'El joc del silenci': crítica de la novel·la de la quan tothom parla

En literatura, sovint hi ha un menyspreu cap als gèneres considerats comercials o populars que en cinema no s’ha donat mai, ni tan sols entre finolis pedants i especialistes sofisticats. No són pocs els crítics, els acadèmics i els periodistes que es dediquen a la cosa literària, en canvi, que adopten una actitud mig condescendent sempre que llegeixen una novel·la policíaca, d’aventures o de terror, o amb elements sobrenaturals o de thriller. Com si Dumas i Stevenson no fossin constructors de personatges i de mons increïbles, com si la de Raymond Chandler no fos una de les millors proses en anglès del segle XX, com si la terrorífica Shirley Jackson i el visionari Stanislaw Lem no fossin literats –estil i idees– de primera. Dic aquests noms i en podria dir tants altres. Aquests lectors condescendents ignoren que escriure una novel·la de gènere és dificilíssim.

Ho pensava llegint El joc del silenci, de Gil Pratsobrerroca (Vic, 1997), que es va publicar fa uns pocs mesos i que s’ha convertit en un autèntic fenomen: ja ha superat els 10.000 exemplars venuts i se n’acaba de llançar la vuitena edició.

Un còctel prometedor

Pratsobrerroca, que és guionista audiovisual, ha volgut fer una novel·la trepidant, entretinguda i vistosa, amb ingredients de thriller policíac (la desaparició d’una nena de set anys, una subtrama relacionada amb el tràfic de drogues), amb un toc de pel·lícula de terror (psicopaties, atmosferes ominoses, un monstre) i, fins i tot, amb un fons de melodrama sentimental (infidelitats, paternitats dubtoses). El còctel és prometedor, en especial per aquells que som entusiastes d’aquestes barreges de gèneres i per exemple ens agraden les novel·les de Gillian Flynn i les sèries d’HBO i Netflix estil Task o Untamed.

El resultat, però, no està a l’alçada de les expectatives. La impressió és que, més que no pas una novel·la acabada, El joc del silenci és una de les primeres versions d’un guió. Els personatges són plans i els seus comportaments són activats per motivacions de les quals se’ns expliquen les raons però que ni psicològicament ni emocionalment no comprenem. A més, les relacions entre ells –entre la parella protagonista, entre la parella en qüestió i la seva filla, entre els pares i la nena i tota la galàxia de secundaris que els ronden– són presentades i bruscament precipitades, no construïdes i desenvolupades. La prosa, per la seva banda, es limita a vehicular de manera funcional, de vegades recorrent a clixés, el que és pura informació narrativa: escenografies de cartó pedra (la Barcelona gentrificada, un poblet pirinenc), situacions sense ànima i fets sense fons.

Diria que un dels models de Pratsobrerroca ha sigut El cas Harry Quebert, de Joel Dicker: l’estructura trossejada, els salts en el temps, el ritme de compte enrere... Passa que en la novel·la de Dicker hi havia un domini narratiu –dosificació de la intriga, informacions plantades subtilment i recuperades de manera inesperada, girs argumentals que et deixaven sense alè, cops d’efecte directes a la cara...– que aquí no hi és. Tot plegat és tan rocambolesc que fa una impressió d’artefacte inconsistent i inversemblant. I alerta: la versemblança no consisteix en què el que llegim ens resulti creïble perquè ens sembla que és creïble segons la nostra concepció de la realitat, sinó perquè l’autor ens ho sap fer creïble mitjançant una prosa expressiva i uns personatges que ens commouen. És evident que Gil Pratsobrerroca té una imaginació atrevida, però aquí, i més enllà de l’èxit, encara no ha demostrat el seu potencial.