BarcelonaQuan Isaac Rosa va publicar ¡Otra maldita novela sobre la guerra civil! (Seix Barral, 2007), tenia l'esperança que la seva seria l'última generació que necessitaria abordar el conflicte literàriament. S'equivocava. David Uclés, nascut a Jaén el 1990, ha dedicat 14 anys a La península de las casas vacías (Siruela, 2024), que reimagina la violència, els crims i les enveges de la guerra, però també els somnis i els ideals, en clau d'un realisme màgic més proper a El timbal de llauna, de Günter Grass, que a Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez.

"Grass barreja la innocència dels personatges amb un component macabre notable: si li hagués arribat a la sola de la sabata ja seria feliç", explica l'autor. La llarga història de La península de las casas vacías es remunta a l'any 2009, quan l'avi matern d'Uclés li va explicar com havia viscut la guerra. Tot just acabava de començar a estudiar Traducció i Interpretació, però va començar a escriure. "Vaig tenir el primer esborrany relativament ràpid, perquè hi havia molts detalls que volia que no es perdessin", recorda. Aquesta versió inicial explicava la història del petit poble andalús de Jándula, on el pagès Odisto Ardolento, la seva dona, María, i els set fills que han pujat s'han d'acabar dispersant per tota la Península a conseqüència del trasbals de la guerra. A mesura que hi treballava es va adonar que el periple familiar era només una part del seu projecte: "La meva ambició era narrar què va passar aquells anys arreu del territori, i fer-ho sense por ni prejudicis, sense passar per alt les misèries dels uns i dels altres, i amb vocació de jugar i de ser lliure".

Un autor que no cotitza

Durant l'escriptura de la novel·la, Uclés no deixava de moure's. "A Ginebra tenia un gran mapa que ocupava una paret sencera amb detalls geogràfics, els informes de la guerra i aspectes sobre la vida quotidiana d'aquells anys", explica. La península de las casas vacías anava creixent a mesura que l'autor consolidava un estil de vida nòmada i al marge del món laboral. "No he cotitzat mai a la Seguretat Social –continua–. Passo els estius a Santiago de Compostel·la, i amb els diners que guanyo tocant l'acordió davant la catedral visc durant bona part de l'any. Si em falten diners pinto algun quadre i el venc". El 2019 va guanyar el premi Complutense amb El llanto del león, i un any després va publicar la segona novel·la, Emilio y Octubre (Dos Bigotes, 2020). "Gràcies a una beca Leonardo del BBVA vaig visitar tots els escenaris importants del llibre, entre els quals hi ha Badajoz, Guernica, Màlaga, Madrid i Girona", explica. No en va tenir prou amb això: Uclés va passar per una seixantena de localitzacions que sumen 25.000 quilòmetres. "Era molt important deixar-me impregnar de les històries i ambients de cadascuna d'aquestes ciutats i pobles –continua–. He mirat d'honrar i respectar els que van morir. El món del llibre és ple de pena i de mort, però també de vides que comencen. Les espurnes d'humor em sortien de forma natural".

Hi ha un personatge que fuig d'una bala que mai no el deixa de perseguir. Un altre que recupera la visió durant un tall de llum. Una dona que té els membres de llet –si perd una cama, li torna a créixer– i una altra que es cus a la pell el vestit de núvia de la seva difunta mare. El conservadorisme dels franquistes conviu amb els revolucionaris anarquistes i amb elements queer. "L'únic personatge que ridiculitzo a fons és Franco, perquè la postguerra ens va demostrar que va ser atroç", comenta.

Des que Uclés va publicar La península de las casas vacías a Siruela al març, la novel·la ha esgotat tres edicions. "No hi ha setmana que no tingui dues o tres presentacions –diu–. Viuré aferrat a la maleta fins, com a mínim, Nadal". Després repassarà el llibre que va començar a Barcelona la tardor del 2022 gràcies a una beca Montserrat Roig. "Està ambientada aquí –avança–. Entre els protagonistes hi ha Simone Weil, Mario Vargas Llosa i Mercè Rodoreda".