"Si una alumna em diu que s'ha intentat suïcidar dues vegades, què li responc?"

BarcelonaQuan Francesc Torralba (Barcelona, 1967) va començar a donar classes de filosofia a la universitat, tenia només cinc anys més que els seus alumnes. "Ara en tinc gairebé quaranta més que ells –explica–. Un dels canvis entre llavors i ara és que actualment observo uns nivells de desencís molt elevats entre els alumnes, tant a l'aula com a les tutories". El nou assaig de Torralba, Anatomia de l'esperança –que ha guanyat el premi Josep Pla 2026–, parteix del malestar que ha detectat en la societat durant els últims anys i que afecta especialment els joves. "Reben impulsos negatius tota l'estona –continua l'autor–. Se'ls explica que tindran contractes porqueria, que mai no podran comprar un pis de 60 m² a Barcelona i que viuran relacions marcades per la volatilitat". A la negativitat sobre el futur s'hi suma la mirada que els mitjans de comunicació construeixen sobre el present. "El telenotícies i els diaris ens expliquen que tant el món local com el global cauen a trossos", afegeix. Per tots aquests motius, Torralba ha rebut visites al despatx recentment que l'han deixat de pedra. "Si una alumna em diu que s'ha intentat suïcidar dues vegades, què li responc?", demana.

Anatomia de l'esperança aspira a convertir-se en un mapa per orientar-se en un món incert i desencisat com el d'avui. "Un dels autors que va representar més clarament la manca d'aire i d'aigua, en definitiva, la desesperació, va ser Franz Kafka –admet–. La seva perspectiva em serveix per parlar de diversos artistes i escriptors que han fet apologia d'aquest estat d'ànim". Contraposa la negativitat d'El crit (1892) d'Edvard Munch a la positivitat de la dona embarassada que va pintar Gustav Klimt a Esperança II (1907-1908). "Analitzo també la perspectiva de diversos pensadors de les primeres dècades del segle XX, entre els quals hi ha Gabriel Marcel, Ernst Bloch i Albert Camus: tots ells expliquen per què l'esperança és essencial i raonable", avança.

Un crit col·lectiu

Per a Francesc Torralba, l'esperança "no és cap evidència, però es relaciona amb la confiança que el futur pot ser lluminós". Si el desencís et porta "a la inactivitat, la passivitat i la paràlisi i, arribat a un extrem, a l'autodestrucció", l'esperança té altres propietats: "Estimula a l'acció –defensa el filòsof–. Si creus que és possible canviar les coses, t'hi poses. L'esperança, a més, no es tracta d'un crit individual: és possible si ens hi posem junts". Per il·lustrar la seva tesi, Torralba cita tres canvis que, a priori, semblaven "improbables": "Les sufragistes van aconseguir que les dones poguessin acabar votant, la situació dels treballadors ha millorat molt si la comparem amb l'època prèvia a Marx i, finalment, Gandhi va aconseguir persuadir tot un poble, l'indi, per aconseguir alliberar-se de l'Imperi Britànic a través de la no-violència".

"La constància i la perseverança són valors que associem a l'esperança –continua–. A vegades sembrem nosaltres i seran els nostres fills o nets qui colliran els fruits". Per a Torralba, "la dimensió intergeneracional en les lluites" és fonamental: "Arribar a un canvi costa sang, suor i llàgrimes. Però també mantenir-lo". Menciona, com a exemples, la fragilitat de la democràcia i la desinversió en infraestructures clau com Rodalies. "Hem de saber transmetre als joves què hem fet nosaltres per afrontar les contrarietats i quines lluites defensem", afirma.

Hi ha dos elements del món actual que juguen a la contra del conreu pacient de l'esperança. "Un és la intolerància de l'espera, que fa que ens cansem i frustrem més aviat del compte", diu Torralba. L'altre és "la cultura de la immediatesa". "Hi ha objectes de desig que no són immediats –continua–. Si vols ser metge, has d'estudiar durant sis anys, passar molts exàmens i potser fins i tot enfrontar-te a contratemps que no esperaves, com ara que a casa no poden pagar-te la matrícula. Cal tossuderia i obstinació per arribar on volem".