Jean Echenoz: "Una oficina d'espionatge volia posar micròfons als insectes per aconseguir informació secreta"

BarcelonaEl pas del temps no ha aigualit la timidesa de Jean Echenoz, però tampoc ha aconseguit convertir-lo en un autor cínic ni desencantat. Nascut a Orange el 1947, l'escriptor francès ha estat un dels caps de cartell del festival Mot d'enguany, però abans ha passat per Barcelona amb un nou llibre sota el braç. Bristol (Raig Verd, 2026; traducció d'Anna Casassas) narra uns mesos decisius en la vida de Robert Bristol, un director de cinema que ultima el rodatge de la seva última pel·lícula. Hi apareixen actrius efervescents, consolidades i mig retirades, una amant sol·lícita però inconstant, un policia inspirat, un general xantatgista arribat de Sud-àfrica, una escriptora supervendes que viu en un palau i una llarga llista de secundaris, humans i animals, que amplien una mica més l'univers d'Echenoz. El gust habitual pels detalls, l'ofici innegable de l'autor i un sentit de l'humor més subtil que els nostres temps fan de Bristol una experiència de lectura plaent i recomanable.

El protagonista de Bristol és un director de cinema en hores baixes que, així i tot, viu il·lusionat amb el seu pròxim projecte.

— Seria una mica com jo, si en comptes de fer llibres m'hagués dedicat al cinema.

Jo l'he vist en més bona forma que el director.

— Moltes gràcies!

La relació de la seva literatura amb el cinema ve de lluny. El meridià de Greenwich (1979), la seva primera novel·la, ens hi remetia des del començament, amb aquella escena en què sembla que una càmera filmi el que estem llegint. ¿Bristol torna a aquell primer gest creatiu, donant el protagonisme a un cineasta?

— No hi havia pensat fins ara. En moltes novel·les meves he intentat aplicar el llenguatge cinematogràfic al literari, com una forma de jugar i ampliar les possibilitats del que explicava. A vegades m'he preguntat si un llibre meu es podria convertir en pel·lícula, i hi ha gent que m'ha contestat que no, perquè la pel·lícula ja existeix dins el llibre. En certa manera tenen raó. El cinema és una obsessió dolça per a mi. No puc evitar tornar-hi. Però no ho planifico, no en soc conscient.

Hi ha alguna pel·lícula que l'enlluernés especialment quan era petit?

— Si penso en la infantesa recordo Eisenstein. El pare em va enviar a veure, quan encara era força petit, Ivan el terrible i Alexandre Nevski. Una i altra em van marcar. També tinc presents les pel·lícules de Fritz Lang i d'Alfred Hitchcock.

Mentre estudiava va viure l'esclat de la Nouvelle Vague.

— No en recordo gran cosa, de la Nouvelle Vague. De tots els directors que van sortir d'allà, els que més aprecio són Claude Chabrol i Jacques Rozier. Aquest últim és poc conegut fora de França.

Es va llicenciar en Sociologia. Per què?

— Vaig estudiar sociologia per evitar les carreres de lletres. Estimava massa la literatura. Suposo que era un territori massa privat per compartir-lo.

Creu que hi ha cap element de la carrera que es reflecteixi en la seva obra narrativa?

— Potser el treball de camp que vaig fer per a algunes assignatures em va permetre adquirir un gust per l'observació de llocs i espais que es reflecteix als llibres. També hi ha lectures que vaig fer aquells anys que han estat importants. Els estudis d'Erving Goffman, per exemple, em va ajudar a posar en escena la vida quotidiana a través de la ficció.

A Bristol explica un viatge en tren del protagonista cap a Nevers. De camí es fixa en com la transició entre la ciutat de París i el camp no és senzilla: "La perifèria complica el projecte, no és mai un salt net, hi ha urbanitzacions que contradiuen les sitges, pàrquings d'empresa que refuten els cultius, un supermercat discount desautoritza una abonadora".

— M'encanten els llocs que no encaixen amb els cànons de bellesa.

Els seus pares li van transmetre la passió per les arts, oi?

