Oscar Wilde i la perversitat preciosa del geni

L’inconvenient dels clàssics de la literatura que han esdevingut icones culturals universals és que ja ens els sabem de memòria. La virtut dels clàssics de la literatura que han esdevingut icones culturals universals és que són tan significatius i fascinants que no te’ls acabes mai i pots tornar-hi un cop i un altre, la qual cosa converteix la inconveniència de saber-te’ls de memòria en una sort, un incentiu i un avantatge.

Més o menys tothom coneix l’argument d’El quadre de Dorian Gray, la novel·la d’Oscar Wilde (Dublín, 1854-París, 1900) sobre un jove refinat i adorable que, al Londres de finals del segle XIX, estableix una mena d’aliança diabòlica amb el retrat que li ha fet un pintor amic seu que l’idolatra. La premissa argumental de la novel·la, de caire sobrenatural, és tan potent i presenta tantes possibilitats simbòliques que resulta impactant i inoblidable: com que Dorian Gray no vol envellir, ni tampoc vol ser desfigurat per la marca de les experiències que suposa viure, ell en persona aconsegueix preservar-se tal com és, bell i jove i atractiu, mentre el seu retrat es va deformant i repintant amb tota la corrupció moral i totes les abjeccions que la seva ànima envilida acumula. És una premissa argumental alhora perversa, suggestiva i brillant.

En aquest sentit, l’edició magnífica que La Casa dels Clàssics ha publicat d’El quadre de Dorian Gray, la primera en català de la versió inicial no censurada de l’obra, amb pròleg substanciós del cineasta Albert Serra, impecables traducció i nota final de Yannick Garcia i el prefaci de l’autor per a l’edició de 1891, serveix per constatar una cosa que tendim a oblidar. Això és: que Oscar Wilde, més enllà del seu enginy explosiu i colorista i de les seves sentències sapiencials plenes de paradoxes perspicaces, de veritat i de cinisme, és un gran escriptor. És un esteta exuberant amb un estil vistós, una intel·ligència poderosa, un coratge moral temerari i una ànima fonda i ampla.

Queda clar al segon capítol de la novel·la, quan Wilde presenta per primer cop junts el seu trio de protagonistes: el jove Dorian Gray, el pintor Basil Hallward i el genial Lord Henry, que amb la seva lucidesa sense escrúpols exerceix de mentor fàustic de Dorian. En aquest capítol, Wilde narra i ens fa entendre, amb trucs retòrics finíssims i sense cops d’efecte màgics, l’intercanvi de personalitats i d’energies emotives i èticomorals que es produeix entre el Dorian del quadre i el Dorian real, mentre es contempla retratat i alhora absorbeix els consells de vida hedonistes i la depravació incitant de Lord Henry. “Tan bon punt t’hagis eixugat, t’envernissaré, t’emmarcaré i t’enviaré cap a casa –li diu el pintor–. A partir de llavors, fes el que vulguis amb tu mateix”.

Deixant de banda l’argument audaç i la precisió i l’opulència del llenguatge, El retrat de Dorian Gray també és una novel·la que aborda temes centrals de la modernitat literària i sociopolítica: la relació que els homes mantenim amb la nostra consciència; la gestió del mal i de la noció de pecat en una societat sostinguda per la hipocresia i la superficialitat; la llibertat i els perills del plaer (l’homoerotisme a l’època victoriana); la separació o la simbiosi entre la vida i l’art... Ho resumeix Wilde mateix: “Tot art és alhora superfície i símbol”. Ah, però quina superfície! I quin símbol!