La mort de la mare russa d'Emmanuel Carrère

La mort de la mare de l’escriptor francès Emmanuel Carrère havia de desembocar en un llibre. La inevitable rememoració del passat que comporta la mort d’un progenitor va ser la palanca que el va impulsar, un cop digerit el material altament sensible, a escriure la mescla de crònica i autobiografia familiar que és Kolkhoz. Un llibre ple de parents sorprenents –Carrère té una cosina que és presidenta de Geòrgia!– i cosí germà ell mateix d’Una novel·la russa i de Limónov, dos dels cims de la producció de Carrère. Amb una traducció de Ferran Ràfols Gesa que sona de meravella, Kolkhoz reprèn la temàtica russa i fins i tot fa sortir alguns dels personatges d’aquells llibres, però juga en un altre terreny, el de la història familiar lligada a la història del segle XX: ¿pot la descripció d’una habitació privada explicar un canvi històric? Al país de Georges Duby, la resposta és “i tant”, i Carrère ens ho demostra amb escreix.

A partir d’un primer pla d’Emmanuel Macron fent la laudatio a l’enterrament d’estat de maman Carrère, la màquina d’explicar històries que és la ploma de Carrère tira enrere fins a començaments del segle XX a la llunyana Geòrgia del Caucas i comença a filar: avis exiliats georgians que fugen amb una sola maleta i branques de la família que venen de la Rússia anterior a la revolució soviètica, estius inoblidables passats a la costa del País Basc francès. Tot el que s’hi explica desemboca en l’aparició d’una dona menuda i decidida, Hélène Carrère d’Encausse, de nom original Hélène Zourabichvili, georgiana d’origen però russa de cor i francesa d’intel·lecte, que acabaria sent la secretària permanent de l’Acadèmia Francesa i una reconeguda historiadora del segle XX rus, a més d’ostentar una vintena de càrrecs honorífics més. La relació, intensíssima, entre ella i el seu fill gran serà l’eix que farà rodar el llibre: “l’optimisme al·lucinant de la mare, la seva mala fe infinita i la seva robustesa inoxidable” són els tres aliments que faran créixer el nen Carrère. Les lectures obligatòries de Dostoievski als vuit anys es barregen amb records més dolços, com el que dona títol al llibre i a les cooperatives agràries de la Unió Soviètica basades en la propietat col·lectiva dels béns produïts. “Veniu, fills, fem Kolkhoz!”, els deia la mare a l’Emmanuel i a les dues germanes per acollir-los al voltant del llit a primera hora del matí. Tenir una mare quasi soviètica va ser segurament sinònim d’una educació severa, però si també es traduïa en una estampa tan plena de vida com aquesta, pagava la pena.

Menysprear Dostoievski, admirar Tolstoi

El llibre no es limita a explicar les històries de la família Carrère d’Encausse, plena de personatges memorables, complexos i contradictoris: quin personatge, el del pare, un pobre venedor d’assegurances que, més que una vida, viu una desaparició; quin altre, el de l’oncle Nicolas, detestat per la mare, de qui Emmanuel decideix convertir-se en còmplice i deixeble literari, i quin tros de personatge és també la cosina que acaba de presidenta de Geòrgia. Funciona també com una reflexió sobre el pas a l’edat adulta que suposa rebutjar l’educació literària rebuda: el menyspreu per Dostoievski substituït per l’admiració per Tolstoi és un dels grans moments del llibre. També li serveix a Carrère per preguntar-se què vol dir escriure una biografia i per contestar-ho amb l’exemple que tenim sota els ulls. Hi ha ordre cronològic (gràcies!) però no hi ha grans capítols amb títols pomposos: tots són brevíssims, plens de petites subdivisions, per representar la precipitació de records que ens sobrevé en allau quan tirem la mirada enrere.

Toca qüestions encara més fondes: què vol dir no estar d’acord amb la mare, políticament i vitalment, desobeir-la i fer-li mal escrivint el que t’havia prohibit, què vol dir que esclati una guerra –la d’Ucraïna– que qüestiona totes les creences familiars. I què vol dir anar-hi, i escriure’n el que s’hi veu passar: en això, Carrère fa d’escriptor nord-americà. La diferència és que ell ha de pair com cau el castell de cartes que era la gran Rússia a qui la seva mare havia idolatrat, convertida, per culpa d’un Putin dictatorial i criminal, en el país d’on cal fugir i l’enemic a batre: aquest dol es trena al dol per la mort de la mare de forma magistral en unes pàgines, les de l’agonia i la mort, que són de les més corprenedores que li hem llegit a Emmanuel Carrère. La recompensa per arribar al final de tot del llibre és de les que omplen el cor durant uns dies.