Panait Istrati (1884-1935), conegut com el Gorki dels Balcans, comunista fervorós de jove, va ser dels primers intel·lectuals en denunciar públicament l’estalinisme. Fill d’una bugadera romanesa i d’un contrabandista grec a qui no va conèixer, va ser un lector precoç i un rodamon incansable. Amic dels escriptors Romain Rolland (Nobel de literatura el 1915) i Nikos Kazantzakis (etern candidat al Nobel), va escriure en francès i va ser prou seguit a la Catalunya republicana. Anna Casassas, que ja n'ha traduït alguns títols, firma ara Quan surt el sol (editorial Cal Carré), llibre datat el 1934, un any abans de la seva mort, sol i aïllat, en un sanatori de Bucarest. Tenia 50 anys i feia temps que el minava la tuberculosi.
L’Adrià, protagonista de la novel·la, és un alter ego juvenil de l’autor. Quants Adrià corren avui pel món, buscant-se la vida, fent feinetes mal pagades, saltant de país en país, aspirant a un benestar sempre escàpol? Si a principis del segle XX ja era difícil moure’s i sobreviure, ara encara més: les nacions tanquen fronteres, la curiositat ha donat pas a la por, el control digital va en contra de l’anonimat aventurer. Les llibertats s’estrenyen per als esperits nòmades i enamoradissos.
Som al 1906. Amb 22 anys, Adrià Zograffi, atret per la promesa d’un Mediterrani lluminós, marxa de casa i s’embarca cap a Alexandria. Els amics li diuen que té fusta d’escriptor i que pot aspirar a més que a enviar contes a la premsa. Com que no té imaginació, necessita experiències. Braila, la seva ciutat natal banyada pel Danubi, li ha quedat petita. Inquiet i somniador, sense passaport i amb les butxaques buides, confia en la seva habilitat com a pintor de parets i en l’amic Mikhail, que treballa a l’hotel Royal del Caire.
Al vaixell en el qual s’embarca cap a Egipte coneix en Mussa, de 60 anys, també pintor, un jueu poliglot (turc, romanès, ídix, espanyol) gens ortodox que va a la recerca de la seva filla Sarah i que a l’Adrià li farà com de pare, tot i que ben bé no comparteixi la seva "mística de l’honradesa" que va més enllà de qualsevol "teoria social". L’Adrià –avantatges de la ficció– ja té la saviesa del Panait Istrati vell desenganyat del comunisme. Més endavant ho explicita: "Estic content de ser a Egipte, de ser lliure, de menjar cada dia, si pot ser, i fins i tot sense menjar si em dona la gana, si hi ha dies que la llibertat m’és més necessària que el pa. (Maleiria una societat socialista que m’impedís de viure com em vingués de gust)".
Vinguts de l’hivern glaçat, a Alexandria els saluda la tebior del Mediterrani. La vida els somriu, però d’aquella manera. No us explicaré les seves ventures i desventures, que són moltes i acolorides enmig d’una existència que no deixa de ser voluptuosa. Sempre trien la llibertat, esclar. Sempre van curts de moneda, de xílings: els últims acostumen a gastar-los fumant i bevent. L’Adrià, tot i constatar l’evidència ("la humanitat sovint és ben lamentable. Ja m’ho pensava. Ara ho sé una mica més"), mai no perd l’esperança de trobar el seu petit paradís.
D’Egipte van a Síria, on resten a les mans d’un patró ric, sincer, un murri pragmàtic, un encantador de serps que sap jugar amb les rareses i debilitats de la naturalesa humana (en especial, les sexuals): "Només hi ha una honestedat de debò, i és practicar la deshonestedat obertament", els diu. L’Adrià es deixa portar tant per aquest amo com pels vaivens temperamentals d’en Mussa, però no abdica de la seva religió, que és la llibertat sense peatges materials: "L’home no ha de tenir res, i aleshores ho tindrà tot". Ni del seu dret a no sentir-se lligat: "Sovint, el parentiu més autèntic i la pàtria més autèntica són als antípodes del lloc on venim al món i on vivim com a forasters".
La llibertat i l’amor, aquestes són les dues lleis del seu credo. "Perquè l’objecte de l’amor no té cap importància, és l’amor que ho és tot". Ni que sigui l’amor al dia que neix cada dia, al silenci de l’albada quan surt el sol... de dos pobres homes morts de gana, l’Adrià i en Mussa. (Quan surt el sol forma part del díptic Mediterrani de Panait Istrati. La segona part, Esclat de sol, l’editora Antònia Carré-Pons té prevista publicar-la més endavant.)
