BarcelonaEl pèndol del premi Cervantes, que tradicionalment oscil·la entre autors espanyols i llatinoamericans, s'ha quedat a mig camí aquesta vegada. Un any després de reconèixer la trajectòria del valencià Francisco Brines –que va morir aquesta primavera, setmanes després de la cerimònia d'entrega– ha distingit Cristina Peri Rossi, poeta, narradora i assagista nascuda a Montevideo el 1941 que viu a Barcelona des del 1972, ciutat on es va exiliar a conseqüència de la dictadura militar de l'Uruguai.

Dotat amb 125.000 euros, el Cervantes –el guardó més prestigiós de les lletres espanyoles– ha premiat només cinc dones abans de Peri Rossi tot i lliurar-se anualment des del 1976: María Zambrano (1988), Dulce María Loynaz (1992), Ana María Matute (2010), Elena Poniatowska (2013) i Ida Vitale (2019). El jurat ha premiat l'obra de Cristina Peri Rossi, integrada per una cinquantena de títols, amb la voluntat de "reconèixer una de les grans vocacions literàries del nostre temps i la dimensió d'una autora capaç de plasmar el seu talent en una pluralitat de gèneres". La literatura de l'autora uruguaiana "és un exercici constant d'exploració i de crítica, sense defugir el valor de la paraula com a expressió d'un compromís en temes clau de la conversa contemporània com ara la condició de la dona i la sexualitat".

"Igual que les nenes de la meva generació, vaig voler ser escriptora després de llegir Donetes, de Louisa May Alcott –admetia en una entrevista el 2017–. Més endavant em van marcar Una habitació pròpia, de Virginia Woolf; El segon sexe, de Simone de Beauvoir; Little children, de William Saroyan, i els contes de Txékhov i J.D. Salinger".

Una autora que trenca motlles

Peri Rossi ha heretat de la literatura llatinoamericana l’abundància imaginativa i la capacitat de trencar motlles. Va debutar amb el llibre de relats Viviendo (1963), amb només vint-i-dos anys, on ja donava veu a les dones fent-les protagonistes, i ha continuat conreant la narrativa breu fins a l'actualitat, amb títols com Habitaciones privadas (2012) i Los amores equivocados (2015). Entre les seves novel·les destaquen La nave de los locos (1984), Solitario de amor (1988) i Todo lo que no te pude decir (2018), on escriu: "Cuando una mujer se siente frustrada, llora. Cuando un hombre se siente frustrado, descarga violencia". La seva poesia, integrada per una vintena de títols, entre els quals hi ha Evohé (1971), Otra vez eros (1994), Playstation (2009) i Las replicantes (2016), evoca l’experiència lesbiana sense reserves i, a vegades, de manera explícita. Tot i la solidesa i versatilitat de la seva obra, Peri Rossi ha donat a conèixer els últims llibres en petites editorials com Menoscuarto i Cálamo. L'últim títol que ha publicat és el llibre de memòries La insumisa (2020). Hi evoca descobriment de la lectura, la difícil relació amb el pare cruel, el primer amor, la pèrdua forçada de la virginitat i la constatació de la diversitat sexual: “Quedé confusa. En primer lugar, no tenía muy claro qué era ser maricón, más que amanerado, y nunca se me había ocurrido que había mujeres mariconas”.