Sílvia Soler: “Si neixes d’una parella que s’estima de veritat, ja tens un triomf a la mà”

BarcelonaSílvia Soler (Figueres, 1961) no pot amagar com de bé s'ho ha passat escrivint el seu nou llibre. Érem tan joves s'inscriu en la col·lecció La joie de vivre de l'editorial Univers i recull textos pensats i creats des d'una mirada bella, posant al centre sobretot el plaer d'existir. Soler ja va formar-ne part el 2022 amb L'alegria de viure i ara hi torna amb un títol que parteix d'una premissa peculiar. L'escriptora –que té una llarga i prolífica trajectòria amb llibres com L'estiu que comença (Planeta, 2013, Premi Ramon Llull) i Nosaltres, després (Univers, 2021)– ha ideat "un àlbum de fotos sense fotos". Soler ha regirat en els àlbums domèstics i ha escollit una quarantena d'imatges, a través de les quals fila textos breus explicant-les i donant ales a les reflexions que li desperten. Inevitablement, el llibre està ple de moments feliços que la porten a parlar dels fonaments de la seva memòria: la família, els amics, els viatges, la infantesa i joventut i la nostàlgia.

En aquest llibre no hi ha ficció. És una porta d’entrada directa a la teva intimitat. Com t'hi has enfrontat?

— No hi ha ficció més enllà de la ficció que tota la nostra memòria va acumulant al llarg dels anys. Els records que tenim s’assemblen a allò que va passar, però poden estar modificats. He escrit tal com jo recordo les coses, en aquest sentit és un llibre sincer. Quan vaig fer la primera incursió a aquesta col·lecció amb L’alegria de viure, la vaig fer molt tranquil·la perquè de manera intuïtiva tinc els límits clars. I després vaig veure que la gent no el rebia amb ànim de furgar en la meva intimitat, sinó de buscar identificació. 

La primera foto del llibre forma part de la teva joventut, i de seguida escrius que "fins fa relativament poc era agradable de mirar", però "ara ja no". Per què?

— Aquest llibre està ple de contradiccions, i això m’encanta. Mentre l’escrivia el meu esperit era el de buscar la joia de la vida, però inevitablement hi ha molta nostàlgia. El tema de la nostàlgia l’he treballat molt personalment. Estic orgullosa d’haver aconseguit permetre’m la nostàlgia sense que em paralitzi i no em deixi gaudir del que tinc. Aquesta fotografia és una mirada a un moment de plenitud amb un punt de recança. Quan algú de la meva edat mira aquella època, segur que li han passat coses que han embrutat una mica el record o l’han fet una mica dolorós. 

Hi ha moltes fotos que capturen moments de felicitat: joves rient a cor què vols, abraçades d'adolescents, estones boniques al voltant d'una taula... Reflecteixen la realitat de la teva vida o són només una tria?

— Dels moments dolents no acostumem a tenir-ne fotos. La tria venia feta per aquest condicionant, però això no vol dir que no hi hagi hagut mals moments a la meva vida. Escrivint aquest llibre m’he adonat que, sobretot pel que fa a la infantesa, n’hi ha molts de bons. De fet, penso que tenir una infantesa plàcida i feliç ja et situa en avantatge, en el moment de sortida de la vida adulta. Ara ho he vist reflectit. 

A partir d'un text de Joan Fontcuberta i Xavier Antich, dius que els records del nostre passat sovint no coincideixen amb les fotografies que en tenim. Aquesta és una altra de les contradiccions del llibre?

— Vaig llegir el llibre Revelacions. Dos assaigs sobre fotografia (Arcàdia, 2019) del Joan Fontcuberta i el Xavier Antich, en què diuen que la fotografia no només no ajuda a la memòria sinó que més aviat és un impediment. Aquesta idea em va impactar moltíssim. Aleshores vaig fer l’exercici i em vaig adonar que si penso en un record fent servir només la memòria, és molt ampli. En canvi, una foto captura un moment i sembla que ja no surtis d’allà. M’he esforçat en estirar i exercitar la memòria a partir de les fotos. Per exemple, hi ha una imatge en què la meva mare llegeix en una butaca, que m’ha portat a pensar: "Quantes vegades hi havia a casa aquest clima?" Els meus pares eren molt lectors, era fàcil que passés això.

Aquesta imatge lliga també amb la idea de la família sense esquerdes, feliç, que es desprèn de bona part dels textos.

