Hans Magnus Enzensberger va proposar el 1982 una hipòtesi irònica sobre el "subdesenvolupament com a estadi superior del socialisme". Es referia al comunisme, res a veure amb la socialdemocràcia que defensa el nou alcalde de Nova York, Zohran Mamdani. Pocs anys després del lúcid enginy d'Enzensberger, la broma s’acabava: el 1989 queia el Mur de Berlín. Per fi els alemanys de l’est, i al darrere seu els ciutadans de totes les repúbliques soviètiques, podien escapar-se de la presó en què s’havia convertit un món comunista marcat per l’escassedat, la burocràcia, el terror, el malbaratament, la desinformació, la incapacitat d’innovar... Res no funcionava, tothom s’espiava. Era la fi d'unes societats totalitàries que, a força de terror, s'havien garantit un suport fanàtic o una lleialtat passiva. La caiguda del comunisme va semblar que era definitiva i total. Però la història mai és lineal.
A l’assaig Què fou el comunisme? (Editorial Afers, en traducció de Gustau Muñoz), l’historiador alemany Gerd Koenen (Marburg, 1944) despulla la ideologia suposadament inspirada en Marx –hi troba més trets religiosos que igualitarisme– i mira què en resta. Si es tracta d’establir "una genealogia històrica, no seria la que diu: Max produí Lenin, Lenin produí Stalin, Stalin produí Mao, sinó més aviat: Lenin s’apropià de Marx, Stalin momificà Lenin, Mao substituí Stalin", escriu Koenen. A l’hora de mirar el present, us avanço una conclusió: Rússia mira enrere; la Xina mira endavant. Però la desmemòria els ha anat bé en tots dos casos.
El món soviètic es va enfonsar de cop, sí, però no hi va haver ni un sol procés, cap Nuremberg sobre els assassins de masses estalinistes. No s’ha fet justícia. I ara Putin rehabilita Stalin: recentment se n’ha reinaugurat un alt relleu en una cèntrica estació de metro de Moscou. A Rússia, hi ha com a mínim 120 monuments dedicats al dictador. D’aquests, 105 s’han erigit durant la presidència de Putin, i la majoria, després de l’annexió de Crimea el 2014. Als llibres de text escolars es presenta Stalin com una persona estimada pel poble que ho va fer tot per guanyar la Gran Guerra Patriòtica, és a dir, la victòria sobre Hitler. Una victòria nacionalista, no comunista.
Avui, el règim autoritari i oligàrquic postcomunista rus i la república popular xinesa, marcada per un capitalisme d’estat antidemocràtic, generen una indissimulada atracció en els caps d’estat de les dues grans democràcies mundials, Trump i Modi, que voldrien poder manar a cop de decret. La Rússia de Putin es presenta com a bastió dels valors tradicionals: família, nació, estat, masculinitat, religió, força guerrera. I es contraposa a un Occident decadent. La Xina de Xi promet un superdesenvolupament, un "somni xinès" harmònic com a relleu al caducat american dream.
La Xina segueix sent nominalment una república popular sota la direcció del Partit Comunista. Però Deng Xiaoping va ser molt més reformista que Gorbatxov. Va fer evolucionar el règim des de dins, dissolent, per exemple, les comunes obligatòries i permetent als pagesos tornar a produir segons les formes familiars i locals, cosa que va alliberar un potencial econòmic i social enorme. Va sorgir una indústria rural auxiliar i es va permetre l’entrada de capital estranger. El comunisme es va anar transformat en capitalisme d’estat i ha seguit evolucionant.
Si el comunisme, tal com diu Koenen, va ser sobretot una reacció nacionalista contra l’avenç d’un mercat capitalista que es globalitzava, una reacció que va caure i creure en un despotisme premodern (Stalin es va inspirar en Ivan el Terrible i Mao es presentava com un emperador popular anàrquic), ara la Xina vol posar-se al capdavant de la globalització i Putin, ancorat en un nacionalisme nostàlgic, malda per no quedar-ne al marge.
La fascinació durant dècades d’una part d’Occident –el progressisme que dominava el món cultural– pels experiments comunistes rus i xinès ara ha esdevingut fascinació d’una part d’Occident –l’extrema dreta populista que domina el món mediàtic– pels règims forts sorgits del derrotat i sanguinari comunisme.
