Barcelona“Aquest és el problema de la beguda, pensava, mentre em servia una copa. Si passa alguna cosa dolenta, beus per oblidar; si passa alguna cosa bona, beus per celebrar; i si no passa res, beus perquè passi alguna cosa”. Això escrivia a Mujeres Charles Bukowski (1920, Andernach, Alemanya – 1994, San Pedro, Califòrnia), escriptor i poeta que va convertir la seva vida sòrdida i als marges del somni americà en la matèria principal d'una obra immensa en la seva dimensió humana: plena de sexe, dolor, solitud, desencant i sentit de l'humor. Va ser un dels primers escriptors nord-americans a retratar en primera persona el submón de l'alcoholisme i la prostitució, l'aspecte més sòrdid de la vida americana. I ho va fer amb un realisme brut, cruent i, tanmateix, no exempt de certa poesia salvatge i bellesa.

El 2020 es compleixen 100 anys del naixement d'un autor de culte que, gràcies a la seva naturalesa provocadora i underground, ha servit perquè molts adolescents s'iniciessin en la literatura adulta com qui descobreix un plaer prohibit. Aquest va ser el cas d'Empar Moliner, que va escriure el pròleg d'una de les poques edicions en català de Bukowski, la del recull de contes La màquina de cardar (Edicions 62). Moliner recorda com un dia va fer campana de l'institut per anar a la llibreria Carbó de Granollers: “Vaig anar a parar a la b de casualitat i vaig agafar un llibre de Bukowski, Mujeres. Me'l vaig començar a la parada de la Sagalés i de sobte el món se'm va eixamplar d'una manera brutal. Després m'ho vaig llegir tot, de Bukowski. I m'agradava tant que algun cop vaig anar al canòdrom de la Meridiana per veure les carreres, com feia ell”.

L'escriptor Max Besora també va descobrir Bukowski durant l'adolescència, quan llegia els autors de la Generació Beat. “Ell també hi era, allà, però als marges, anava per lliure”, diu. “M'agrada molt l'honestedat brutal que gasta, una visió cínica del món que no trobes en la prosa dels beatniks”. Un altre tret diferencial de Bukowski és que era, essencialment, un escriptor de classe obrera que fins als 50 anys va malviure de feina en feina sense poder viure de la literatura. “Els seus temes eren els diners, les dones, el vi i les carreres de cavalls –apunta Besora–. Amb només quatre coses basteix tota una obra, però és que el seu èxit rau en la sinceritat amb què escriu”.

Com apunta Besora, a Bukowski se l'ha relacionat sovint amb la Generació Beat, però ¿és correcte situar-lo al costat de Jack Kerouac, Allen Ginsberg i William Burroughs? Així ho creu Angel Tejerín, de la Llibreria On The Road, tot i que reconeix que el mateix Bukowski defugia aquesta associació. Anagrama acaba de publicar un recull de correspondència de l'autor, La enfermedad de escribir, en què Bukowski carrega contra autors de Generació Beat, tot i que també s'escriu amb un dels seus fundadors, Lawrence Ferlinghetti. “El que uneix Bukowski als beat és que tots porten a la literatura les pors, les misèries i les addiccions de la gent –diu Tejerín–. Això és el que els va diferenciar de la majoria d'autors nord-americans de l'època, que escrivien en clau política o històrica. Si Bukowski critica els beat és més per enveja que altra cosa”.

Més enllà del clixé

Un fenomen estrany és que, igual que Bukowski sol devorar-se durant l'adolescència, també sol quedar-se oblidat a la llibreria un cop va passant el temps. “És cert, jo no hi he tornat, però crec que el disfrutaria igual –diu Besora–. Els seus llibres tenen aquesta cosa sòrdida de les borratxeres que t'atreu d'adolescent però hi ha un altre Bukowski més enllà del clixé del borratxo i les putes, una força i una ràbia acumulada que em recorden molt a Louis Ferdinand Céline”. Per a Moliner, el problema és que a Bukowski “se l'ha llegit molt malament”, parant atenció només a “la cosa pornogràfica” i deixant passar el seu profund humanisme. “És un escriptor que estima la vida i que sent curiositat per tots els plaers –diu Moliner–. En ell hi ha una tendresa meravellosa. Raymond Carver no es podria entendre sense Bukowski i Richard Ford també n'és deutor”.

“El problema és que amb 20 anys tothom llegeix les novel·les de Bukowski però als 40 toca llegir la poesia”, apunta el poeta i periodista Andreu Gomila. “Si llegeixes la seva poesia, sembla una altra persona, és una literatura molt més íntima”. Gomila compara l'obra lírica de Bukowski amb la de John Ashbery. “No és la típica poesia confessional ianqui, sinó que tira per una línia més experimental, a voltes juganera. Aquí estaria entre Brossa i Vinyoli: té el gust per experimentar de la poesia brossiana i la volada vinyoliana d'anar més enllà i buscar l'essència de l'ésser humà”. La comparació arribaria, “salvant les distàncies”, fins a Enric Casasses: “La gent té la imatge aquella de Casasses amb els cabells llargs a l'escenari però ell és qui ha recuperat Juli Vallmitjana i molts altres. Amb Bukowski passa el mateix, va ser ell qui va rescatar John Fante de l'oblit”.

Novetats bukowskianes