internacionals perquè traduïssin Javier Marías. Ell, en canvi, em va arribar a dir que jo estava gelós dels seus èxits.

Només coneixem la versió dels fets de Jorge Herralde; ara per ara, Marías no en parla. L'únic que va fer va ser convertir-lo en un personatge de Negra espalda del tiempo, el primer llibre que va publicar a Alfaguara, el 1998.

— És ben sabut que Marías té moltes oportunitats de guanyar el premi Nobel. Les tres vegades que he estat a Estocolm pel Nobel, he pogut parlar amb membres del jurat i no només comentaven que Marías pot rebre el Nobel de literatura, sinó que té molts números per guanyar el premi Nobel de la pau, sobretot pels articles que publica cada setmana a El País.

Al llibre es comenta que Marías li trucava cada diumenge a la tarda per queixar-se.

— Sí. No es deixava ni un punt, ni tan sols una coma.

Un dels últims autors que hi apareix és Roberto Bolaño. El primer llibre que va publicar a Anagrama va ser Estrella distante el 1996. Per indicacions dels hereus tampoc s'ha pogut incloure cap carta de l'autor.

— Durant cinc o sis anys, Carmen Balcells havia representat Roberto Bolaño, i abans d'Anagrama no havia aconseguit cap contracte. Vam començar amb una novel·la breu, que potser era per a un públic minoritari, però era molt bona. No crec, però, que Anagrama el descobrís, sinó en tot cas va saber reconèixer el seu talent.

Gairebé al final del volum trobem una carta que Paul Auster li va enviar el 2011, quan va vendre els drets de butxaca dels seus llibres a Seix Barral. Auster havia publicat a Anagrama des d'El palacio de la luna (1990).

— Auster ha estat dels autors que m'ha escrit cartes d'amor més impressionants. Havíem anat junts de viatge per diversos països de Llatinoamèrica, i també per Espanya. Quan va prendre aquesta decisió sobre els llibres de butxaca em va escriure que "continuaria sent un autor d'Anagrama fins a l'últim alè". Al final entenc que els diners li anaven molt bé, volia assegurar el futur de la dona i els fills.

Cinc fragments de la correspondència fins ara inèdita de Jorge Herralde
  • Telegrama a Tom Wolfe, el 20 d'octubre del 1989 "Estimat senyor Wolfe, Lynn Nesbit m'ha comentat la seva decisió sobre el seu proper llibre. És la notícia més trista que he rebut en els meus vint anys d'editor, la més immerescuda i la més injusta. I també la més inesperada, fins i tot en un temps 'com el d'ara'"
  • Carta de queixa a Juan Cruz, llavors cap de Cultura i d’Opinió d’'El país', del 17 d'octubre del 1985 "Estimat Juan, m'ha sorprès moltíssim i de forma molt desagradable l'eliminació de l'edició madrilenya d''El país' de l'article sobre la fira de Frankfurt de Francesc Arroyo. A banda de la bufetada que suposa per al redactor (però això un assumpte intern vostre), no crec que sigui una notícia precisament de consum autonòmic, com els Jocs Florals de Mollerussa, per exemple. És veritat, això sí, que les editorials més (objectivament) destacades eren barcelonines. Insisteixo en el meu disgust per una actuació que no mereix, segons sembla, cap explicació. Una abraçada"
  • Carta a l’agent de Javier Marías, Mercedes Casanovas, el juliol del 1997, en relació a la queixa de l’escriptor que Anagrama no li havia abonat tots els drets d’autor que li corresponien "No hi ha cap possibilitat de diàleg racional [amb Marías]. T'agrairia que li insistissis, de part meva (amb voluntat constructiva i sense ni una mica de sorna) perquè enviï algú a revisar les nostres xifres, les dels proveïdors i distribuïdors. Tenim els llibres oberts"
  • El primer contacte per escrit amb Roberto Bolaño va ser el 20 de novembre del 1995: es convertiria en un dels autors insígnia d’Anagrama, tot i que el llibre que comenta a la carta l’acabés contractant Seix Barral "Estimat Roberto Bolaño: Si algun dia ve a Barcelona, m'agradaria parlar amb vostè. Li agrairia que m'avisés. 'La literatura nazi', em va fer bona impressió, encara que dubtaria de qualificar-la de novel·la. Salutacions cordials"
  • El 1999, a Londres, Herralde va reunir la majoria dels autors de l’anomenat dream team britànic, entre els quals hi ha Julian Barnes, Martin Amis, Kazuo Ishiguro i Hanif Kureishi. Onze anys abans escrivia a Amis després de publicar 'Dinero'. "Estimat Martin, em va encantar coneixe't en persona i tant Enrique Murillo com altres autors de la 'scuderia' van quedar molt satisfets després del dinar i de la teva breu estada amb nosaltres (...) Tal com et vaig comentar, em va indignar assabentar-me que 'Success' i 'Dead babies' ja s'han venut a altres editorials sense consultar-nos res. Crec que aquesta forma d'actuar va en contra dels interessos del primer editor d'un autor i dels del propi autor. Espero que tinguem la primera opció de la teva propera novel·la i que no es tornin a repetir aquests errors".
stats