David Uclés: "Per molt de mal que em facin, la meva llibertat passa al davant"

BarcelonaFa només dos anys, David Uclés (Úbeda, 1990) portava una vida nòmada i al marge del món laboral. Passava els estius tocant l'acordió al davant de la catedral de Santiago de Compostel·la, i amb el que guanyava durant aquells mesos anava tirant durant la resta de l'any. "Si em falten diners pinto algun quadre i el venc", explicava poc després de publicar La península de las casas vacías (Siruela, 2024), quan aquella novel·la sobre la Guerra Civil començava a convertir-se en un fenomen gràcies al boca-orella dels lectors i al carisma de l'autor, que tan aviat parla dels seus ídols literaris com de la crisi d'habitatge o de la boina que porta des de fa gairebé dues dècades.

Després de vendre 300.000 exemplars d'aquell llibre –el tercer que publicava–, de guanyar el premi Nadal amb La ciutat de les llums mortes (Destino, traducció catalana de Núria Garcia Caldés) i de protagonitzar diverses polèmiques, Uclés ja no desperta la mateixa unanimitat que fa uns mesos. Ha motivat diverses onades de crítiques, sovint inclements, a les xarxes socials, ha rebut de valent per part d'opinadors i tertulians –sobretot de perfil conservador– i, des de fa uns dies, li ha tocat llegir les primeres ressenyes destructives sobre la seva nova novel·la.

La ciutat de les llums mortes arrenca amb la visió apocalíptica que, des de Manhattan, té Carlos Ruiz Zafón poc abans de morir. A partir de llavors, l'acció es trasllada a la Barcelona de principis de la dècada dels 40. Instigada per la veterana escriptora Dolors Monserdà en una improbable celebració clandestina dels Jocs Florals, Carmen Laforet escriu uns versos que, com si d'un conjur es tractessin, sumeixen Barcelona en "una nit eterna, una nit dels temps". El canvi convoca alhora totes les ciutats –les del passat, present i futur– i convida a tornar la llum a la capital catalana a una galeria d'un centenar de personalitats entre les quals hi ha Gaudí, Picasso, Vargas Llosa, Rosalía, Woody Allen i Montserrat Roig.

Aquesta novel·la no hauria existit si no t'haguessin donat una beca Montserrat Roig a la creació, que et va permetre viure a Barcelona durant mig any, el 2022. Quina relació tenies amb la ciutat, fins llavors?

— Hi havia estat només una vegada, aprofitant que els meus tiets per part de mare viuen aquí. L'estiu del 2015, mentre tocava música als carrers de Santiago de Compostel·la, vaig conèixer un noi molt amable que em va convidar a anar a França amb ell amb la seva furgoneta. De tornada d'aquell viatge em vaig quedar un parell de dies a Barcelona.

En aquells moments encara no havies publicat cap llibre. El 2022, en canvi, ja havies donat a conèixer El llanto del león (Ediciones Complutense, 2019) i Emilio y Octubre (Dos Bigotes, 2021). Què et va semblar, la ciutat?

— Em va semblar molt bonica. La primera fascinació va ser arquitectònica. A diferència del que passa a Madrid, que és una ciutat construïda des del neoclàssic fins al present, a Barcelona la petjada de la història és molt present. Hi perceps el pas de moltes de cultures. Actualment és un lloc cosmopolita i, a més, és la capital d'una terra amb una llengua pròpia.

Al lector que no sigui català el sorprendrà trobar noms com els de Juli Vallmitjana, Pompeu Gener, Dolors Monserdà...

— Gràcies al professor Josep Murgades, que llavors encara donava classes a la Universitat de Barcelona, vaig poder conèixer molts dels autors que apareixen a la novel·la. N'hi ha que, directament, no han estat traduïts i els vaig llegir en català. D'altres sí que ho estan però a fora de Catalunya se'n sap ben poca cosa, perquè el franquisme s'havia encarregat d'amagar-los. Tant ell com un altre bon amic, el dramaturg Josep Maria Miró, m'anaven recomanant lectures. Paral·lelament anava a la llibreria Ona i demanava que em descobrissin autors que no conegués. Va ser així que vaig arribar a Mercè Rodoreda.

