Maria Stepànova: "A Rússia és més perillós un llibre lèsbic que un sobre la guerra"

BarcelonaLa periodista i escriptora Maria Stepànova (Moscou, 1972), que es declara una gran admiradora de Mercè Rodoreda, va tenir un viatge accidentat fins a Barcelona, on participa en el programa de residències internacionals del CCCB. Li va passar una mica com a M., la protagonista del seu llibre, Desaparèixer (Angle / Acantilado), amb traducció al català de Miquel Cabal Guarro. La M. és una escriptora exiliada que ja no escriu i que pateix molts equívocs i contratemps mentre intenta arribar a un festival literari. Hi ha un moment que entreveu la possibilitat d'alliberar-se de la seva vida anterior. Pot entrar a treballar en un circ i ser algú altre. ¿És realment possible desfer-se de la identitat pròpia? ¿És lícit desitjar-ho? ¿Quina responsabilitat tenim en les atrocitats que comet el nostre país? ¿Qui és l'amo d'una llengua? És gairebé impossible etiquetar Desaparèixer, que es mou entre l'assaig, l'autobiografia i l'absurd, i on ressona la veu poètica de Stepànova. Amb molt sentit de l'humor, l'escriptora, que viu exiliada a Berlín, planteja moltes de les grans qüestions del nostre temps.

Només coneixem la protagonista per una inicial, la M. Per què no vol fer explícita la seva identitat?

— Volia deixar clar que no és un llibre autobiogràfic ni autoficció, malgrat que juga amb aquesta idea. Hi ha un paral·lelisme evident entre jo i la meva heroïna. El nom comença amb la mateixa lletra, viu a l’exili, i per la descripció del lloc on viu queda clar que és algun país del nord d’Europa. Així que és fàcil seguir el joc i començar-lo com si fos una confessió, cosa que no és. I quan a la protagonista tot se li'n va de les mans i el llibre agafa un gir grotesc, pot ser que el lector es col·lapsi. Res és com hauria de ser. Al mateix temps, no poso nom a la meva heroïna, ni identifico el país d’on ve, ni on viu, perquè el que li succeeix li podria passar a qualsevol escriptor. Tots podem sentir la mateixa culpa, la mateixa vergonya. No volia que tot es limités a Rússia i a la meva història.

No és en primera persona. Hi ha una narradora que observa l'heroïna des de certa distància.

— En alguns punts subratllo aquesta distància. Trobo que a la meva protagonista li passa una mica com a tots nosaltres. Pot ser una mica patètica i emocional, i cau en l’autocompassió. Per això, necessitava una narradora capaç de mirar la situació amb ironia i una certa distància.

En un moment del llibre, la M. suggereix la impossibilitat de tornar a ser qui era. No sap com tornar a convertir-se en aquella persona. ¿Té nostàlgia de com era quan vivia a Rússia abans de l’exili?

— No tant de la vida que tenia, però sí del jo que era abans. Perquè era molt més ingènua, tenia molta més esperança i era més vital. Pensava sincerament que vivíem després de la catàstrofe i que el nostre deure moral era recollir-ne les restes i fer-les visibles. No esperava una altra catàstrofe. Era molt ingènua, en aquest sentit.

Però això és molt humà

— Exacte. És humà. I tampoc et pots protegir. He llegit centenars de llibres sobre exili, desplaçament, guerra, memòries de guerra, diaris de guerra, memòries d’exili, diaris d’exili de molts països. És una història infinita. Així i tot, mai em va passar pel cap que a mi em succeiria el mateix. Mai vaig voler emigrar. Sempre esperava que les coses milloressin, cosa que també és bastant ingenu. Sento nostàlgia de la meva antiga ingenuïtat.

A M. l’irrita que li preguntin constantment d’on ve. A vostè també li passa? Fins a quin punt el lloc d’origen ens defineix o ens atrapa?

— Hi ha una xifra impactant: 123 milions de persones desplaçades. Crec que acabarem perdent les arrels. És bo i dolent. Dolent perquè forma part del procés de globalització, que crec que cal resistir-hi d’alguna manera, perquè és important mantenir la singularitat de cada lloc, els sabors, la llengua. Alhora veiem cada vegada més gent vivint en països que no poden considerar casa seva perquè no tenen la mateixa proximitat amb les cançons populars o els contes tradicionals. Així que creen una cultura translingüística diferent. És un procés interessant. Potser una persona pot viure sense arrels o crear-ne unes altres, connectades amb la terra o amb altres persones o diàspores. Però també hi perdem.

En un moment, la M. diu que avergonyir-se de la llengua pròpia és absurd. Però també diu que el llenguatge té les marques dels amos. ¿Una llengua pot tenir amos?

