Miren Amuriza: "Una amistat perduda et deixa una ferida igual o pitjor que la d'una ruptura amorosa"

BarcelonaEl País Basc "rural i poligoner" de la dècada dels 90 ressuscita a Pleibac, segona novel·la de Miren Amuriza (Berriz, 1990) que ha traduït al català, per a Club Editor, Pau Joan Hernàndez amb gràcia i ofici, als quals ha sumat la vocació lingüística transgressora de l'original. El llibre explica la història d'amistat i traïció entre dues adolescents, la Jone i la Polly, que creixen al mateix municipi biscaí en què l'autora va seguir la tradició familiar de cantar versos improvisats en basc. Anys després de consagrar-se com a bertsolari i de publicar diversos poemaris, Amuriza va provar sort amb la prosa a Basa (Elkar, 2019; en castellà a Consonni), i ara repeteix l'experiència amb una novel·la que passa avall com una cervesa ben fresca sortint de festa amb els col·legues.

¿Tenir un pare bertsolari reconegut com és Xabier Amuriza va ser un al·licient per provar sort en el món de la improvisació, o més aviat un obstacle?

— La improvisació oral ha estat molt present en el meu entorn des que era molt petita. El meu avi ja cantava. El meu pare va participar en campionats de bertsolarisme durant anys, tot i que actualment es dedica sobretot a escriure: té gairebé 85 anys. La mare va ser professora d'improvisació oral, perquè al País Basc és una pràctica tan popular que s'ensenya a les escoles. Vaig trigar a apuntar-me a un taller de bertsolarisme. Si ho vaig fer amb 12 anys va ser per influència dels amics, no de la família. Em trobava en un moment en què, sobretot, em volia rebel·lar contra l'autoritat paterna.

No vas trigar a començar a competir, i quan tenies 18 anys vas sortir a la televisió cantant la cançó popular Gure aitak amari.

— Durant els primers anys va ser una espècie de joc, per a mi. Com a filla única que era, de petita vaig passar molt de temps entre adults i ancians. Amb vuit anys ja tenia el do de parlar com una velleta.

Aquesta veu d'anciana es feia molt creïble a Basa, la teva primera novel·la.

— Tots els autors tenim una pregunta fundacional que anem investigant llibre rere llibre, i la meva té a veure amb mirar cap enrere i ser capaç de recollir el que m'han transmès. Tant el context com el lloc afecten molt els personatges, i en el cas de Basa em vaig plantejar explicar la història d'una dona gran a través de les seves paraules. Aquest era el meu únic objectiu. A partir d'aquí vaig anar escrivint molt a poc a poc, provant el text en veu alta paràgraf rere paràgraf. A vegades m'encallo perquè em falta una paraula d'unes síl·labes concretes que mantingui el ritme que busco. L'oïda és fonamental, per a una autora com jo, tant a l'hora de fer versos com novel·les.

Els lectors que coneguessin Basa i ara arribin a la veu en primera persona que ens explica Pleibac es quedaran ben parats. La traducció catalana incorpora paraules del basc i també del castellà per mostrar una realitat lingüística complexa.

— Encara que el discurs sembli molt fluid, sempre que apareix el castellà al llibre hi he donat moltes voltes. Soc conscient que no és el mateix escriure en una llengua hegemònica que en una d'amenaçada com la meva. M'he permès més màniga ampla pel que fa a l'ús del lèxic que no a l'hora de calcar estructures sintàctiques.

A la versió catalana llegim "botellón", "puto asco", "no me jodas" i "cumple". Les noies "pillen el bus", fan "un simpa" i recorden aquells "documentals siesteros de La 2".

— La meva intenció era fer servir paraules que sonessin naturals en tot el domini lingüístic del basc. Si posava, per exemple "pultsera brillantea", la part francòfona del País Basc també m'entenia. En cas d'haver optat per l'expressió estàndard hauria estat diferent. Moltes converses que tenen els personatges de la novel·la s'haurien donat, segurament, en castellà. Jo em vaig proposar escriure-les en basc i dotar-les de plasticitat. El més important és el valor literari que puguis arribar a donar al que escrius. Cal ser valenta. Si tractes la llengua com si fos una criatura o una anciana, la debilites.

Així i tot, devia ser un llibre polèmic.

