Emmanuel Carrère: "Quan la mare va anunciar que moriria, vaig començar a prendre notes immediatament"

BarcelonaKolkhoz, el títol de la nova novel·la d’Emmanuel Carrère (París, 1957), publicada en català i castellà per Anagrama, al·ludeix a una forma comunitària d’explotació agrícola soviètica, però, per a la família Carrère, la paraula descrivia el moment en què els tres fills d’Hélène Carrère d'Encausse es reunien amb la mare al llit per fer una mena de festa de pijames. És apropiat que el títol abordi tant la història de la Unió Soviètica com la intimitat familiar dels Carrère, els dos eixos que entrelliga aquesta novel·la que l’escriptor dedica a la seva mare, Hélène Carrère d'Encausse (1929-2023), filla d’exiliats russos i georgians que es va convertir en la gran historiadora sobre la Unió Soviètica a Europa, una kremlinòloga experta i reverenciada a França.

¿Escriure sobre una mare que acaba de morir és la manera com un escriptor se n’acomiada? ¿Una manera d’invocar-la i, per què no, fer un últim kolkhoz amb ella?

— Totalment. De fet, he escrit sobre la meva mare després de la seva mort, però també mentre era viva. Entre el moment en què la mare em va anunciar que moriria i el moment en què mor passen deu dies. I vaig començar a prendre notes immediatament. Sé que pot semblar una mica fort, però no vaig tenir cap sentiment de culpa. Tenia la sensació que era una mort magnífica, amb una certa noblesa, una d’aquelles morts que coronen una vida. I vaig escriure les notes amb tranquil·litat, perquè sentia que era una mort que calia explicar. Era, de fet, un homenatge.

Quan va escriure Una novel·la russa (2007), sobre el seu avi col·laboracionista, la seva mare s’ho va prendre com una traïció i van estar dos anys sense parlar-se. Aquí, per força, havia de tornar a escriure sobre la família de la seva mare. ¿Això no li va provocar cap dubte?

— En aquest cas, la mare ja era morta, així que no en podia deixar de parlar. Però aquest aspecte conflictiu que va sorgir arran d’Una novel·la russa ja no estava present en la nostra relació. Durant els últims quinze anys, la meva relació amb la mare va ser molt relaxada, tot i que ella no ho era, de relaxada. Però era una relació fluida, sense dificultats. La gran carpeta ja s’havia obert i resolt feia temps.

Kolkhoz comença amb el funeral d’estat de la seva mare, presidit per Macron. El seu discurs es converteix gairebé en un resum de la novel·la. Com que vostè ja sabia que escriuria un llibre sobre la seva mare, em pregunto si va pensar: “Això m’anirà bé per al llibre”.

— No. Però va ser molt bo, aquell discurs. Com tots els discursos de cap d’estat, no l’havia escrit ell, esclar. De fet, vaig conèixer la persona que l’havia escrit i el vaig felicitar. Treballa per a Macron i és un noi molt brillant. Era un discurs molt ben documentat i ben escrit, i Macron hi va afegir alguns tocs personals. Però el que em va interessar molt, més que el discurs, va ser imaginar-me la mare escoltant aquell discurs. La mare va fer un recorregut extraordinari a la societat francesa. Ella era una nena que venia d’una família russa d’emigrants, pobres i apàtrides, amb un cognom impronunciable. I, tanmateix, va arribar a la cúspide de la societat francesa, secretària a perpetuïtat de l’Acadèmia Francesa. Li hauria agradat escoltar-lo.

El seu pare va ser un personatge secundari en la vida de la seva dona, sempre a l’ombra de la seva fama, subordinat a ella. De fet, va morir poc després. Tanmateix, en aquest llibre emergeix com a personatge important, agafa molt d’espai i importància. És un acte de reparació per part del fill?

— Certament. I per a mi va ser una gran sorpresa d’aquest llibre. Parlaves abans de la primera escena del llibre, de la grandesa i la fastuositat de l’homenatge de la República. Però hi ha una escena simètrica, l'última del llibre, en què el meu pare camina sol per un poble dels Pirineus. La simetria té a veure amb l’extrema visibilitat de la primera escena i el misteri de l’última. I reviure el meu pare, que va ser invisible tota la seva vida, és el gran regal que m’ha donat aquest llibre.

La seva mare va heretar del pare el menyspreu a Tolstoi, i vostè va convertir Guerra i pau en el seu llibre favorit. Ella deplorava l’ús de la primera persona, i vostè és un dels mestres de la literatura del jo. I, en contra de la voluntat de la seva mare, va escriure un llibre sobre el seu avi col·laboracionista. S’ha construït en oposició a la seva mare?