— Crec que sí. I és trist, perquè no crec en la puresa lingüística. El llenguatge no ha de ser pur, ha d’estar obert a novetats, ha de flirtejar amb altres llengües i registres. Però el problema és que la llengua no pot impedir que la facin servir persones equivocades. És la llengua dels poetes i pensadors, però també dels assassins, torturadors i mentiders. I tots la poden utilitzar i transformar. Els soldats russos que van envair cases ucraïneses, saquejant i matant, parlaven rus. I van canviar la llengua. Han aparegut neologismes. Per acostumar-se a una vida amb tanta violència, ja no fan servir paraules simples del diccionari, en creen de noves, com “tempestes de carn”. Paraules que sonen estranyes, que semblen alienes a la llengua, però sé que d’aquí a dècades hi continuaran com cicatrius. D’això parlo quan dic que el llenguatge té amos. Però també pertany a tothom. Es pot matar amb el llenguatge, igual que amb un objecte qualsevol: si algú mata amb un canelobre, el canelobre no és culpable, però ha estat una eina.

El desig de desaparèixer que travessa el llibre també sembla un intent d’alliberar-se de la identitat. És possible alliberar-se d’un mateix?

— És clar que no és realista. No hi ha manera d’escapar d’un mateix. Però ho intentem constantment. Molts immigrants del segle XX als Estats Units, a Ellis Island, canviaven el cognom per convertir-se en una persona nova. És una temptació. No és fàcil escapar d’un mateix, si és que és possible, però ho podem desitjar.

I també hi ha la bèstia del llibre. La protagonista no la té al davant ni al darrere, sinó que en forma part. Podem pensar que és Rússia o l’afany imperialista, però també pot ser qualsevol lloc.

— Sí, crec que és més àmplia que Rússia. Com que és una faula, no és fàcil donar-li una definició concreta. Viu dins les fronteres russes, però és sobretot la capacitat de violència que habita la ment humana. A Rússia hi ha una tradició, com a Espanya, Alemanya o qualsevol altre lloc, un esperit històric que persisteix en la psique humana durant molt de temps i torna a emergir. És com una possessió: tot sembla tranquil i de cop torna.

El llibre també planteja la responsabilitat individual i col·lectiva davant la història. Ens podem sentir fràgils. Què pot fer un individu quan passa alguna cosa com a Rússia? Vostè va ser molt crítica amb Putin i ara viu a l’exili.

— És una pregunta difícil. La frontera entre culpa i responsabilitat és difusa. Pots no creure en la responsabilitat col·lectiva i, així i tot, sentir-te culpable. Com a ciutadana d’un país responsable d’una invasió, estàs condemnada a considerar sempre el teu grau d’implicació. Vaig viure-hi tota la vida, escrivia sobre el règim, vaig analitzar la política durant quinze anys, participava en protestes… Però n’hi ha prou? Què vol dir “fer prou”? No hi ha resposta correcta. I tampoc crec en la possibilitat d’enderrocar Putin amb una revolució popular. He vist intents i no ho crec possible. Què has de fer en una situació en què no sembla haver-hi esperança? És una pregunta que m’acompanyarà sempre.

Abans deia que no aprenem dels errors del passat. Creu que repetim el mateix?

— Durant dècades els intel·lectuals pensaven que no repetiríem errors com el nazisme. Jo mateixa vaig créixer llegint memòries del segle XX i pensava que entenia el que havia passat. Ara rellegeixo aquells llibres i només ara ho entenc de debò, perquè ho visc. És decebedor. També veig gent jove que sent nostàlgia de la Unió Soviètica sense haver-la viscut realment.

El llibre potser no serà fàcil de llegir a Rússia.

— Es va publicar gràcies a la cooperació de diverses editorials russes a Europa i a Rússia. L’edició russa va ser censurada: dues frases es van haver d’ennegrir perquè hi havia risc de persecució legal. No les vaig voler eliminar, però apareixen tapades amb línies negres.

L’exili ha canviat la manera com escriu. Si pogués allunyar-se d’aquest context històric, què li agradaria escriure ara?

— He acabat una novel·la que és molt diferent: una novel·la documental sobre l’escriptora britànica Anne Lister i el seu viatge a Rússia. No es publicarà a Rússia perquè la protagonista era lesbiana i avui no es pot publicar res que tracti temes LGBT de manera positiva o neutral. És més perillós un llibre lèsbic que un llibre sobre la guerra.

Què l'atrau del circ?

— El circ és un espai on tot és irreal i real alhora. Creen miracles: salten, respiren foc, hi ha lleons… és bell i aterridor, requereix valentia i força física. La gent del circ és una tribu nòmada, internacional, amb una llengua que no és llengua, feta de gestos i imatges. No cal parlar alemany, català o rus per entendre el circ.