Sovint descobrim la sopa d’all. Avui es parla de renaturalitzar la ciutat com a nova tendència: eixos verds, superilles, recuperar paviments porosos, fer jardins verticals, etc. Sense crisi climàtica, des de l’higienisme, fa més d’un segle i mig Ildefons Cerdà ja volia "urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat". I fa un segle Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981), primer arquitecte paisatgista català i del sud d’Europa, deixeble del francès Forestier, pensava la gran Barcelona amb una mirada verda: el Tibidabo, Vallvidrera i Montjuïc; Vallcarca, el Park Güell i el parc del Guinardó; el Llobregat i el Besòs com a grans parcs d’aigua; Pedralbes i Horta; i sobretot les platges com un extens parc urbà lineal. Hem trigat molt, massa, a fer-li cas.
Ara fa 100 anys de l’aparició del seu estudi El problema de los espacios libres —en plena dictadura de Primo de Rivera—, del qual l’Ajuntament acaba de publicar una edició facsímil comentada amb textos de Maria Buhigas, Joan Busquets, Montse Rivero, Vicenç Casals i Enric Batlle. És un llibre imprescindible.
Rubió i Tudurí és un personatge tan interessant com desconegut del gran públic. Per a Barcelona, és el Cerdà verd. Encara ara seguim la seva petja. Igual com Pere Garcia Fària (1858-1927), un altre desconegut, és el Cerdà subterrani: va dissenyar el sistema de clavegueram.
Qui era i què va fer Rubió? Menorquí de naixement, va ser el primer de cinc germans. La mare era d’una nissaga illenca benestant i el pare, Marià Rubió i Bellver, un enginyer militar nascut a Reus. Un germà del pare, l’arquitecte i caçador Joan Rubió i Bellver, va ser alumne i col·laborador de Gaudí i és un avantpassat de la nissaga d’arquitectes Solà-Morales.
El pare del nostre protagonista aviat va traslladar-se a Barcelona, on va dirigir la Societat Anònima del Tibidabo, promoguda pel doctor Andreu. A la capital catalana, Nicolau Maria obté el títol d’arquitecte el 1915 amb Domènech i Montaner de director de l’Escola d’Arquitectura, alhora que assisteix a l’escola d’art noucentista de Francesc d’Assís Galí.
Per influència del pare, esdevé l’ajudant que Jean-Claude Nicolas Forestier necessita per fer realitat l’encàrrec de convertir Montjuïc en un gran parc. El pintor Josep Maria Sert, establert a París, havia conegut Forestier i n’havia parlat al jove polític Cambó, que uns anys abans (1905) ja havia participat en l’elecció d’un altre francès, Léon Jaussely, per monumentalitzar i introduir espais verds a la ciutat, enllaçant l’Eixample de Cerdà amb els nuclis suburbans. A Montjuïc s’havia de fer l’Exposició d’Indústries Elèctriques, de la qual era assessor el pare de Nicolau Maria i que finalment seria l’Exposició Internacional de 1929.
Un jove 'charmant' i sociable
Charmant i sociable, el jove Nicolau Maria aprofita bé l’oportunitat. Amb Forestier es van fer "amics a l’instant". Va ser el seu col·laborador fins a la mort, el 1930, del botànic-urbanista seguidor del París d'Haussmann, un Forestier que va crear el sistema de parcs de la capital francesa fent-se seva la idea dels parkways (passejos enjardinats) del nord-americà Olmsted, l’autor del Central Park de Nova York.
El 1917 Rubió i Tudurí ja és nomenat director del Servei de Parcs Públics i Arbrat de Barcelona. Entre 1920 i 1924 fa de secretari de la Societat Cívica Ciutat Jardí. Estableix aliances entre el sector públic i el privat (en especial amb els empresaris de l’horticultura). Promou l’adquisició de terrenys (inclòs el Park Güell i la plaça de la Sagrada Família), la creació de vivers i de l’escola de jardiners (no ho aconsegueix fins al 1933) i el Concurs de Roses Noves de Pedralbes (1929).
Durant aquells anys també fa divulgació a la premsa i exerceix d’arquitecte amb un estil eclèctic. Com a lletraferit, escriu novel·les i teatre, i tradueix ni més ni menys que Montaigne. I en el seu vessant artístic, crea, amb el ceramista Llorens Artigas, una seixantena de jardins en miniatura que s’exposen a París, Londres i Nova York.
Però sobretot desenvolupa una proposta paisatgística pròpia per a Barcelona (1917) inspirada en els casos de Boston (mirada supramunicipal), Baltimore (dos rius com a anella de parcs) i Viena (els espais de les antigues muralles com a rondes verdes). El llibre ara recuperat és la culminació d’aquesta visió, a la qual cal afegir la seva concepció de jardí meridional —mediterrani i llatí—, amb els bancals com a element clau, amb el qual marca distàncies amb el paisatgisme anglès i el formalisme francès.
Aquesta brillant trajectòria es veu truncada per la guerra i la dictadura, que el porten a passar vuit anys d’exili a París, on sobreviu fent d’artesà artístic: com a figurinista del modista basc Balenciaga, com a dissenyador de joies i com a decorador d’aparadors. En aquells anys es relaciona amb artistes i intel·lectuals catalans com l’esmentat Josep M. Sert, Lluís Nicolau d’Olwer o Pablo Picasso. A la capital francesa, amb els 50 anys fets, es casa amb Montserrat Pla. Al tornar a Catalunya, depurat, s’ha de dedicar a fer jardins privats per a particulars, empreses i grups hotelers: a Catalunya, el País Valencià, Madrid, el País Basc, les Balears i les Canàries.
Pensador, arquitecte i gestor, catalanista, federalista i defensor de la mediterraneïtat, el seu llegat el formen més de 175 entorns enjardinats, entre els quals hi ha, dels anys 20 i 30, la reforma el Palau de Pedralbes, la plaça Francesc Macià o el Turó Park; i de després, els jardins posteriors del Putxet per a Bertran i Güell, Can Forns a l’Ametlla del Vallès per a Salvador Millet, els jardins de Cap sa Sal a Begur i els de l’Hotel de Mar a Palma.
Rubió i Tudurí va morir als 90 anys el 1981, ara farà 45 anys.
