Rodoreda cursi?

BarcelonaDavid Uclés va pel camí de convertir-se en el gran paladí rodoredià. Elisenda Solsona tampoc no es queda curta. En el marc de l’exposició del CCCB sobre Mercè Rodoreda, la seva conversa d’aquest dilluns davant les més de quatre-centes persones que omplien el Hall, un públic entregat, s’ha convertit en un festival d’elogis desmesurats. Rodoreda com a precursora del realisme màgic europeu (previ i més dur que el llatinoamericà), com un etern infant innocent malèvol, com una autora de la quotidianitat i el terror, com una mestra onírica i simbòlica. Com una bruixa no tan bona? Es veu que en la majoria dels seus textos hi apareixen bruixes de tota casta i condició...

Ricard Ruiz Garzón ha estat l’encarregat de fer aflorar l’admiració i adhesió d’Uclés i Solsona per l’autora de La plaça del Diamant i, sobretot, de La mort i la primavera, la novel·la inacabada i més radical de l’autora, que l’un i l’altra consideren el seu cim. Com a Neus Penalba, comissària de l’exposició Rodoreda, un bosc (teniu temps fins al 25 de maig per visitar-la), Uclés creu que aquest llibre l’ha canviat per sempre: “M’obsessiona!” No es posa cap límit a l'hora de recomanar-lo urbi et orbi, convençut que és impossible que decebi ningú.

Amb cap dels dos títols Rodoreda no va guanyar el Sant Jordi. Uclés en culpa el masclisme d’autors com Josep Pla, sobre el qual diu que no s’hi val a excusar-lo dient que era un home del seu temps: "Però si va morir fa quatre dies! Ho havia de dir. Ara ja em quedo tranquil". Riallades del públic. Però encara avui hi ha remor de cursileria al voltant de Rodoreda. I un gran desconeixement a Ibèria: “Jo soc iberista”, precisa l’autor de La península de las casas vacías i La ciutat de les llums mortes. I afegeix: “Una novel·la que si l’hagués escrit després de llegir La mort i la primavera tindria Rodoreda com a protagonista absoluta”.

La violència simbòlica

Hi ha una imatge de La mort i la primavera, quan a algú que ha de morir li posen ciment a la boca perquè l’ànima no s’escapi, que s’ha convertit en símbol de la violència simbòlica de la literatura rodorediana. Una força que, segons Solsona, veu del folklore popular català i que també es reflecteix, per exemple, al conte La salamandra, un fragment del qual, llegit per Lídia Pujol, serveix per introduir la conversa: descriu com la gent a la plaça d'un poble, homes, dones i criatures, esdevenen tots una “ombra feliç” davant l’espectacle d’una noia-bruixa a la qual es crema a la foguera. Una bruixa víctima de la normalitzada barbàrie humana. “Avui no estem tan lluny d’això, oi?”, em comenta Lídia Pujol abans de començar l’acte. Des de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial, “el realisme pur ja no serveix per explicar la realitat”, repetiran després a l’escenari.

Aquests canvis de ritme de Rodoreda, com el ciment a la boca, com la gent xalant davant d’una foguera humana o com la Colometa al terrat quan ja no pot més amb els coloms, són el que Uclés defineix com “els moments Rodoreda”, quan la realitat esdevé grotesca, quan surt el monstre que portem dins, quan “de cop l’autora et clava una bufetada”. Una clatellada que ha deixat empremta en Uclés i Solsona. I en molts lectors haguts i per haver.