Empar Moliner: "Quan t'estàs a punt de morir, fins i tot et pots permetre ser cursi"

Barcelona"Escriure una crònica ha de ser un acte de llibertat", ha dit Empar Moliner cap al final de la presentació de la seva nova novel·la, Instruccions per viure sense ella (Columna, 2026), als lectors que l'escoltaven amb devoció aquest dilluns al vespre a la llibreria Finestres. Entre el públic hi havia un home que s'assemblava misteriosament a Michel Houellebecq —un dels autors de capçalera de Moliner—, un antic director de TV3, un grapat d'estudiants de periodisme i algú que desprenia una intensa pudor de tabac, camuflada sota la fragància, potser encara més invasiva, d'un xiclet de menta.

Poc abans de començar la conversa amb Esther Vera, directora de l'ARA, Moliner ens ha recomanat personalment que escriguéssim la crònica abans de l'acte. "A veure si coincideix amb el que passa de veritat", ha proposat. Entre la llibertat i la invenció hi ha una línia, fina però existent, que els cronistes potser no hauríem de creuar. Sempre val la pena parar l'orella al que explica l'autora de T'estimo si he begut (2004), però cal saber interpretar la seva ironia i els dobles sentits que sempre l'acompanyen, a dins i fora dels llibres, i també dels articles que escriu cada dia.

"Deia Kapuściński, mestre de periodistes, que el cronista ha d'arribar el primer i marxar l'últim", ha recordat Moliner. Si l'article és per al dia, i la presentació és de Moliner, el cronista ha de vulnerar aquesta norma i retirar-se a una hora prudent. "Des que vaig publicar el meu primer llibre, L'ensenyador de pisos que odiava els mims, el 1999, hi ha coses que han canviat: treballem més i cobrem menys —ha dit—. Altres coses es mantenen igual. Ja es deia que el català s'estava morint. I que al periodisme li quedaven quatre dies".

Crua, però no depriment

Empar Moliner va decidir aferrar-se a la literatura i els articles. "Tot el que faig està moribund, però és el que té gràcia —ha assegurat—. Si estem tan malalts, que ens desconnectin de la màquina i ens donin un whisky". Una malaltia terminal és precisament el punt de partida d'Instruccions per viure sense ella, una novel·la "crua però no depriment", en paraules d'Esther Vera, protagonitzada per una autora d'èxit i molt productiva que després de saber que té els dies comptats pren la decisió de treballar més que mai per deixar un coixí econòmic a la família. "La novel·la va d'una dona que estava enganxada a cuidar tothom i que s'adona que quan mori deixarà els seus a la intempèrie", ha dit, abans d'assegurar que escriu novel·les amb arguments minsos: "El que m'agraden són les descripcions i els excursos. Amb els meus llibres no es pot fer espòiler".

Per entrenar la seva mirada analítica —inclement i alhora compassiva—, a Moliner sempre l'acompanya una llibreta. "Tal com deia el nostre amic i gran divulgador Emili Teixidor, «cap dia sense una línia» —ha admès—. Tenir una llibreta per escriure és el que ens salva". També ens salva la lectura: "Si ets lector habitual tens la mirada més desperta. Actives moltes més àrees del cervell llegint que mirant reels".

A les mans d'Isabel Coixet, la premissa d'Instruccions per viure sense ella seria d'un color molt menys fosc i deixaria un regust menys amarg que llegint Moliner, que Esther Vera ha comparat encertadament amb Dorothy Parker. "La vida domèstica ha acompanyat tots els meus llibres —ha afirmat Moliner—. En literatura, el costumisme està un grau per sota del realisme, perquè proposa una mirada més arran de terra. És la diferència que hi ha entre Faulkner i Folch i Torres". Moliner és una "gran defensora de Folch i Torres". Detesta, en canvi, "la cursilada de posar molts punts i a part". "És com quan en un telefilm el ritme s'alenteix en una escena crucial, perquè te n'adonis", diu. "La teva literatura és més dura que cursi", ha assegurat Vera. "Suposo que sí —ha contestat l'autora—. Però quan t'estàs a punt de morir, fins i tot et pots permetre ser cursi".