Carlota Gurt: “Vaig veure aquell paisatge desolador i vaig pensar: «Jo estic així, seca»”

BarcelonaCom pot canviar-te la vida un desconegut amb qui només us heu intercanviat una mirada? La segona novel·la de Carlota Gurt (Barcelona, 1976), Els erms, que va guanyar l'últim premi Llibres Anagrama, és la història de la Ramona i en Faust, dues persones que aparentment no tenen cap punt d'entesa i que han perdut la il·lusió. A través d'una trobada fugaç al Parador de Sau, Gurt construeix un relat sòlid i vibrant sobre com aquests personatges habiten el desencant. Amb un desplegament fabulós de metàfores i un català robust, la novel·la va endavant i endarrere en dos moments molt acotats en el temps —la vigília de Nadal i la de Sant Joan—, amb una estructura narrativa que la fa brillar.

Amb Els erms et vas presentar al premi Llibres Anagrama. Fins ara havies publicat amb Proa, i guanyar-lo implicava un canvi d'editorial. Per què ho vas fer?

— Feia temps que no estava còmoda amb el tipus de literatura que empenyen des de Planeta, malgrat que alguns dels seus llibres són collonuts. Tenia la sensació que el meu lloc natural no era allà, que potser el meu públic natural no era allà. Vaig pensar-hi molt, perquè marxar de Planeta implica abandonar el talonari. Vaig parlar amb la meva agent i em va semblar que Anagrama era un bon lloc. Publiquen llibres en català que estan molt bé i prenen riscos. 

Justament aquesta novel·la és arriscada. Comença pel final i deixa clar d’entrada que no va ni d’amor ni de sexe. Per què era important plantar aquesta base des del principi?

— Perquè quan llegim sempre elaborem hipòtesis sobre el que estem llegint. Quan tens un personatge femení i un de masculí, el cap de seguida pensa que hi haurà algun embolic. Volia desactivar-ho des de l’inici perquè no hi hagués aquest equívoc. Quan comences una novel·la, com a escriptor fas una promesa que el lector interpreta. Si interpretava que allò seria una història d’amor, la novel·la hauria estat una decepció. 

Per què els protagonistes havien de ser dos desconeguts?

— Perquè volia que semblés una trobada impossible, bastant inversemblant. Quan llegim sempre necessitem alguna pregunta que ens faci tirar endavant. Per això començo amb un diàleg molt breu, perquè el lector pensi: "Com aquestes dues persones han arribat a tenir aquesta conversa?" Sembla que s’ho han de confessar tot, però en el fons no es coneixen. També hi ha la idea que, a vegades, les coses que et salven són als llocs més insospitats. 

Descrius la Ramona com "una dona punxeguda", i en Faust és "un bunyol de vent". Què tenen aquests personatges perquè els hagis convertit en protagonistes de la història? 

— Vaig anar a Sau per casualitat i vaig prendre la decisió d’escriure sobre les sequeres. Les obres d’enginyeria són grans metàfores de moltes coses, i em va semblar que podia tenir un personatge que fos el cap de la presa. Volia que l’altre fos el contrari. De fet, tots dos s’han anat construint per oposició i també per similitud, perquè en algunes coses són absolutament idèntics. 

Els cossos són molt presents al llarg de la història. Hi trobem "una dona rumbosa", "un home de goma", "un nap encamisat". Per què poses èmfasi en el físic dels personatges?

— La metàfora i el símbol a vegades em perden una mica, però volia tenir un obès per la idea aquesta que el cos i la vida li pesen massa. Si en Faust era gras, la Ramona havia de ser quasi anorèxica. La nostra identitat és el nostre cos i el nostre nom. Si tingués un altre cos, seria una altra persona, i el que la gent veu en mi deriva, en part, del meu cos. En una altra vida voldria ser una dona fràgil i petita, que pesi 50 quilos. Ha de ser molt alliberador. Però el cos és una targeta de presentació que no tries, i que condiciona la lectura que els altres fan de tu. 

I també condiciona molt la intimitat dels protagonistes. En Faust no suporta tenir sobrepès, ni no veure’s el penis quan es masturba per culpa de la panxa.

— És aquesta idea de no sentir-se prou home. Al final parlem molt de les opressions de les dones, però els homes també viuen molt oprimits pel patriarcat. Se’ls projecta perquè siguin d’una determinada manera i, de vegades, sentir-se poc mascle els afecta especialment. Per exemple, amb la calvície. Les dones no estan molt preocupades per la calvície dels homes, els preocupa més a ells mateixos. O la mida dels genitals. 

Tots dos tenen diverses crisis: amb la feina, amb la parella, amb el futur. Per què vas fer d’aquests conflictes interiors el batec de la història?

— La idea neix d’un dia que vaig anar a Sau. Estava escrivint una altra novel·la que no acabava d’avançar. De cop vaig veure aquell paisatge desolador i vaig pensar: «Jo estic així, seca». Ja no hi creix res, aquí. És una pregunta que em faig sovint. D’on surt l’alegria, com neix? Volia explicar aquesta manca d’il·lusió, que no ve per un gran drama, sinó per la inèrcia. Tens una feina que no t’agrada, una parella que tampoc… Al final, la il·lusió és la capacitat d’inventar-te-la, de creure en un futur esperançador. 

