Ni cursi ni 'gore': viatge al centre de l'obra de Mercè Rodoreda

Barcelona"Fa moltes dècades que el ritual adolescent és llegir la Rodoreda. Jo vaig llegir Mirall trencat, em va encantar i no vaig entendre absolutament res. I a l'institut em van explicar la vida de l'escriptora, que no serveix gens per entendre Mirall trencat", lamenta l'assagista, crítica literària i professora Neus Penalba (Tarragona, 1982). Durant anys s'ha fet una lectura parcial i esbiaixada de l'obra d'una de les grans autores de la literatura catalana. La magnitud literària de Mercè Rodoreda ha estat condicionada per factors aliens a la seva producció: per la seva biografia, per l'encasellament com a lectura obligatòria, per la fotografia entranyable d'una àvia obsessionada amb les plantes, per la necessitat de canonitzar-la com a patum literària a partir dels 80. "Hi ha una doble suplantació: una és la idea que Rodoreda és la Colometa, potser pensant que les nostres àvies no tenien prou imaginació per crear personatges, i l'altra, la suplantació de la novel·la real per l'adaptació al cinema de La plaça del Diamant, que l'edulcora i recrea uns personatges molt menys estranys. Si aquells adults que creuen haver llegit Rodoreda tornen a llegir La plaça del Diamant ara, que em diguin si és cursi!", convida Penalba.

Això és el que fa l'enorme, aclaparadora i interessant exposició que acaba d'inaugurar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) titulada Rodoreda, un bosc. La comissària Neus Penalba, autora de l'assaig Fam als ulls, ciment a la boca (3i4, 2024), ens endinsa al centre de l'obra de Rodoreda per fer caure un per un els "clixés mandrosos i els estereotips acomodaticis" i treu a la superfície "la contemporaneïtat i la radicalitat de la seva literatura".

Rodoreda, un bosc no és una exposició biogràfica, no se centra en els detalls morbosos de la vida de l'autora tantes vegades narrats a través dels homes que la van acompanyar –el casament amb l'oncle, l'abandó del fill, la nova parella, el paper del seu editor–. Tampoc reprodueix el context històric que va viure –guerres, exili, misèria i "el desig fervent de veure-ho tot en flames"–. La mostra se centra en la increïble potència, simbolisme, bellesa, horror, de la seva literatura i en va extraient arrels i branques que connecten amb obres plàstiques d'altres artistes, sigui en el fons o la forma. Els amors romàntics de les seves obres es poden explicar amb dues coreografies de Pina Bausch (una d'hipnosi i una de violació), una cara de la maternitat es pot entendre a través dels gravats avortistes de Paula Rego, la Barcelona bastarda d'El carrer de les Camèlies s'il·lustra amb fotografies de prostitutes de Dora Maar i l'exili es pot travessar, literalment, passant a través de la instal·lació de Cabosanroque, en què refugiades ucraïneses reciten textos de Rodoreda sobre la guerra, que podria ser la nostra el segle passat o la seva en aquests precisos moments.

La natura i els seus significats

"Durant massa anys hi ha hagut la cançó que Rodoreda era una novel·lista urbana, autora de Mirall trencat, La plaça del Diamant i El carrer de les Camèlies, que li agradaven molt les flors", diu Penalba. La reedició el 2017 de La mort i la primavera va ajudar a trencar aquesta lectura superficial. L'exposició acaba de reblar el clau. "Els trops botànics, els boscos, les flors, són pertot a la seva obra i a cada obra vehiculen literàriament diferents temes", detalla la comissària, descrivint el recorregut de la mostra. De vegades les referències a la natura tenen a veure amb el part o l'alletament, és a dir, amb la feminitat, com a La plaça del Diamant i a El carrer de les Camèlies, i es representen amb quadres de Suzanne Valadon, Picasso i Ramon Casas. També pot descriure el desarrelament de l'exili a Quanta, quanta guerra!, amb l'Adrià Guinart que es vol plantar, i que a la mostra s'il·lustra amb la mítica sèrie de fotos de Fina Miralles clavada a terra. La natura pot ser una mena d'úter sinistre que reprodueix la maldat estructural de la societat, com a La mort i la primavera, que Penalba connecta amb l'art brut, amb Jean Dubuffet, amb Goya, amb Resnais. I fins i tot la natura pot ser un pont al més enllà, de ressonàncies metafísiques, i aquí la mostra explora els somnis, el folklore, l'espiritualitat a través d'obres que van de Leonora Carrington a Josefa Tolrà passant per Tàpies, Vayreda i quadres de la mateixa Rodoreda.

