Qui és Ferran Sáez Mateu?

BarcelonaEl filòsof i articulista de l’ARA Ferran Sáez Mateu és un senyor de 61 anys que llegeix i escriu, fa música a casa (toca i col·lecciona violins i violes, flautes i teclats: té una col·lecció de 500 instruments), camina molt per Barcelona, dorm poc (unes cinc hores de mitjana, fins a les 05.30 h aproximadament) i recorda sovint somnis recurrents, té una mala salut de ferro (diabetis i altres noses), va a missa als caputxins de Pompeia, compra llibres antics per internet, li agrada el bon vi i el bon sake, cuina alguns plats festius (fricandó de cérvol i coses així), està casat amb la Maite (que parla xinès) i té un fill, l’Octavi, té molts amics interessants, dona classes a la universitat, observa la vida que passa amb atenció (la sortida del sol, l’arribada dels falciots a la ciutat, l’anar i venir histèric i hiperactiu de turistes i conciutadans...), s’estranya dels hàbits de la gent (i dels propis) i recorda el tedi rural de la infància i adolescència al poble, la Granja d’Escarp, que el dia que ell va néixer, una nit de Sant Joan del 1964, tenia 1.600 habitants i ara en té 900. Tot sempre canvia, esclar. I "la infància arriba quan ens fem vells, perquè només és un record". Avui, la biblioteca pública on de petit llegia porta el seu nom.

Aquesta, sumàriament, és la persona que ha escrit Totes les coses visibles i invisibles (Pòrtic, 2026), un dietari a la manera de Montaigne i Josep Pla, dos dels seus autors de referència (també és fusterià). Un dietari on s’assaja, on es pensa i pensa l’esdevenir de la vida ondulant i capriciosa, la seva i la de tots nosaltres, regida pel "guió problemàtic" de la "felicitat obligatòria", una vida que al nostre filòsof li provoca una "sensació constant d’estranyesa". El comença l’1 de gener del 2025 i l’acaba el dia del seu aniversari, el 23 de juny del 2025. En mig any li passen un gavadal de coses pel cap, pel pap i pels peus. Ferran Sáez Mateu és un brillant articulista i assagista, com queda un cop més palès en aquesta obra suposadament menor.

A part de la premsa (al dietari deixa l’actualitat del tot al marge), què ha llegit Sáez darrerament? Doncs més enllà dels autors esmentats, companys de viatge habituals, i dels textos bíblics, ha parat atenció en un variat menú: Umbral, Baroja, Eva Illouz, Pere Lluís Font, Eva Comas, Michel Clermont, les monumentals biografies de Pla i Cambó –"poques llengües al món disposen de luxes culturals com els que representen aquests dos llibres"–, Ágnes Heller, Adorno, Richard Sennett, Ramón Andrés, Unamuno, Toni Güell, Emmanuel Carrère... "Cal tenir la ment oberta, però no fins al punt que et pugui caure el cervell a terra", ironitza citant la boutade d’Isaac Asimov.

Al marge de l'economia de la distracció

Va deixar el tabac fa temps i mai li ha interessat el futbol. Viu al marge de les xarxes socials i del WhatsApp. És a dir, al marge de l’economia de l’atenció, que és l’economia de la distracció. Porta malament la burocràcia universitària que "permet conrear la il·lusió de l’ordre i amorosir l’arbitrarietat". Però encara troba el gust a donar classes, un ofici que va començar fa 937 anys, quan es va fundar la Universitat de Bolonya. Té les seves rutines, que inclouen llargues passejades a peu de cap de setmana per barris barcelonins com ara Sant Genís dels Agudells, per citar-ne un que ben poques persones han transitat (recomano visitar-ne el vell cementiri) o Torre Baró, que ara s’ha posat de moda per la pel·lícula El 47. També el Carmel, Trinitat Vella, Sarrià i Pedralbes, "el barri més trist de Barcelona". "Hi ha zones força extenses de Barcelona, així com d’altres ciutats grans i fins i tot mitjanes de Catalunya, que no tenen solució, si fem abstracció de l’ús d’explosius".

No és un optimista ingenu, però tampoc un cínic. És més aviat un escèptic amb esperança, "un concepte més teològic que no pas filosòfic". Subratlla que la vida és aprendre a morir: a això es dedica la filosofia ("La mort no m’ha fet mai por, però el menjar dels hospitals sí. Molta"). "Per a un filòsof, el sentit és la mateixa recerca del sentit", diu. Alhora que constata que "molts contemporanis, per desgràcia per a ells, han après a viure còmodament amb la renúncia al Sentit". I s’agafa a una evidència ignorada massivament: "Totes les coses veritablement importants en la vida d’una persona –la bellesa, l’amor, la plenitud espiritual– són de franc. Per gaudir de les seves versions paròdiques, en canvi, sempre s’ha de passar per caixa".

Prolífic intel·lectualment, en un temps rècord ha publicat els assajos Presència d’una absència ("l’espiritualitat torna a resultar interessant perquè, en realitat, no havia desaparegut mai del nostre mapa mental") i El imprudente feliz (sobre el fet que la idea del bon salvatge segueix senyorejant el nostre imaginari col·lectiu), la novel·la amb títol d’assaig L’altra hipòtesi (una distopia futurista) i, encara, a finals del 2024, dues obres més de pensament: La fi del progressisme il·lustrat (l’esquerra ha abandonat la igualtat i s’ha fet forta en la defensa de la diferència) i La intimidad perdida (sobre la diferència i la genealogia històrica dels conceptes d’intimitat i privacitat).

No és d’estranyar, doncs, que el poder se li acosti. La intel·ligència atrau. "He tingut tractes amb tots i cadascun dels presidents de la Generalitat restaurada". Com tampoc sorprèn que, per fer tanta feina, disposi de certs hàbits prosaics i certs conforts emocionals: "L’estabilitat conjugal es basa en l’elevació poètica d’una rutina que sol ser prosaica". També d’una nòmina de notables companys de viatge intel·lectual: Francesc Torralba, Anna Pagès, Joan-Carles Mèlich, Miquel Seguró, Lluís Cabrera, Gregorio Luri, Joan Camí, Ramon Masià, Ferran Suay, Enric Sòria, Pere Rovira... I alguns ja absents, com Héctor Borrat, Josep M. Terricabras i Jesús Moncada.

Amb tots ells ha practicat l’espontaneïtat col·loquial filosòfica –peripatètica–, aquella que sap que mai aconseguirà la intel·ligència artificial generativa. I amb ells, i amb nosaltres, els seus lectors, també ha compartit el diagnòstic implacable sobre la gran paròdia postmoderna, "aquesta festa agònica que, contra tot pronòstic, encara dura". Tenim la sort que Ferran Sáez Mateu, estranyament, també dura.