— Òbviament, hi va haver moments de conflicte i de tristeses, però la meva infantesa va ser feliç. Em fa por ser cursi, però penso que si neixes d’una parella que s’estima de veritat, ja tens un triomf a la mà. Els meus pares es van estimar molt i ens ho van demostrar. Després va venir una hecatombe [el pare va morir quan ella tenia 20 anys], però fins aleshores va ser molt feliç i no passa res per reconèixer-ho.

Quan els teus fills eren petits hi pensaves, en això, a l’hora de criar-los?

— Moltíssim. Però hi havia una cosa que em desesperava molt: constatar que els records de cadascú no van molt enrere. Gairebé ningú té records de la primera infantesa. Em va costar molt d’acceptar que dels primers anys dels meus fills, en què jo hi vaig abocar tant de temps, esforços, diners i angoixes, ells no en guardaven cap record. Em semblava anar tirant tresors en un pou. Després ja he vist que tot allò fa un pòsit com el que jo tinc.

Una part important del llibre fa referència a fotografies de familiars que no vas conèixer, com ara els teus besavis i rebesavis. Com ha estat l'exercici de recuperar la memòria familiar a través d'aquestes imatges?

— Fa molts anys que al rebedor de casa hi ha una paret plena de fotografies. Moltes són dels besavis i els rebesavis. Les fotos antigues sempre m’han agradat i les he tingut molt presents. Hi ha la imatge de l’escloperia de Figueres, que és preciosa i que cada dia veig moltes vegades. Tot i això, quan me l’he tornat a mirar aquesta vegada n’he descobert detallets. També m’ha passat amb una foto de la família paterna en una barca. De cop i volta vaig veure que el meu pare, que allà tenia dos o tres anys i està assegut a la barca, allarga una mica la mà per agafar-se a la meva àvia. Aquest gest el vaig descobrir a l’últim moment. 

Dediques el llibre al fotògraf desconegut que un dia va retratar els teus rebesavis. Per què és especial, aquella imatge?

— Ho és perquè no la teníem. Un cosí segon de Figueres ens la va portar un dia que havíem quedat per dinar. És una foto molt antiga, que porta a pensar moltes coses. Qui eren aquestes dues persones? Quina relació tenien? Com van influir a la nostra família? I després vam acabar el dinar fent una selfie i jo immediatament vaig pensar que els nostres nets no veurien aquesta fotografia. No soc enemiga de les noves tecnologies, però hi hem de reflexionar, si no, anirem pel pedregar. 

Estilísticament, els textos destaquen sobretot per la seva brevetat. En un parell o tres de pàgines dius moltes coses, però sempre buscant el punt just i la paraula precisa. La contenció ha estat un repte?

— Al contrari. Tinc molta tendència a la síntesi, a anar directa al gra. Això amb les novel·les em perjudica, més aviat hi he de lluitar en contra. En canvi, escriure llibres com aquest són un plaer. Els textos són d’una mida que em va molt bé, potser perquè fa vint anys que faig articles a la premsa. He buscat molt que tot el pes recaigui en la descripció com a exercici purament literari, i després estirava el fil de la reflexió que em convenia. 

Tanques el llibre amb una sèrie de fotos impossibles en què imagines escenes que no han passat mai. Per què vas decidir incloure-les?

— La idea va sortir d’una conversa amb els editors quan ja tenia el llibre mig fet. Vaig començar a pensar en fotos impossibles i de seguida em va sortir la imatge d’Anne Frank, que és una obsessió meva, fent un discurs a l’ONU. També se’m va acudir la trobada de la Natalia Ginzburg, la Mercè Rodoreda i la Virginia Woolf berenant juntes, m’hauria fet gràcia veure-ho. I fent broma vaig pensar també en un escriptor català recollint el premi Nobel de literatura. És tan impossible que un català reculli el Nobel com que la Ginzburg i la Rodoreda berenin juntes. Si més no, mentre tinguem un estat que no només no hi va a favor, sinó que hi va en contra.

L'últim text és el més dolorós: imagines els teus pares de grans, envoltats dels fills i els nets.

— Durant molts anys m’ha fet por transmetre als meus fills el dolor per la pèrdua dels meus pares quan érem molt joves. Cada vegada que hi penso és un cop de puny, i durant tota la vida he anat fent equilibris amb això, però ja no m’hi barallo més. Si els meus fills fossin aquí et podrien explicar molt bé qui eren el seu avi i la seva àvia, però no crec que hagin crescut amb cap pes per no haver-los conegut. Tenia clar que tancaria el llibre així. Em sabia una mica de greu, però volia acabar-lo amb un text diferent.