El dia que vas rebre el premi Nadal el vas dedicar a Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i Carmen Laforet perquè havien estat molt importants per a tu.

— Rodoreda s'ha convertit en la meva escriptora preferida. És molt més que l'autora de La plaça del diamant. Una de les seves novel·les que més m'agrada és La mort i la primavera. Ara n'he prologat una nova edició de la traducció castellana que publicarà Club Editor aviat. Espero que ajudi a rellançar Rodoreda a la península. S'ho mereix.

Em fa l'efecte que al llibre has intentat representar totes les Barcelones des de l'inici del segle XX. La modernista, la dels baixos fons, la de la Guerra Civil i la postguerra, la ciutat olímpica... La Barcelona del boom llatinoamericà apareix a través de Carmen Balcells, Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa, que es vol operar per col·locar-se el cor a la dreta i ser més conservador.

— És una manera d'assenyalar la deriva política que va assumir més endavant, quan es posicionava a favor del liberalisme i criticava el comunisme. Un amic escriptor em va dir fa poc per telèfon que si el Mario hagués llegit la novel·la hauria rigut amb aquesta ocurrència.

Estaves sent crític amb ell, en aquest punt de l'operació de cor?

— No ho crec, era una manera de mostrar les seves idees. Ell n'estava orgullós.

En aquell mateix escenari on apareix Vargas Llosa, l'hospital de la Santa Creu, hi ha, en una altra secció, el poeta Jaime Gil de Biedma, a qui han diagnosticat el virus de la sida.

— La sida apareix a través de diverses figures icòniques relacionades amb Barcelona, com Freddie Mercury i Magic Johnson, però també a partir sobretot de dos autors, Jaime Gil de Biedma i Julio Cortázar. No s'explica gaire, que l'autor de Rayuela va morir de sida. Ell li havia mencionat a Cristina Peri Rossi per carta, però és una informació que tenim tendència a obviar. La propera novel·la hi tindrà a veure: vull escriure sobre l'estigma que va suposar tenir la sida. A la gent que l'agafava a la dècada dels 80 se'ls tractava molt malament.

Tu ets d'una altra generació. Vas néixer el 1990 a Úbeda.

— La comunitat LGBTI encara ens fem les proves sovint per comprovar que no ens hem contagiat. Les meves amigues heterosexuals es fan proves per confirmar que no hi ha embaràs. Els gais estem molt pendents de les malalties de transmissió sexual.

En una entrevista recent has explicat que de petit t'havien dit de tot per ser homosexual. Ara et critiquen per les teves opinions, per si vas o deixes d'anar a unes jornades sobre la Guerra Civil i fins i tot per portar boina.

— Quan era un nen m'insultaven per tenir ploma. Als 16 anys vaig decidir començar a portar gorra i, poc després boina, i això va empitjorar la situació. Per molt de mal que em facin, la meva llibertat passa al davant. En un país com el nostre m'ho critiquen tot: tant per tant, val la pena dir el que sento.

Encara ara ho penses? Arran d'haver declinat la participació en unes jornades on havies de compartir una taula rodona amb José María Aznar, expresident del PP, i Iván Espinosa de los Monteros, un dels fundadors de Vox, has rebut crítiques molt dures. Has aconseguit que Arturo Pérez-Reverte, un dels organitzadors de les jornades, tregui foc pels queixals.

— No podia participar en una sessió com aquella. Potser no hauria d'haver-ho explicat a les xarxes socials, com vaig acabar fent. El que passa és que portava uns dies veient missatges de gent que es preguntava: què hi fan l'Uclés o en Paco Cerdá, en aquestes jornades? I tenien raó. No en compartia el lema, 1936: la guerra que perdimos todos, i tampoc em sentia còmode en una sessió amb aquells convidats. Si no vaig cancel·lar la meva participació abans va ser perquè tinc un acte cada dia des de fa mesos.

Quan vas publicar La península de las casas vacías vas provar d'explicar el dolor que va patir gent dels dos bàndols.

— Tots els que va morir durant la Guerra Civil, siguin del bàndol que siguin, són víctimes, i cal honrar-los. Si, en canvi, parlem d'estratègia política i de qui va provocar el conflicte, hi va haver uns guanyadors i uns perdedors.