— Sí. Els meus pares eren bons lectors, escoltaven molta música i s'interessaven per les arts. Va ser una sort, créixer en una família tan oberta.

D'on li ve, el sentit de l'humor?

— De la necessitat de prendre distància amb les situacions i els personatges. L'humor em posa un somriure a la cara mentre escric, espero saber transmetre'l als lectors.

Diria que apareix més en els llibres que ambienta en el present que en la trilogia que formen les novel·les dedicades al compositor Maurice Ravel (Ravel, 2006), a l'atleta Emil Zátopek (Córrer, 2008) i a l'inventor Nikola Tesla (Llampecs, 2010).

— En aquells tres llibres vaig partir de vides reals i em permetien seguir una respiració diferent de la que requereixen les novel·les. A vegades cal sortir a prendre l'aire. És el que vaig fer amb Ravel, Córrer i Llampecs. Encara que continuï interessant-me fer retrats de personatges reals, i que m'agradaria afegir una dona al tercet –encara l'estic buscant–, ho vaig abandonar quan em va deixar de costar esforç escriure'ls. En literatura, quan les coses et són massa fàcils vol dir que no vas per bon camí.

A Bristol explora una vegada més un personatge antiheroic.

— M'interessa més la gent que pateix problemes de feina, d'amor o existencials que no la que se'n surt. La gent feliç és avorridíssima.

En aquesta novel·la m'ha semblat detectar algunes picades d'ullet a novel·les anteriors. Hi ha un capítol narrat des del punt de vista d'una mosca. Les mosques-espia eren crucials per resoldre la intriga de Lac (1989).

— Una oficina d'espionatge volia posar micròfons als insectes per aconseguir informació secreta. Quan vaig llegir aquesta notícia fa gairebé quaranta anys em va semblar que l'havia de traslladar en una novel·la, encara que fos portant-la una mica a l'extrem, com passa a Lac.

L'amor per les mosques sembla una declaració d'intencions sobre la seva literatura, que es fixa en detalls sovint minúsculs i dignifica personatges, animals o objectes secundaris.

— És més senzill que això: a Bristol simplement volia que hi aparegués una mosca i que ella em servís per narrar la realitat des de molts punts de vista, com si la veiéssim a través dels seus ulls fragmentats.

L'Àsia torna a fer acte de presència. Si a Enviada especial (2016), Corea del Nord era molt important, aquí apareix Corea del Sud a partir d'un periodista a qui se li esborra la gravació de l'entrevista a una escriptora.

— La presència de Corea del Sud és, aquí, testimonial. A Enviada especial, en canvi, vaig centrar-me en Corea del Nord perquè em sembla una espècie de país infernal i autista, on els seus habitants estan aïllats del món, un lloc atroç on encara hi ha camps de treball.

A Bristol hi ha diversos capítols ambientats a Limpopo, la província de Sud-àfrica on el director roda la pel·lícula. És un lloc més de la llarga llista de països que apareixen a les seves novel·les. D'on li ve, el seu amor per enviar els personatges a llocs remots?

— De petit tenia un puzle del món i m'encantava mirar-me'l atentament. Meditant sobre el nom dels països se'm despertava la imaginació.

On li agradaria viatjar a través de la ficció, properament?

— Encara no ho sé del cert, però potser a algun país de l'Amèrica Llatina.

El 2017, durant la seva penúltima visita a Barcelona, deia que cada 30 o 40 anys anunciem la mort de la novel·la. Què en pensa, ara, d'aquestes paraules?

— Les mantinc. La ficció existeix des de temps immemorials. Això té a veure amb l'estatus de la novel·la, que sempre ha estat feble. A la dècada dels setanta, quan vaig començar a escriure, amb l'auge de l'experimentalisme i de la teoria literària ja es parlava de la mort de la novel·la. Tinc confiança en què la imaginació no s'extingirà.

Hi ha lloc, al món d'avui, per a directors de cinema com Robert Bristol?

— Sempre queda una mica d'esperança per als fracassats. Això espero.