Però la Ramona "ha apostatat de la ficció”, que seria una via d’escapatòria. 

— Tots ens passem el dia mirant sèries, pantalles amb retocs. Consumim moltes ficcions per escapar de la veritat. M’agradava que un personatge fos devot de les ficcions, un amant de les pel·lícules, i l’altre tot el contrari. La novel·la parla molt dels nostres mecanismes psicològics per escapar: l’autoengany, el victimisme, els comportaments compulsius, les conductes evitatives…

Un dels grans problemes de la Ramona és amb la Greta, que ha estat la seva parella durant tres anys. Sobre la seva relació, escrius: "L’amor també és un sorramoll, t'hi endinses captivada pel paisatge i després, quan en vols sortir, no saps com fer-t'ho". L'amor és una trampa?

— L’enamorament és la gran ficció, la ficció de l’altre, una mena d’estat d’intoxicació. Enamorar-se és veure en un altre una mena de terra promesa. Quan hi arribes, de vegades és la terra promesa i de vegades no. I sortir d’allà és difícil, perquè tot està entortolligat, dins d’una teranyina. 

La novel·la està construïda sobre capítols alterns. En uns hi trobem el relat de la Ramona la vigília de Nadal al Parador de Sau. En els altres, en Faust viatja en tren de Madrid a Barcelona just abans de Sant Joan. Per què vas optar per aquesta estructura?

— Són dues històries separades però que alhora estan juntes, contaminades. Fins ara no havia tingut dos narradors en una novel·la. Això em permetia surfejar el fet que l’acció és relativa. Ets amb un i de seguida passes a l’altre, és una qüestió de ritme. Volia que l’arc temporal fos molt clar per tenir-los molt acotats. 

Per què situes part de la història en el dia de Nadal?

— Perquè crea una atmosfera molt particular al Parador, i perquè són dates simbòliques. Quan estàs sol en un dia assenyalat, segurament alguna cosa passa. Hi ha alguna cosa estranya en estar sol per Cap d’Any, per Nadal o per l’aniversari, encara que et sigui igual. El fet que sigui aquella data fa que tot es magnifiqui més, que agafi envergadura. 

El context dels protagonistes tampoc és gaire optimista. Retrates el retrocés del català, l'impacte del canvi climàtic... Veus el present amb desesperança?

— És un llibre sobre les sequeres individuals i col·lectives. La sequera que vam viure fa un parell d’anys va ser quasi un símbol del país, de la sensació que està una mica mort, que vivim tots arrossegant-nos. I després hi ha la idea que Barcelona està seca, que amb la invasió dels expats ens estan esprement a tots, que els habitants naturals de la ciutat són expulsats per culpa d’aquest servilisme turístic de la ciutat. I també hi ha la sequera intel·lectual. Estem tots zombificats, durant moltes hores al dia tenim contacte amb la realitat a través d’una pantalla. És bastant inquietant.

En Faust és el cap de la presa, i com a tal ha de fer front a una sèrie de situacions a l'embassament. Com et vas documentar per escriure la part més tècnica?

— M’ho podria haver inventat i no passaria res, però quan escric intento buscar sempre com són les coses. Vaig parlar amb el Sergi Morilla, el cap de la presa de Sau. Me la va ensenyar per dins i em va explicar moltes coses. També vaig parlar amb un meteoròleg per saber si era versemblant que al pantà hi hagués tanta boira i si era plausible que hi hagués una tempesta seca que afectés un tren. I després vaig anar a passar un Nadal al Parador per veure com era. Em pensava que estaria buit, i, en canvi, estava ple. També vaig fer el trajecte Madrid-Barcelona en tren, prenent notes, i vaig anar amb cotxe fins als Monegres, fins al lloc on s’atura el tren. M’agrada observar la realitat amb ulls literaris i després retratar-ho. 

La Ramona presenta un pòdcast i s'ha compromès a publicar un assaig, però no li ve gens de gust. En un moment de la novel·la, es pregunta: "¿Com s’escriu un llibre que no es tenen ganes d'escriure?". Has escrit algun llibre sense il·lusió?

— En general, quan escric un llibre ho faig perquè en tinc ganes. Estava escrivint-ne un altre que vaig abandonar, no per manca d’il·lusió sinó per sensació de manca de capacitat. 

Sant Jordi et fa il·lusió?

— Gens. Tinc la sensació de ser una mena de decorat, la gent passa i et mira com si estiguessis al zoo. És molt maco tenir el carrer ple de llibres, però és un dia que els escriptors ens el passem més aviat sols, encara que ens acompanyi algú de l’editorial. Anem amunt i avall d’un lloc a l’altre per firmar quatre llibres i acabem molt cansats. Sempre tinc la sensació que la gent em xucla, acabo el dia buida i amb una sensació molt descoratjadora. A mi el que m’agradaria és que em posessin en un bar de deu a dues. Com que no tindré cues de 200 persones, que la gent vingui, s’assegui i xerrem. Això seria maco i divertit.