— Sí, però és una oposició que conviu amb una semblança i una afinitat molt profundes, i que he anat percebent amb el temps. Jo he rebut molt de la meva mare: l’amor per la literatura, per la història... Són herències profundes que no eviten una oposició, i fins i tot una rebel·lió.

Al llibre explica que vostè va adquirir la seva passió per la veritat a través del seu tiet Nicolas. En canvi, diu que la seva mare tenia una “relació curiosa” amb la veritat.

— La meva mare tenia setze anys quan el seu pare va desaparèixer, i el meu tiet només vuit. La mare és qui va educar el meu tiet, i ho va fer amb amor i amb cures, però també des de la mentida, dient-li que el pare havia marxat de viatge. I uns anys més tard, quan el meu tiet ja era adolescent, li va tornar a mentir amb relació a la seva mare, que s’estava morint. La situació era complexa per al meu tiet, amb una germana que l’havia educat, però que li havia mentit. I per això la veritat es va convertir en una obsessió per a ell. Sentia una gran rancúnia per la seva germana, però no podia detestar algú que l’havia criat, per a qui sentia una gran gratitud. La meva mare em va llegar moltes coses, però del meu tiet m’enduc un gust per la recerca de la veritat que, a vegades, pot ser obsessiu.

Ha realitzat diversos reportatges sobre la guerra d’Ucraïna. Com ha canviat el seu amor per Rússia i la seva cultura arran de la invasió d’Ucraïna?

— L’amor s’ha vist francament afectat. A veure, tampoc soc ingenu. Mai he cregut que Rússia fos un país meravellós, però era un país al qual jo li posava sempre un signe positiu, i actualment, la cara que mostra Rússia és terrible.

Per cert, com reben a Ucraïna el fill de la gran historiadora russa i el biògraf de Limónov, un ucraïnès que renegava del seu país i va abraçar el nacionalisme rus?

— És un problema, una barrera amb què topo. Al mateix temps, els interlocutors que tinc a Ucraïna, alguns dels quals intel·lectuals i escriptors, tenen una obertura de ment interessant pel que fa a Limónov, i consideren que un llibre com el meu pot ser una eina interessant per conèixer el feixisme. Però sí, és cert que hi ha gent que se’n fa creus que hagi escrit sobre el tema, però en general no m’ha fet perdre cap amistat a Ucraïna.

Dijous, en una xerrada al CCCB, comentava que Donald Trump era un personatge de Philip K. Dick. De quin escriptor seria un personatge Vladímir Putin?

— La qüestió és que Putin és un cap d’estat molt més clàssic que Trump. És un home fred, dur, expansionista, amb una paciència infinita... És un personatge interessant, però molt clàssic des del punt de vista històric. Trump, en canvi, és inèdit. Ja n’hi ha hagut, de personatges com ell, però d’una escala més petita, no amb aquest abast global. Un personatge com Trump, tan erràtic, capritxós, cruel, pueril i que lideri el món, no l'havíem vist mai. Ens llevem cada matí preguntant-nos quina nova barbaritat haurà fet Trump. Putin, en canvi, tot i que no vam predir la invasió d’Ucraïna, és més previsible.

Aquesta setmana s'ha estrenat als cinemes El mago del Kremlin, una pel·lícula d’Olivier Assayas, de la qual vostè va escriure el guió a partir del llibre de Giuliano da Empoli sobre Putin i l’assessor que va dissenyar les seves polítiques. Assayas explica a l’ARA que la deriva autoritària i antidemocràtica de Rússia es podria reproduir perfectament en qualsevol país europeu. Hi està d’acord?

— Sí. De fet, ja està passant. Però hi ha un aspecte que és específic de Rússia. Abans pensàvem que Rússia aniria cap a Europa. És el que esperava la meva mare, que, després de la caiguda del comunisme, Rússia caminaria cap als drets humans, la democràcia... Però no va passar. És com si Rússia anés al revés, en direcció a allò més arcaic i endarrerit. I crec que el seu destí és molt diferent del d’Europa. No crec que hi hagi països europeus que es puguin trobar en la situació de Rússia. Per començar, no són prou grans.

Vostè ha viatjat molt a Rússia. ¿Va conèixer personatges com el que protagonitza la pel·lícula, que s’inspira en Vladislav Surkov?

