Eider Rodríguez: "Hem desconstruït moltes coses i ara no sabem si al davant hi tenim ruïnes o edificis en construcció”

BarcelonaL'escriptora Eider Rodríguez (Errenteria, 1977) va irrompre a les llibreries catalanes el 2019 amb Un cor massa gran (Periscopi / Random House), un recull de relats que van ser la porta d'entrada, per a molts lectors del nostre país, d'una de les veus literàries actuals més importants del País Basc. Set anys després i una novel·la d'autoficció entremig — Materials de construcció (Periscopi / Random House, 2023)—, Rodríguez torna als contes amb Tot era el mateix forat (Periscopi / Random House), sis històries aparentment quotidianes però que avancen cap a situacions cada vegada més incòmodes i que reflecteixen el malestar col·lectiu del present. Els tres llibres han estat traduïts de l'euskera al català per Pau Joan Hernàndez.

El seu llibre anterior, Materials de construcció, va ser també la seva primera novel·la. Ara presenta un nou volum de relats. Per què ha tornat a aquest gènere, amb el qual va debutar?

— Vinc d’escriure dues novel·les, Materials de construcció i una altra que encara no he publicat. La intensitat que tenen els contes no la trobo en cap altre gènere i, per això, tenia unes ganes voraces de retrobar-me amb aquest risc. Sento que me l’estic jugant amb cada paràgraf. A més, tenia moltes històries que volia escriure i que encaixaven molt bé amb aquesta forma. 

Venia també d'un llibre fortament autobiogràfic, i ara se n'ha anat a l'altre extrem, a la ficció absoluta.

— És simplement perquè em venia de gust. Materials de construcció em va resultar bastant fàcil d’escriure perquè vaig treballar amb material autobiogràfic. L’havia d’acomodar a un dispositiu que funcionés com a aparell literari, però no m’havia d’inventar res. Amb la ficció hi ha el gran repte d’imaginar-ho tot: les regles, els personatges, la manera com parlen, com vesteixen. Aquest desafiament m’encanta.

Al primer conte, la protagonista és una dona de mitjana edat que se sent buida i que fuig d'una vida domèstica claustrofòbica a través d'un amant. Al tercer, el buit esdevé físic: explica com una parella comença a excavar el soterrani de casa per guanyar espai. Què hi ha trobat, en la idea del forat, per aixoplugar-hi totes les històries?

— Volia recollir aquesta idea de cavitat, de buit, d’incertesa, una sensació que es repeteix a tots els contes. També volia reflectir el País Basc en aquests mateixos moments i des de diferents capes de la societat. Com estem, al marge del que diuen les notícies? No és una imatge pletòrica però tampoc de derrota. Parlo de gent desorientada que se sent buida i que busca. En aquest camí, troba petites i grans coses que no esperava i que la fan anar per altres indrets. M’agrada aixecar la catifa i veure què hi ha a sota però sense fixar-me només en el que és lleig, fosc i brut. A les esquerdes també hi ha llum. 

"Per sota la ràbia creixia una altra cosa [...]. Una tristor fossilitzada, una tristor pètria sepultada per estrats de tota mena, que intentava anar-li sortint del cos bocí rere bocí", escriu al cinquè relat, Submarinistes. Què l'ha portat a captar el malestar i la incomoditat que afecta totes les protagonistes? 

— Estem tots una mica així, no? Cansats, ferits, perduts, sense tenir molt clar on dipositar socialment la nostra ira. Moltes veritats s’han diluït, hem desconstruït moltes coses i ara no sabem si al davant hi tenim ruïnes o edificis en construcció. Què en fem? Viure en aquesta societat és difícil. Estem sotmeses a una pressió terrible laboralment, econòmicament, d’expectatives. 

Però no s'hi apropa des de l'impacte en el col·lectiu, sinó que ho porta a la intimitat. 

— Endinsar-se en la intimitat de qualsevol parella o família és apassionant, encara que sigui a través de la ficció. L’escriptura m’ho permet. I, a més, estic convençuda que tot el que ens està passant íntimament té els seus orígens en la societat i la política. 

Tots els contes exploren la quotidianitat dels seus personatges, però ho fan des d'una tensió narrativa pròpia dels thrillers. ¿Com ha treballat la gestió del ritme i el moviment de la trama per no perdre el pols de cada història?

— La vida quotidiana pot ser un gran misteri, i jo he intentat explicar-la així. Volia relatar un personatge que esmorza, es dutxa i va a treballar des de la tensió de què passarà després. Estilísticament, he abaixat moltes revolucions i m’he aturat a observar els detalls amb calma. M’interessava delectar-me en la quietud. Si alenteixes moltíssim un cotxe es pot convertir en una altra cosa, el canvi de velocitats et porta a observar el món d’una manera totalment diferent. 

¿Aquesta aproximació és una conseqüència de la seva maduresa com a escriptora?

— Molt probablement, sí. Amb el temps he guanyat tranquil·litat i sento que ja no estic jugant amb res, que escric perquè vull i tinc la grandíssima sort de trobar gent a l’altra banda que em llegeix. Vaig escriure el primer llibre a principis dels anys 2000, des de la innocència més absoluta. Llavors el vaig publicar i van venir els nervis, la premsa… no ho havia calculat. Amb el segon llibre és quan ho vaig passar pitjor, va ser un desastre. Després vaig estar temps sense escriure perquè creia que no valia la pena passar-ho tan malament. 

Però hi va tornar. 

— Vaig aconseguir col·locar l’escriptura en un altre lloc, i ja no m’he mogut d’allà. Ara sento que és una missió i m’ho passo molt bé. Amb Un cor massa gran, el meu quart llibre, vaig consolidar aquesta sensació que escriure val la pena i que també puc viure a través de la literatura.