A la península del Cap de Creus, al terme de Roses, hi ha la cala del Calis, també coneguda com cala del General, dins la badia de Montjoi. És on hi havia el restaurant Bulli –ara una mena de museu sense menjar– i, al seu costat, just sobre la caleta, la casa Camprubí, una antiga ermita adquirida el 1885, mig segle després de la desamortització de Mendizábal, pel general brigadier Fèlix Camprubí Escudero, avi de la Zenobia Camprubí Aymar, esposa i musa del poeta i premi Nobel Juan Ramón Jiménez.
Aquest racó de món és un paradís, sobretot els dies suaus d’hivern i primavera. Abans també ho devia ser a l’estiu... La casa avui pertany a la família Galí, també descendents dels Camprubí. Fèlix Camprubí en va pagar 1.750 pessetes, és a dir, uns 11 euros, al seu anterior propietari, Joaquim Vergonyós, un hisendat de Castelló d’Empúries que l’havia heretat el 1837 i que, segons Josep Pla, era un "jugador de cartes recalcitrant i catòlic aferrissat" que "acompanyat d’un grup d’amics –tots excel·lents jugadors– passava temporades a Montjoi menjant bon peix, jugant al canari o al burro i oint misses". A Pla aquesta mena de personatges conservadors cràpules li causaven una gran enveja i impressió.
Aquesta història és a l’origen del llibre Zenobia Camprubí i els secrets de la cala Montjoi, (Editorial Cal·lígraf), de Francesc Galí, publicista, fotògraf i músic. El seu besavi Josep també era general de brigada i germà d’en Fèlix. Un altre germà, en Raimundo, era el pare de la Zenobia. La casa l’han anat gaudint diferents generacions de la família. L’últim estadant va ser l’Oriol Galí, mort tràgicament ara fa dos anys en caure al mar mentre caminava pel camí de ronda. Hi vivia com un anacoreta, sol. La seva germana és l’arquitecta Beth Galí Camprubí, parella d’Oriol Bohigas. La Beth havia passat també els estius aquí.
El Francesc Galí va heretar de la seva àvia, Josefina Camprubí Darna, unes cartes adreçades a la seva cosina Zenobia datades als anys 30 del segle XX, durant la República. Ara els ha tret la pols i ha anat estirant fils al voltant de la Zenobia i Montjoi. El resultat és aquest llibre trencaclosques, escrit com una mena de dietari d’una investigació. Es fa llegir, sempre vols saber-ne més.
La Zenobia i el Juan Ramón, que s’havien conegut a la progressista i lluminosa Residencia de Estudiantes on també hi havia Lorca i Dalí, als anys 30 vivien a Madrid, on van coincidir amb el promès de la Josefina, Francesc Galí, enginyer que treballava a les obres del metro de la capital espanyola. Eren anys d’esperança, trepidants. Zenobia era una de les primeres dones que a Madrid conduïa cotxe. Parlava idiomes, llegia i escrivia. No parava.
La guerra va estroncar-ho tot. A l’esclatar, la Zenobia i el Juan Ramón van acollir a casa seva un grup de dotze infants orfes. Però el 20 d’agost del 1936 –un dia després de l’assassinat de Federico García Lorca–, marxen a l’exili, i deixen la seva cuinera a càrrec del pis i els nens. Li donen diners i n’hi seguiran enviant. La parella entra a França per la Jonquera el 22 d’agost. «Vull creure que van passar les darreres hores a la pell de brau, feliços, mirant el cap Norfeu des de la terrassa» de la Casa Camprubí on ella havia passat estius memorables, escriu Francesc Galí.
Mai van poder tornar de l’exili. A Nova York, un germà de la Zenobia era propietari del famós diari en castellà La Prensa, des d’on va recollir fons per a la República espanyola. L’exili el van passar entre els EUA –ella hi havia viscut molts anys de joventut, estudiant–, Cuba i Puerto Rico, d’on venia la família materna de la Zenobia. Ell depressiu i ella amb càncer, el final de la parella va ser complicat i una cursa contra rellotge per obtenir el Nobel: va ser Zenobia qui realment el va aconseguir, movent cel i terra. Dona emancipada i intel·lectualment molt ben formada, traductora de Tagore, va ser la musa i el pilar de Juan Ramón Jiménez. Esgotada, va morir pocs dies després de la concessió del Nobel al seu espòs l’octubre del 1956. Ell, al cap d’un any i mig.
La casa Camprubí forma part de la memòria de la Zenobia i el Juan Ramón. La gent d'allà, la vall de Magrigul, amb els masos de Montjoi de dalt –habitat– i de baix –ara en procés de rehabilitació–, històricament la coneixien com a Can Rubí, una variant de Camprubí. Les obres a Montjoi de baix, on fins fa no tants anys hi havia una imponent torre medieval que va caure i que s’ha tornat a aixecar, les està fent el nou propietari, un descendent nord-americà d’una altra nissaga amb pedigrí rosinc, els Pi-Sunyer, Larry Williams Jr. Pi-Sunyer.
Pel llibre, doncs, hi circulen els Camprubí, els Galí –el besavi patern de l’autor és el pintor noucentista Francesc d’Assís Galí i Fabra– i els Pi-Sunyer, que també es van escampar per l’exili americà. L’autor no s’oblida del Bulli, esclar, amb Hans Schilling i la Marketa, amb Juli Soler i Ferran Adrià. Francesc Galí en té records personals dels seus estius d’infància i adolescència.
La casa Camprubí, tan ben posada damunt la cala del General o de Calis, es manté com a testimoni d’unes vides que mereixen ser recordades. Una taca de llum blanca sobre el mar. "Yo sé que cuando me vaya, / con el alma he de volver / a esta tierra en que hoy espero".