— No, i tampoc Surkov. De fet, ni tan sols sabia de la seva existència abans de llegir el llibre de Giuliano da Empoli. El llibre va ser un descobriment i em va impressionar. Da Empoli és el primer a reconèixer que no parla rus i que només havia estat dues vegades a Rússia i que va escriure el llibre a partir de fonts, esclar, però sobretot amb material que tots hauríem pogut trobar a internet. També el va ajudar la seva experiència en política, ja que havia sigut mà dreta de Matteo Renzi quan era primer ministre a Itàlia. Ell diu que, al cap i a la fi, el poder és igual a tot arreu. Jo no hi estic d’acord, perquè penso que no és el mateix a Itàlia que a Rússia. Per una raó molt senzilla: a Rússia arrisques la vida, a Itàlia no, exceptuant situacions relacionades amb la màfia.

Això que diu de Giuliano da Empoli em recorda el que deia la seva mare quan afirmava que ella es documentava per als seus llibres d’història de Rússia “llegint el Pravda, com tothom”.

— [Riu] Exacte, “com tothom”! Hi ha una altra frase fantàstica de la meva mare que va en aquesta línia. Jo li vaig recomanar el llibre del Giuliano i ella el va llegir i li va encantar. I va fer un comentari: “Quan llegeixo aquest llibre és com si em llegís a mi mateixa”.

En el llibre cita aquesta definició d’esquerra i dreta que fa Françoise Sagan: “Per a la dreta, la injustícia existeix i és inevitable. Per a l’esquerra, la injustícia existeix i és inassumible”.

— Trobo que és la millor definició de la divisió entre dreta i esquerra, i això que Françoise Sagan no venia precisament del camp de la filosofia política.

I amb què s’identifica més, amb la inevitabilitat o la inadmissibilitat?

— Jo em situo sempre al mig [Riu]. Crec que totes dues afirmacions són certes. És com allò del pessimisme i l’optimisme. És inevitable ser pessimista en la reflexió, perquè si no ets imbècil. Però al mateix temps cal ser optimista en les accions i creure que serveixen per a alguna cosa. Billy Wilder deia sobre la diferència entre optimistes i pessimistes que, a l’Alemanya dels anys 30, els jueus optimistes van acabar a Auschwitz i els pessimistes, a Hollywood. És terrible, però la frase és brillant, i certa.

Tot i que Kolkhoz gira al voltant de la vida dels seus pares, vostè també hi fa balanç de la seva pròpia vida.

— Evidentment, quan veiem morir els pares ens sentim orfes, perquè ho som. Ells van morir als 94 i 93 anys, i jo ja en tenia 64, és una edat raonable per quedar-se orfe. I quedes a la primera línia de batalla, sents que el següent ets tu. El llibre està impregnat d’aquesta situació existencial nova. No ho sento com un llibre testamentari, però sí que hi ha moltes reflexions sobre el llegat i la transmissió dels meus pares cap a mi.

Al llibre també esmenta la seva participació en l’adaptació al cinema del seu llibre sobre Limónov que va dirigir Kiril Serébrennikov. Està satisfet amb el resultat de la pel·lícula?

— Per ser 100% honest, crec que Serébrennikov és un director amb moltíssim talent i que s’envolta de molt bons professionals, però no m’acaba d’encantar Limónov, perquè trobo que el presenta com un paio simpàtic, i això dilueix la reflexió sobre el feixisme que conté, potser perquè no li interessa.

Jo no deixava de pensar com hauria sigut la pel·lícula en mans del seu amic Pawel Pawlikowski, el director que inicialment havia de dirigir la pel·lícula.

— Em va saber molt greu que no fos ell. Li vaig dir: “Ets ximple, hauries d’haver dirigit la pel·lícula”. Potser recordes que el Pawel va ser qui va canviar la imatge de Limónov amb aquell documental sobre la guerra de Bòsnia en què va passar de ser un paio simpàtic a gairebé un criminal de guerra. Estava gairebé obligat a dirigir la pel·lícula! I després de la invasió d’Ucraïna va reconèixer que s’havia equivocat, que hauria d’haver-la dirigit.

Una última curiositat. M’ha encantat la part del llibre en què recorda la seva etapa com a crític, la passió pel cinema de terror i les hores que passava al cinema Brady.

— A tu també t’han vomitat a sobre, com em va passar a mi al Brady?

De moment no, creuem els dits. Al llibre parla amb passió del cinema de Jess Franco, un dels directors més prolífics del terror. I em pregunto si coneix la pel·lícula que Pere Portabella va fer a partir del rodatge d’El conde Drácula que Jess Franco va rodar a Catalunya el 1969 amb Christopher Lee.

— No la conec! A veure, ni tan sols he vist totes les pel·lícules de Jess Franco. No crec que hi hagi ningú que les hagi vist totes! [En va rodar més de 200]. Com es diu la pel·lícula?

Cuadecuc, vampir.

— M’encantaria veure-la. Passa’m l'enllaç i la veuré aquesta tarda, que no tinc res a fer.