Des de fa unes quantes edicions, la Institució de les Lletres Catalanes té un espai expositiu a la Setmana del Llibre en Català i encarrega a un grapat d'escriptors i il·lustradors unes vinyetes sobre un tema concret. L'any passat van dedicar-lo a una exposició metaliterària en clau d'autoparòdia sobre les obvietats del sector literari i l'escriptor català, per celebrar el centenari de la publicació de L'any que ve de Francesc Trabal, amb pròleg de Josep Carner. Hi vaig escriure un text sobre la realitat dels escriptors catalans: som la primera baula de la cadena del llibre, però els únics que difícilment podem viure de la nostra feina. L'il·lustrador Marc Torices el va convertir en una vinyeta de còmic fantàstica.
Hi vaig tornar a pensar dissabte, mentre mirava la gala de la Nit de les Lletres Catalanes des del sofà de casa. Hi havia d'anar, però a última hora, entre el fred, la pluja i la perspectiva d'haver de pujar a Montjuïc a deshores i sense moto, em vaig quedar llegint. No me'n vaig penedir.
No insistiré en les crítiques que ja s'han fet al nou format (sobresaturació de Sant Jordi o la possible invisibilització de les editorials independents), però sí en alguns detalls menors, domèstics si voleu, però prou simptomàtics.
D'entrada, hi ha una qüestió d'escenografia. Si demanes als assistents que es mudin per a l'ocasió, rebre'ls en cadires de plàstic potser no seria el més protocol·lari. Veure el president Pujol, als 95 anys, i la resta de la plana política asseguts com si allò fos el càmping és una imatge que ni a una IA se li acudiria generar.
Les meves fonts, a més, m'expliquen que van passar més fred a la Sala Oval que a la Setmana Blanca de Port del Comte. És cert que deu ser un espai difícil de climatitzar, però si, a més, deixes els convidats amb la panxa buida, perquè no hi ha càtering ni begudes per suportar les dues hores i mitja de l'esdeveniment, potser és que el pressupost ha quedat curt.
La Nit de Santa Llúcia es va crear el 1951 i era una altra cosa: una comunitat literària, un espai de trobada i de resistència cultural. Convertir-la en una gran gala institucional i televisiva no ha de ser necessàriament un problema, ja que els temps canvien, però sí que planteja una pregunta: què celebràvem exactament?
La sensació és que els escriptors i la literatura, paradoxalment, hi tenien un paper secundari. Abans, els finalistes del Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any tenien presència: s'anunciaven amb temps, apareixien als mitjans, se'ls entrevistava i tenien un espai a la gala. No guanyaven el premi, però guanyaven lectors. Aquest any, en canvi, tot s'ha concentrat en el moment de l'anunci, com una cursa on l'important ja no és participar, com ens repetien els adults quan érem petits, sinó qui guanya. Les meves fonts em deien que havien sortit d'allà sense ganes de tornar a escriure.
En un moment, a més, en què es desconfia tant de les xarxes socials, molts esdeveniments culturals semblen planificats des del màrqueting només per circular-hi. La literatura, però, no és això. Necessita temps, silenci i sobretot recordar que, sense les històries i sense qui les escriu, tota la resta és només això: fum.
