"Si agafo aquesta dona i la mato és un homicidi"

BarcelonaComença a fosquejar. Del rusc de finestres de les torres de la Vall d’Hebron en raja una llum blanca que contrasta amb el cel blau marí i converteix el barri de Montbau en un escenari prototípic de cartell del festival BCNegra: passavolants en moments de crisi, bars de cantonada, puntes de cigarrets forrant les voreres, carrerons ombrívols. Sota la mirada buida d’un malalt que observa el món des de la seva habitació, soc una formiga camí de la Biblioteca Montbau - Albert Pérez Baró, especialitzada en novel·la negra. La jutgessa, divulgadora i autora especialitzada en el gènere Graziella Moreno conduirà un taller per reproduir com funciona un judici popular, un mètode que té poca tradició a casa nostra, poc més d’una dècada. Primer, però, tret al peu: pregunta al públic si vol que l’acte sigui en castellà o en català –la inèrcia de la biblioteca porta al català: bala esquivada.

"Les pel·lícules han fet molt de mal, no tenen res a veure amb la realitat, perquè es retrata el sistema penal americà, que va al revés del nostre –avisa Moreno–. Allà poden detenir el president de Veneçuela i posar-lo a la presó i després mirar si hi ha els requisits. Aquí el sistema prefereix que un culpable quedi lliure que condemnar un innocent. Als Estats Units no existeix la presumpció d’innocència, i si ets hispà o negre ho tens complicat", explica la funcionària. Aquí només hi ha alguns delictes que passen per un jurat popular, i l’assassinat o homicidi n'és un. "No és el mateix, encara que els nois de la premsa no ho distingeixin bé –això ho repetirà en tres ocasions, ehem, i continua amb l'exemple–. Si agafo aquesta senyora i la mato seria un homicidi. L’assassinat és una mort amb circumstàncies, com acarnissament, traïdoria, planificació... I porta a penes més greus. Cinquanta punyalades són acarnissament? Depèn. Si la primera és la que et mata, no".

El furor per Crims i les seccions de successos ha convertit els catalans en experts en criminologia, condemnes, agreujants, atenuants i autòpsies, fins al punt que tothom ja coneix el cas que avui s’exposa: l’assassinat de dues agents de la Policia Nacional en pràctiques el 2008 a l’Hospitalet. Silenci sepulcral quan llegeix tot el que sabríem si fóssim el jurat: els antecedents del culpable, els fets, les proves –sembla un disc dels Surfing Sirles: pèl, empremtes, semen, sang–. Una càmera va enregistrar com l’home es va colar al bloc. "Quan entreu a casa, comproveu que es tanqui la porta darrere vostre, no deixeu que es tanqui sola", recomana la jutgessa.

El públic, enganxat al cas, cus Moreno a preguntes. S’indignen perquè l’acusat no està obligat a dir la veritat, s’emprenyen perquè van donar permís penitenciari a un psicòpata declarat que portava vint anys entrant i sortint de la presó: "Si és un peça, per què el deixen anar?" Aquest és un dels temes de fons: "Nosaltres no tenim ni pena de mort, ni cadena perpètua. Les penes van orientades a la reinserció. Però hi ha persones irrecuperables per la societat –planteja Moreno–. Què fem amb els grans psicòpates?"

El jurat pot deliberar durant dos dies, aquí a la BCNegra ja portem gairebé dues hores. El veredicte supera els 100 anys, però el màxim que es pot complir són 40 sense permisos: l’home sortirà als 75 anys. Es respira certa indignació. "El Codi Penal és bonista", apunta una senyora. "Discrepo –diuen des del fons de la sala–. Fer més dur el Codi Penal no és un fre, perquè si t'ha de caure la pena de mort tant te fa matar-ne un com cinc". La jutgessa hi està d’acord, i ho remata amb una frase d’aire kintsugi i novel·lesc: "La justícia intenta arreglar un gerro trencat, però mai no podrà tornar-te el gerro tal com era".