L'amor-odi als rics

BarcelonaRoger Bastida, que amb aquest bigoti decimonònic que gasta té ell mateix un aire d’una altra època, amb la novel·la Passeig de Gràcia (Comanegra i Àfora Focus), premi Santa Eulàlia 2026, ens transporta al període més brillant i convuls de la Catalunya contemporània, el del tombant del segle XIX al XX. Temporalment el llibre arrenca molt abans i acaba amb la mediocritat franquista, però el gruix i el focus se situen en l’esplendor del Modernisme al Noucentisme, amb l’alta burgesia enriquida a les Amèriques –sí, amb l’esclavisme– com a protagonista del salt industrial. L’esclat de les reivindicacions obreres i l’eclosió del catalanisme queden com a teló de fons. Mana la mirada dels qui manaven, i per darrere dels qui els servien.

Potser algú recorda aquella sèrie clàssica de la ITV dels anys 70, Upstairs, downstairs (emesa per TVE i recuperada a TV3 als anys 90 amb el títol d'A dalt i a baix), en què es resseguia la història anglesa del 1903 al 1930 a través d’una família benestant de Londres, els Bellamy, ben servida pels de baix. Doncs bé, Roger Bastida, que no ha vist mai aquella sèrie, amb un arc temporal més llarg (1854-1954), ha fet una operació literària semblant a la manera nostrada: el retrat coral i íntim de dues nissagues pudents –la burgesa Massanas i l'aristocràtica  Castelljussà– i dels seus servents –els Farrés–. És un bon (auto)retrat de classe.

En el relat, també té pes la manera com es ressegueix l’evolució urbana i social del passeig de Gràcia, al cor de l’Eixample, eix del canvi i la prosperitat d’aquella Barcelona del XIX que va treure’s la cotilla de les muralles i va desfermar l’ambició per convertir-se, entre les Exposicions del 1888 i del 1929, en una urbs moderna i cosmopolita. De lloc d’esbarjo amb atraccions de fira a avinguda amb palaus senyorials envoltats de jardí (només hi queda el Palau Robert) i, en la següent etapa, a luxosos i artístics edificis de pisos per al lluïment i el negoci immobiliari (amb els primers ascensors). El canvi d’usos i modes al passeig de Gràcia també es reflecteix en el tipus d’establiments, en què s’hi ven i què s’hi llueix: resumint molt, es passa de botigues glamuroses a lucratives entitats bancàries.

Casar bé els fills i les filles

L’Hospitalet de Llobregat, d’on és l’autor, serveix de contrapunt estival i perifèric. D’allí és original, hi té les arrels rurals i hi passen temporades els Castelljussà. També hi ha referències a les colònies fabrils, en especial la de Gironella, propietat dels Massanas, un món a part que gairebé només trepitgen els homes de la nissaga. Les dones fan vida social als salons, a les sastreries i a les joieries. Algunes fins i tot es fan addictes a Morfeu (digueu-li morfina). El seu objectiu és casar bé els fills i les filles, emparentar-los amb gent de fortuna o amb ostentadors de decadents títols nobiliaris. L'encreuament entre nou-rics i vells aristòcrates és la norma.

En efecte, aquest món va existir, va dirigir el país, va pagar el genial Gaudí o l'eclèctic Sagnier (el més car), va mantenir una relació de viciada i subalterna dependència amb Madrid, va crear riquesa (i es va enriquir molt) a costa de la feina mal pagada de milers d’immigrants, va donar impuls al catalanisme i, quasi sense solució de continuïtat, va adoptar el caspós i sanguinari franquisme. Els senyors d’ordre del Passeig de Gràcia ens mostren les seves ambicions empresarials, les seves maniobres polítiques i sobretot les seves debilitats humanes, senyors de cafè, copa i puro, d’amors i sexe furtiu, de La Vanguardia i el Brusi –on escrivia, una mica per lliure, la veu de la consciència dirigent: Joan Maragall–, de paternalisme amb el xofer –que és quasi com de la família– i duresa amb l’obrer lumpen. Fins que un dia els esclata als nassos la criminal bomba del Liceu o la ciutat incendiada esdevé la Rosa de Foc.

Més enllà dels grans corrents històrics o ideològics, Roger Bastida es recrea en el més ençà, no estalvia detalls estètics, ambientació ciutadana, gustos culinaris, festes de la flor i nata, flamants novetats tecnològiques (com la irrupció dels automòbils de motor i la fi dels cotxes de cavalls), hàbits d’unes elits més addictes al luxe que a la cultura, i curiositats de tota mena. Es nota la seva formació d'historiador de l'art i la seva feina d'assessor històric de sèries de televisió.

Aquest Passeig de Gràcia és, doncs, una crònica d’època dels de dalt, alhora imaginada i documentada, honesta i amb gràcia. I amb alguna cosa més. Una novel·la que, sense fer sang, ens confronta amb l'ambivalent relació d'amor-odi que la classe mitjana –la petita burgesia, els professionals liberals, el funcionariat, els autònoms o antics menestrals, la pagesia i el servei– té i ha tingut amb la minoria dirigent capitalista que ha conformat i dirigit el país en els últims dos segles: hi ha posat ambició econòmica, li ha donat a voltes pàtina cultural i sovint ha caigut en la covardia política i social. Cambó en seria el màxim i millor exponent per al tombant del XIX al XX. Avui, quan es tornen a eixamplar les diferències socials, quan torna a planar un perill de desclassament i confrontació, i després del cul-de-sac independentista, aquest exercici històric és alguna cosa més que un passatemps lúdic i amable. És un mirall.