"Ens endinsem en un bosc de referents, que també són els que la van nodrir com a escriptora; els grans noms de la literatura i del cinema que va poder veure a París. I ho fem per tornar a la seva literatura sense escindir-la en dues Rodoredes", afirma Penalba: ni és la Rodoreda fosca, terrible i gore de La mort i la primavera, ni és la Rodoreda cursi instal·lada en un etern jardí de Sant Gervasi o Romanyà. "L'obra de Rodoreda és una, és eclèctica, és difícil i potser no l'hem llegida prou bé", apunta la comissària.

Llum i foscor són dues cares de la mateixa moneda. "Rodoreda escull mirar el més terrible des d'una mirada innocent i amb un català sense artifici, sense pedanteria ni adjectius carregats, per a mi això és típicament l'estil rodoredià", afirma. És aquest punt de vista innocent i càndid el que a l'autora "li permet no jutjar i mostrar tot l'espectre de la realitat, des del meravellament fins a la putrefacció", però potser és el que ha confós el lector, que s'ha imaginat que els personatges són la mateixa autora. "Rodoreda no fa autoficció", insisteix Penalba, i a l'exposició queda patent en àmbits com Quanta guerra! i Cases i carrers. "La seva literatura és difícil perquè aquests personatges innocents no són capaços d'intel·lectualitzar el que ens expliquen i ho hem d'interpretar nosaltres. I el que passa és que hem estat massa innocents durant molts anys", opina Penalba. Ella ha fet aquest exercici d'interpretació a fons, a partir del bagatge d'altres estudioses "que han picat pedra a la universitat per reivindicar Rodoreda com un objecte d'estudi seriós", i ho tradueix en un devessall de materials, obres, referents, complex i esplendorós que aborden aspectes com el desig, la innocència, la metamorfosi i l'ànima.

La irradiació total

Rodoreda, un bosc també mira enfora per reivindicar la influència de l'autora. L'escriptor Martí Sales comissaria aquest bloc de l'exposició, que mostra la irradiació de Rodoreda en artistes plàstics que l'han llegit –per això s'han encarregat instal·lacions de nova creació a Carlota Subirós, Èlia Llach, Oriol Vilapuig, Mar Arza i Cabosanroque– i també impacta en escriptors d'arreu del món –sentim des de Wadji Mouawad fins a Colm Tóibín, Pol Guasch i Mariana Enriquez–. També es mostra la gran projecció internacional de Rodoreda, traduïda ja una trentena de llengües (hi ha exposats 220 volums, que es poden escoltar en catorze llengües), que el CCCB vol contribuir a divulgar, com ha fet abans gràcies a altres exitoses exposicions de literatura dedicades a Calders, Espriu, Joyce i Kafka.

L'exposició es pot visitar fins al 25 de maig, i ja hi ha inscrits dos mil alumnes d'institut i trenta clubs de lectura. El nodrit programa d'activitats paral·leles, en el qual participen especialistes en Rodoreda com Mercè Ibarz, escriptores com Blanca Llum Vidal i Maria Sevilla, artistes com Carlos Marques-Marcet, Laia Abril i Marcos Morau, i que inclou tres itineraris per la ciutat, també eixamplarà les costures del que fins ara coneixia el gran públic de l'obra de l'escriptora en llengua catalana més important del segle XX, que és totalment viva i vigent.