Alicia Kopf: "Si algú diu que el llenguatge és una cosa purament humana és que no ha viscut amb un animal"

BarcelonaL’artista visual i escriptora Alicia Kopf (Imma Ávalos, Girona, 1982) torna a les llibreries i posa fi a una aturada d'una dècada. Després de l’èxit de Germà de gel, amb la qual va obtenir el Premi Documenta i el Premi Llibreter, traduïda a deu llengües, ara publica Memòria d’Eco, també a L’Altra Editorial. Si a Germà de gel partia del projecte artístic Anticantàrtic i s’ocupava de les exploracions al pol Nord per parlar de la relació amb el seu germà autista, a Memòria d’Eco parteix del projecte artístic Speculative Intimacy (2019-2025) i s’ocupa de la consciència digitalitzada per parlar de desig i memòria. El llibre, que s'enquadra en l’autoficció, barreja elements de memòries, assaig i novel·la.

Com es compagina projecte artístic i creació literària?

— Sempre he treballat així. Primer assajo amb exposicions, imatges i tota una bibliografia que es podria assemblar a una investigació acadèmica. La novel·la és l’últim tram perquè sintetitza les motivacions més profundes del projecte i necessito certa perspectiva per fer-la. Això no vol dir que estigui tota l'estona escrivint-la. Speculative Intimacy va començar el 2019 amb una exposició individual a la galeria Joan Prats, on ja vaig mostrar dos dels vídeos principals sobre mediació tecnològica en els afectes humans.

Curiosament, de les exposicions visuals n’hi dius narracions.

— Els meus textos els veig visualment i la majoria podrien ser peces de vídeo. Hi ha capítols a Memòria d'Eco que es podrien posar en una intel·ligència artificial per animar-los. La meva imaginació és molt visual i llavors tradueixo a expo, a vídeo, a relat... Ara bé, el que necessita la novel·la és una tensió, un arc dramàtic, i això m’arriba al final. Trigo tres o quatre anys a fer-la i els dos o tres anteriors han estat acostaments a la temàtica.

Al llibre, la protagonista puja la seva consciència al núvol i recorda la relació sentimental amb Adrien, que va conèixer en una apli de cites. La digitalització de la consciència li permet editar la memòria.

— Aquest projecte té molt a veure amb les filosofies posthumanistes, que aquí han arribat més tard, i concretament amb tres autores: Donna Haraway; Rossi Braidotti, que analitza les relacions humanes a través del prisma de la ciència-ficció; i Catherine N. Hayles, que és teòrica literària, però s’ha dedicat a analitzar la tecnologia. Em van inspirar per crear relats en què mostrava la relació amb entitats tecnològiques, com un bot o un dron.

T’interessa la idea de Braidotti que “la ciència-ficció és una metàfora extrema de la relació amb l’Altre”.

— Quan tenim una relació sentimental ens estem relacionant amb una alteritat que hem de traduir i això és l’argument de moltes pel·lícules de ciència-ficció. L'arribada és un clàssic de com l’escriptura i el llenguatge condicionen l’experiència. Em van semblar temes fascinants i vaig voler donar una mirada nova sobre les relacions íntimes. La novel·la és un territori privilegiat en aquest sentit i em semblava divertit posar-hi un filtre de ciència-ficció. Una mica en la línia de la pel·lícula Her, que és una ciència-ficció que ja no és la clàssica de viatjar a altres planetes d’Úrsula K. Le Guin, on hi ha una reflexió política, sinó que és més literatura especulativa en una línia no tan èpica.

Literatura especulativa?

— La literatura especulativa pot passar en un futur pròxim, però no necessita els elements més extrems de la ciència-ficció, tot i que totes dues es caracteritzen per una novetat que pot ser tecnològica o social. El conte de la serventa, de Margaret Atwood, no necessita anar-se’n a un altre món: hi ha un canvi social que genera tota una altra narrativa. És el que m’interessava i volia creuar-ho amb la literatura que havia practicat abans i que he llegit més: Annie Ernaux, Anne Carson… Potser l’operació que he fet, per sintetitzar-la molt, seria un híbrid entre Annie Ernaux i Le Guin.

La protagonista del llibre, Eco, es fa la següent pregunta: “Si la memòria surt de la carn, ¿qui és la que recorda ara?”.

— Eco s’ha desmaterialitzat, ha esdevingut una veu que podria ser una IA. Però al revés que Her, aquesta IA parteix d’una consciència humana. La potència de la novel·la per sobre del cinema és posar-se al cap dels personatges i aquí Eco fa un pas més enllà de la consciència clàssica d’un personatge que parteix de la mimesi, d’imitar un humà. Ella sap que és un text.

Un dels arguments d’Eco per pujar la consciència al núvol és el cost de l’habitatge: “Per al procediment de càrrega vaig confiar en Mnemosyne Labs: la subscripció i el manteniment mensual costen la meitat que el lloguer d’un pis a la meva ciutat”.

— Eco, davant la decepció amorosa, pren una decisió radical, però, en el fons, terapèutica. No és una decisió destructiva, sinó com qui se’n va de viatge. Un viatge condicionat per la dificultat actual de la vida a la ciutat, que ens manté a tots en constant estrès, sobretot per un desajust entre els preus de l'habitatge i els sous. És una realitat que volia explicitar. Moltes persones acceptaríem el pacte que accepta Eco.

No és l’única capa de “realitat” de la novel·la.

— No, n’hi ha una altra. La història amb Adrien té lloc enmig d’una pandèmia futura. El que he fet és agafar coses que han passat fa poc o que semblen de ciència-ficció. La pandèmia va ser la realitat de més ciència-ficció que hem viscut els últims anys perquè hi va haver un canvi de paradigma per una qüestió no humana, un virus. Com a argument en si mateix, és genial.

I el gat que adopta la protagonista? 

— El gat fa de contrapunt a la desmaterialització de la protagonista. És un retorn a la materialitat, a l’instint, a la presència, a tot allò que no és una imatge. Als animals els és completament igual el nostre món virtual i simbòlic, tot i que tenen el seu llenguatge. Que ella parlés amb el gat em semblava molt divertit perquè tothom que té un animal hi parla i l’entén. Si algú diu que el llenguatge és una cosa purament humana és perquè no ha viscut amb un animal.

Fins i tot la paraula que escull quan carrega la consciència al núvol és “miau”.

— Sí, perquè no té cap significat, però pots crear una complicitat a través d’aquesta paraula.

Voldries afegir alguna cosa més a l’entrevista?

— Res, miau.

—