El dia que Eva Baltasar es va trobar amb la Boulder de carn i ossos

Barcelona"He tret el cap a la sala i m’ha envaït una sensació de pudor", em confessa l’Eva Baltasar als camerinos del Teatre Texas, on s’ha refugiat per no molestar el públic que justament ve a una presentació... d’Eva Baltasar. Abans de l’acte, el teatre ha muntat una Festa de Lectura Silenciosa per celebrar l'estrena de la versió teatral de Permagel, adaptada i dirigida per Victoria Szpunberg amb Maria Rodríguez Soto de protagonista. "Llegir sol ser un acte solitari i íntim", diu l'autora, però el fet de fer-ho en grup li dona un aire "una mica catedralici, monàstic, un puntet sagrat". Fins i tot la seva editora, Maria Bohigas, entra de puntetes a la sala, on a primera fila hi ha la productora i sòcia del Texas, Anna Rosa Cisquella, abduïda llegint. Permagel serà l’última coproducció de Dagoll Dagom; no va ser Mar i cel.

Prop de cent persones omplen les fileres del teatre amb algun dels últims llibres de la Baltasar obert. No baden, no parlen. Compto només quinze homes i cinc e-books. És impressionant que no soni ni un mòbil, cap tos, res, només el soroll somort dels aires condicionats i algun badallet de relaxació. Tampoc caço cap jove fent el post de postureig a Instagram. Entre el públic, fans de la Baltasar i habituals dels clubs de lectura. Els gestors del teatre han tingut la idea de "creuar públics" amb Club Editor, com en diuen en marquetinguià, i la cosa ha funcionat. La Sara i la Judit ja tenen entrades per al teatre i porten llegida tota la Baltasar. Han vingut perquè "és com anar a estudiar a la biblioteca, que estàs més concentrat, durant més estona i fa ambient". El Víctor, en canvi, esperava que l’acte fos més distès: "Jo venia a parlar de llibres", admet.

Qui sí que en parlarà és la guionista i directora Leticia Dolera, que intentarà extreure l’essència de l’obra de Baltasar com aquells llenyataires que fan escultures d'un tronc amb motoserra. L’autora no es deixa psicoanalitzar a les entrevistes, perquè diu que per això s’inventa històries: "Jo m’adono de qui soc quan escric". De fet, va veure que tenia entre mans una novel·la quan escrivia un dietari per consell d’una psicòloga i hi va començar a posar més ficció que realitat. Quan va veure que no podria sostenir tantes mentides a la consulta, i a més li costava calés, va deixar la teràpia i va fer servir les seves protagonistes per anar "a buscar monstres". L’escriptura li permet "connectar amb emocions que tenim reprimides, com la violència o la crueltat"; "així ja no em cal anar pel món matant gent".

Desitjos i no records

És fascinant com Baltasar explica el seu procés de creació. "Vull conèixer algú que em sedueixi. Necessito la sorpresa. El personatge em guia: avui he descobert que té una germana, avui ha fet de puta, uau! —explica—. Si pogués no sortiria de les meves novel·les". Si la fan triar, voldria tornar a entrar a Mamut. Però de qui es va enamorar va ser de la Boulder, una de les protagonistes de la novel·la homònima. "És un amor de la meva vida. És com una ex meva. Fins i tot tenia un sentiment d’infidelitat amb la meva parella". Assegura que era tan real que un vespre, a Portugal, va veure la Boulder dalt d’un ferri amb una casaca de mariner abraçada a una dona i les va seguir fins a perdre’s. "No li vaig dir res, no li vaig dir: «Ei, soc la teva autora!»", recorda.

Ja no queda gaire oxigen per dedicar a la novel·la més recent, Peixos, però Baltasar celebra haver-hi descobert que pot cancel·lar el passat. "Jo odio el meu passat. Li donem massa importància. Voldria que no hagués existit". I és el luxe que regala a molts dels seus personatges, que no carreguen pesos sinó desitjos. Un dels seus desitjos és capgirar aquesta "societat esplendorosa que vivim", diu irònicament. Ho va explicar a Ocàs i fascinació: "No cal anar a buscar l’espiritualitat enlloc, no cal anar a temples, ni buscar mestres, sinó descobrir què és el que ja ens sosté. Déu, i dic déu per la meva tradició però ja ens entenem, déu està en tu. El viatge més difícil és fer la volta dins d’un mateix".

Què li dona esperança?, li planteja Dolera. "Tenir filles m’ha donat esperança. I posar sempre l’escriptura per davant. No m’he casat mai amb cap feina, i això que fins als 40 anys no es va publicar Permagel. Però jo sabia que havia d’escriure. Què m’importa a la vida? La poca gent que estimo, escriure i acompanyar bé la gent que està al meu costat. I no gran cosa més".