Eva Baltasar i la infecció de l'amor

La nova novel·la d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978), Peixos, conté idees poderoses, vehiculades per frases sempre esmolades, sovint lapidàries. I n’hi ha una de fonamental, pel que té d’exemplificativa: “És com si la Victòria, en comptes d’estimar-me, m’hagués infectat. Com si l’amor fos una transmissió i no una creació”. Em sembla que aquí hi ha la mare dels ous de Peixos: l’amor entre les dues protagonistes és viscut, per una d’elles –la narradora–, com una transmissió –infecciosa, no pas beneficiosa–. No hi ha, doncs, creació compartida, sinó dominació i sotmetiment. L’amant, a banda ser un enigma, resulta excessiva en tot. De fet, físicament ja és, si es compara amb l’altra, gegantina. Fora de les mans: curiosament, les té més aviat petites.

La línia argumental és més senzilla, més elemental, que la de les quatre nouvelles anteriors de l’autora: una història d’amor perversa. (Em resisteixo a entendre-la com una història d’amor, ras i curt, tal com assegura la contracoberta del llibre.) La narradora és, igual que Eva Baltasar, una escriptora d’èxit. Aquest cop tampoc no en sabem el nom. Un dia l’escriptora s’arriba a un poble per participar en un club de lectura sobre un llibre seu, i hi coneix la Victòria, que aquella mateixa nit esdevindrà la seva amant. Aquesta sí que té nom (i no és un nom innocu). Es troben en un mercat popular, on la Victòria ven peix i vi en una rulot pròpia.

La irrupció abassegadora del desig (desig que creix en l’absència de l’amant) marca els primers compassos de la relació. La manera com el viuen, però, distingeix les dues amants: “El meu desig és un desmembrament. El seu és indigència i hedonisme, i també un gran cansament”. La narradora es desplaça amb el seu cotxe cap al poble del nord on viu l’amant amb un desfici que en fa, gairebé, perillar la conducció (em feia pensar en una poesia de Brecht que sosté que l’enamorat que condueix un vehicle ha de posar molta atenció en la carretera perquè, altrament, una gota de pluja el podria matar –i, doncs, no retrobar mai més l’amant–). Aquesta primera etapa del seu amor –com la resolutiva– està descrita amb més detall que no pas la que conforma el nus de la infecció. En l’etapa inaugural, la teoria sembla clara (perquè la pràctica encara no l’ha començat a esborrallar): “L’amor [...] no és només un sentiment perquè està fet de voluntat”. Però hi ha voluntats inhibides, com és el cas de la narradora. En un passatge avançat, la protagonista s’expressa així, en relació amb la casa pròpia: “Sento que vaig abandonar la casa en conèixer la Victòria i que la persona que la visitava no era jo, era una altra”.

Un estil arriscat

Baltasar compon un quadre opressiu, d’una subtil eficàcia narrativa, protagonitzat per una dona “que ofega el seu dolor infligint dolor” (i una altra que, durant un temps, hi queda enxarxada). Comentant les seves novel·les anteriors, m’he referit al component líric, tant com al simbòlic, de la seva prosa. Ara defensaré que es tracta d’un estil arriscat, que l’autora desenvolupa amb un compromís insubornable. Fixem-nos en aquestes afirmacions: “Un cel preciós i impertinent, que ficava els dits dins les copes i enrogia el cava”; “Tinc un mal de panxa terrible que puja fins a la gola i allà es converteix en un ham. Fa temps que el tinc clavat, és l’ham on piquen les paraules no dites”. No és la mena d’afirmacions que acostumem a trobar en una novel·la psicològica de tall realista. Es tracta de la genuïna marca estilística Baltasar.

Quan la protagonista innominada ja ha iniciat el seu particular procés de desintoxicació, reprèn la novel·la que tenia entre mans, però decideix posar-se a escriure’n una altra. Aquesta segona serà la que llegim nosaltres. El crit catàrtic del final, el profereix no pas en solitud, com la Natàlia rodorediana, sinó davant l’altra. Tot i la capacitat d’addicció del drama que viu, aconsegueix sortir-se’n. La Victòria l’ha arribat a denigrar en allò de més intangible i preciós que pot oferir, que és la seva literatura. L’amant impertorbable, a més, es vanta que a ella no l’ha abandonat mai ningú. La novel·la acaba amb l’esborrament de les traces de l’amant. De les seves cartes: no les crema –una manera literària i sublim de fer-les desaparèixer–, sinó que les llença a la brossa. Una resposta a tanta violència rebuda. Fet això, ja es pot escriure el final de la història: “Renego aquesta novel·la. Abjuro l’amor que hi has llegit”. Un llibre inapel·lable, cru, i també molt bell.