Algunes ferides de la guerra encara continuen obertes?

— La memòria històrica és necessària per recordar què va passar i per evitar la manipulació. Jo tinc clar que la Guerra Civil no va acabar fins al 1975. Pérez Reverte potser creu que va acabar el 1939.

Diumenge passat, Ana Iris Simón et dedicava una columna d'opinió a El País on et definia com "el feixista dels antifeixistes". Si hi ha una lluita compartida per molts personatges a La ciutat de les llums mortes és contra el feixisme.

— Quan, a la novel·la, Barcelona es queda a les fosques, som a principis de la dècada dels 40, però la fusió dels temps fa que arribi fins al 2026 i que també es projecti en el futur. Aquesta obscuritat em fa pensar, com a mínim, en tres qüestions connectades amb el nostre present. La primera és el feixisme: si mires a molts països occidentals que fins ara eren símbols de democràcia, ara són assetjats per polítics d'ultradreta. La segona és la gentrificació i el turisme massiu, dels quals Barcelona no se n'escapa. En tercer lloc, hi ha una obscuritat que ens afecta a tots, i és la de la condició humana: tots acabarem morts, tancats en un taüt, un dia o altre.

Has escrit una novel·la apocalíptica amb sentit de l'humor. Creus que aquí, a diferència de La península de las casas vacías, estàs més a prop del surrealisme que del realisme màgic?

— Potser sí. La ciutat de les llums mortes és un llibre molt oníric. Una història coral. Un mosaic. Un trencadís. Un retaule barroc. Tot això em permet donar una imatge boja i caòtica de la ciutat, i alhora els fenòmens estranys que passen dins la novel·la queden perfectament explicats. Les avantguardes m'apassionen perquè enllacen l'art clàssic i el contemporani. En moltes de les obres avantguardistes, la idea predomina per damunt de la tècnica.

Les avantguardes tenen sovint un contingut irreverent. En el teu cas, la fusió de diversos temps et permet fer que Ana María Moix es trobi amb Rosalia o que Jean Genet i Terenci Moix tinguin una aventura.

— Veia més factible explicar un clau entre Jean Genet i Terenci Moix que entre Jordi Savall i Núria Espert, que també apareixen al llibre. Em va entusiasmar conèixer la Barcelona marginal dels anys 20 gràcies a Diari d'un lladre, de Jean Genet. Moix també va ser una descoberta important, i crec que si mai ens haguéssim conegut ens hauríem entès bé.

En el capítol que apareixen Genet i Moix es parla d'un urinari que hi havia al final de la Rambla i que havia estat destruït en diverses ocasions.

— Els urinaris eren un reducte de llibertat i un lloc on el col·lectiu homosexual es podia empoderar. Ara pot semblar que no hi ha tanta necessitat d'espais així, com a mínim en una ciutat com Barcelona. Hi ha països com el Marroc on les trobades entre homes encara estan tan mal vistes que s'han d'amagar a les saunes.

Des que vas publicar La península de las casas vacías no has deixat de participar en actes de promoció del llibre i en clubs de lectura. Pots escriure?

— No. Fa dos anys que no escric res. He acabat, retocat i revisat La ciutat de les llums mortes. Per tornar a escriure necessito aïllar-me. Aquest estiu marxaré a un país centreeuropeu on no em conegui ningú i m'hi posaré.

T'estan afectant les crítiques negatives que han anat sortint d'aquesta nova novel·la?

— Fins ara, les crítiques m'havien ajudat i m'havien orientat en relació al que feia bé o pel que fa a camins futurs que podia seguir. M'ha descol·locat que n'hagin sortit unes quantes just després de la polèmica amb Arturo Pérez-Reverte. Penso que amb La ciutat de les llums mortes m'hauré de refiar del que em diguin els lectors o de les valoracions a Goodreads.

Tot aquest enrenou no et desanima?

— Vaig ser capaç d'escriure La península de las casas vacías durant quinze anys sense parlar-ne absolutament amb ningú. Si vaig saltar al buit una vegada, sé que em tornaré a atrevir a fer-ho.