Claire Lynch: "Pensaven que si treien els nens a les mares quan eren molt petits els farien menys mal"

BarcelonaLa primera novel·la de Claire Lynch (Dartfort, Anglaterra, 1981) és d’aquells llibres cridats a obrir-se camí pel boca-orella. De fet, Un assumpte familiar no té ni un any de vida i ja porta mitja dotzena de traduccions (en català la publica Edicions del Periscopi, en traducció de Núria Saurina i en castellà, Literatura Random House). Un assumpte familiar és tan gustosa de llegir com indignant. Tracta dels grans conflictes literaris —l’amor, la lleialtat, la llibertat, els secrets familiars— però inserits dins d’unes vides corrents, amb la familiaritat trivial i inofensiva d’uns personatges molt humans i imperfectes, i amb una falsa senzillesa literària que planteja dilemes morals al lector.

El llibre parteix d’un problema de base: una dona que de ben jove es va casar amb un home i va ser mare perquè no sabia que podia aspirar a tenir "una història que valgués la pena explicar".

— La vida de la Dawn havia estat molt petita, molt limitada però també molt plàcida. Es casa just després d’acabar els estudis i està contenta amb la vida que té. L’arribada de la Hazel en aquesta vida, en aquest poblet, li obre la porta cap a un lloc que no havia ni tingut l’oportunitat d’imaginar.

S’enamorarà d’una dona i decidirà separar-se.

— Gran part del que passa al llibre respon a l’absència d’un pla. La Dawn no sap què ha de fer després. La gent va improvisant solucions. De vegades funcionen, però la majoria de vegades generen un altre problema que no sabíem que tindríem.

La Dawn sap que estima la Hazel per "la manera com transformava l’aire en passar". Construeix des de la intimitat i el detall de la vida quotidiana. Les grans històries surten de les coses petites?

— Els grans relats d'aquest món també passen en poblets petits o dins d'una família, entre dues persones, les que siguin d'aquest món. Volia que aquest moment entre la Dawn i la Hazel fos tan grandiós i dramàtic com pogués ser, però alhora que no fos gairebé res, que la resta de gent no ho veiés. També soc conscient que part del llibre va sobre exposar i fer avergonyir dues persones per la relació que tenen —quan els fiscals o jutges parlen de la seva relació, que els treu tota la intimitat— així que quan els veiem com a lectors volia que estiguessin protegides, volia que la mena de perfecció del que passa entre elles es quedés només entre elles.

És sorprenent descobrir que tot just als anys 80 i fins als 90, el 90% de mares lesbianes que se separaven perdien la custòdia dels seus fills per ser males influències. En mares heterosexuals, abans dels sis anys era normal quedar-se amb la mare. No en el cas de lesbianes, que els retiraven els nens.

— També per a mi! Va ser com una revelació. Em va indignar, i al mateix temps em va fer sentir trista i afortunada. Vaig tenir aquesta sensació molt forta de pensar: aquesta potser hauria estat la meva experiència si hagués nascut uns quants anys abans. Vaig tenir la sensació que havia esquivat la bala, que m’havia salvat d’aquella experiència, i que la vida d'absolut confort que tinc ara és molt diferent. Un cop vaig entendre això, havia de seguir aquell projecte fins al final.

Les frases que apareixen del judici entre la Dawn i en Heron per la custòdia de la filla estan extretes de casos reals.

— La resta és inventat, però quan havia d’explicar què passa dins dels jutjats, no era capaç d’imaginar-me una manera més sorprenent, més feridora, més lacerant de dir aquestes coses. Els jutges pensaven que si treien els nens a les mares quan eren molt petits els farien menys mal, perquè el pare podia conèixer algú nou i els nens pràcticament no sabrien que la mare va existir. Vaig decidir fer servir les paraules reals perquè li dona una base diferent a aquesta part de la història. Soc una gran fan de la història, però amb la història hi ha una distància de seguretat, en canvi la ficció ens obliga a viure dins de la vida d'aquelles persones i és gairebé com una prova moral. Ens obliga a dir: hauria fet el mateix jo?

El llibre està construït en dos temps, 1982 i 2022, que coincideixen amb la seva biografia. També va des de l’època Thatcher, en què es regula per llei la prohibició d’ensenyar que existeixen famílies homosexuals, fins a les dècades de més avenços dels drets civils de la comunitat LGTBIQ.

— No és la meva vida, però hi coincideix temporalment, perquè m'era més fàcil d’imaginar escenes de la infantesa de la Maggie i de l’actualitat. Crec que és possible associar un tema amb el silenci, amb la vergonya. En el rerefons de tot això hi ha la crisi de la sida i altres factors que van fer possible, en aquells anys, de dir: mira, si no parlem d'aquest tema desapareixerà. I aquí estic una mica dividida entre donar-te una resposta molt seriosa o la que diria Taylor Swift: "Shade never made anybody less gay" [la foscor no fa ningú menys gai]. El que és interessant d’aquesta època és que els personatges han sigut testimonis dels canvis socials que els han envoltat i els seus fills i nets tindran una actitud molt diferent respecte al gènere i a la sexualitat. Hi ha una cosa molt tràgica en el fet que la Dawn hagi viscut aquests canvis però no n’hagi gaudit, han arribat tard. Potser ha estat més lliure del que s’havia imaginat però ha hagut de perseguir una vida que hauria hagut de tenir des del principi.

La novel·la aborda dos estigmes potents, el de l’homosexualitat i el de la mala mare.

— Perquè són dues coses incompatibles, el 1982: si vols ser lesbiana, sigues lesbiana, però no pots ser també mare. Quaranta anys després, la Maggie també sent que li costa encaixar, se sent limitada pel matrimoni, en la seva carrera, com a mare. Totes dues se senten aclaparades per la pressió del que representa que han de ser, del que tothom suposa, i no tenen espai per imaginar què volen ser.

El pare li diu a la nena que la mare els ha abandonat. Es pot construir una família sana fundada en una mentida?

— És el gran interrogant: en pot sortir res de bo d’una premissa falsa? Les famílies són molt complicades, de vegades. Tothom ha fet alguna cosa per la qual després, en perspectiva, ha d'assumir les conseqüències la resta de les seves vides. El cas paradigmàtic és el pare. Intento reconèixer-li a en Heron les bones intencions, el mèrit de voler ser protector amb la filla i intentar fer les coses bé, però alhora desaprofita totes les oportunitats que té d'explicar la veritat. I quan ja han passat 40 anys és com si la veritat s’hagués perdut, també, i per a ell és gairebé impossible tornar enrere. Em sembla que el llibre, com a mínim, proposa que hi ha esperança però de vegades cal paciència, has d'esperar molt de temps perquè totes les dificultats vagin perdent força. La vida que jo m'imagino per als personatges després del llibre només és possible perquè ha passat molt de temps.

Un dels dilemes irresolubles que planteja és: on comença la llibertat d'una mare en relació a l’amor als fills?

— És fàcil dir que la Dawn és egoista i tria la seva passió. Però és que no té altre remei. Només pel fet d'haver-se permès aquesta idea de sentir desig, no té escapatòria. Doncs perdut per perdut, la manta al coll. Si el requisit legal és l'expulsió de la vida de la filla, l'únic que li queda és la necessitat, i la valentia, de reconstruir alguna vida alternativa que la pugui salvar.