— Sí. El basc viu una situació tan fràgil que el debat intern és constant. La diglòssia és molt gran. Entenc que calen polítiques diferents en l'educació i en els mitjans de comunicació perquè la situació millori, però a l'hora d'escriure una novel·la has de poder trencar els propis límits que tens com a ciutadana.

T'esperaves les reaccions negatives?

— M'han renyat sobretot des de la generació dels 60, que van lluitar per aconseguir que el basc es normalitzés. La crítica més freqüent ha estat aquesta: "Tu que pots escriure tan bé, com has estat capaç de fer això amb la llengua?"

I què hi responies?

— Que vaig aplicar uns criteris molt concrets perquè es corresponguessin a una veu que volia que sonés autèntica.

Imagino que la teva generació també ha incorporat canvis en el món del bertsolarisme que han cridat l'atenció.

— Es continua cantant l'actualitat social, política i cultural, però des de l'aparició de Maialen Lujanbio, primera dona que va guanyar el campionat nacional de bertsolaris [el 2009], les que veníem darrere seu hem pogut anar fent camí potser amb més facilitat. Les bertsolaris no oblidem els grans temes de sempre, però hem parlat per primera vegada de maternitats, del cos, de les relacions de poder i del que suposa ser una dona.

Heu canviat les regles del joc.

— Uxue Alberdi ho explica molt bé a l'assaig Revers [Pol·len, 2023], on recull testimonis de moltes de les meves companyes sobre les dinàmiques que ens vam trobar. Hi havia cert paternalisme, d'una banda, però també una hipersexualització o infantilització de les que ens hi dedicàvem. No és el mateix participar de la festa amb unes normes ja creades que crear la nostra pròpia festa.

Un dels temes principals de Pleibac és l'anàlisi de l'amistat entre la Jone, narradora de la història, i la Polly. La primera es dedica a reflexionar sobre la relació que tenien i que van perdre.

— Durant anys, les nenes vam tenir la nostra primera relació monògama de parella amb la millor amiga. A la millor amiga te l'estimaves tant que te l'hauries menjat per convertir-te en ella. Alhora, les dinàmiques de poder i de gelosia que es donaven també eren molt fortes.

La Jone intenta explicar per què va ser capaç de trair la Polly.

— Una amistat perduda et deixa una ferida igual o pitjor que la d'una ruptura amorosa. Recordo unes paraules de l'antropòloga Mari Luz Esteban que em van il·luminar: ella diu que tenim molts rituals de ruptura per afrontar una relació de parella, però amb les amistats no passa el mateix. Només cal que donem una ullada al nostre entorn per comprovar que és així. O recordar de quina manera les narratives literàries i audiovisuals ens preparen per afrontar una ruptura sentimental, però no una relació d'amistat. Ens falten rituals per afrontar una amistat trencada.

És singular que la veu que parla a la teva novel·la sigui la més imperfecta moralment.

— En relats d'amistat com L'amiga genial, d'Elena Ferrante, o Panza de burro, d'Andrea Abreu, la narradora és la bona, la que segueix les normes. Jo buscava defugir un relat que es pogués dividir entre bons i dolents. A vegades, quan mirem cap enrere, podem arribar a sentir-nos culpables de coses de les quals ens crèiem innocents.

Segur que molts lectors t'han demanat si et sents més a prop de la veu de la Jone que de la Polly.

— I la resposta és que si jo hagués pogut escollir el meu rol durant l'adolescència, segurament hauria estat més a prop de la Polly. Jo era euskaldun i mostrava el meu compromís amb la cultura basca. Reprimia moltes coses, de cara a la galeria.

Com ara?

— Quan a l'institut les amigues comentaven les gales d'Operación Triunfo jo fingia que no en sabia res. Però a casa les seguia...

També t'agradaven les Spice Girls?

— Les Spice Girls diuen moltes coses de la nostra generació. El títol de la novel·la, Pleibac, té a veure amb tornar a aquelles cançons de quan érem adolescents. Recuperar-les a través del grup d'amigues, i també per obrir el focus cap a altres relacions, com la que la Jone manté amb l'Adri, que és molt turmentada. A ella li permet sortir del barri i sentir que forma part del grup de nois, amb tot el que això suposa.