Madame Bovary a l'Eixample de Barcelona

A tot novel·lista que debuta se li demana una veu. També una tècnica, un estil, una habilitat o la capacitat de crear personatges memorables, però el que el farà destacar d’entre la massa és si ha estat capaç de deixar una carta de presentació diferent, original. Si ara mateix fóssim dins de la novel·la d’Etna Miró (Barcelona, 2001), “diferent” i “original” anirien en cursiva per marcar ironia i distanciament, que són dos dels mecanismes que més i millor fa sevir l’autora per descriure un conjunt d’habitants de Barcelona, les que ella ha tingut la feliç idea de batejar com “les abelles de l’Eixample”, i que no són altres que estudiants de filologia, literatura estudiada (sic) o ciències polítiques que, com un eixam que zumzeja amb molta intel·ligència social pel rusc que configuren les illes del senyor Ildefons Cerdà, van i venen i xerren de tot excepte de diners, com si sempre fossin davant d’un públic. El que no està previst és que tinguin “crisis espirituals”, i això és el que li passa a la protagonista de la novel·la, l’Amèlia de les Camèlies, un nom volgudament recarregat, passat de moda, tot ell una referència literària òbvia. Qui se l’ha empescat és la mateixa Amèlia, que s’ha posat una closca de petxina preciosa, però que no sap que és buida: és una Emma Bovary que, per més que llegeixi, no capta ni una sola de les ironies de la vida.

Cap al final de la novel·la, que es va enfosquint progressivament sense deixar de fer riure, l’Amèlia se sent sola, però es tracta d’una soledat que “per primera vegada, per a ella, no era cap fantasia ni cap projecció d’una lectura”: la novel·la traça amb mestria l’auge i la caiguda d’una noia que no és capaç de distingir entre la realitat i la ficció, que no entén que el personatge que ha creat a partir d’ella mateixa és només això, un personatge, i no una persona que ha de prendre decisions adultes. Ni el seguit de desenganys amorosos que pateix no la fan reaccionar: aquí rau part de la grandesa de la novel·la, que no fa aprendre res a ningú, ni tan sols a la protagonista, sinó que es limita a col·locar-la dins d’un seguit d’estampes que la deixen, a ella i als seus amics, francament en ridícul.

Favors, xantatges i lluites de poder

La sàtira de la cultura barcelonina, subsecció catalana, conté tots els escenaris i personatges que fan falta: el paper d’embolicar de la llibreria Espitlleres, les trobades de lectores xamàniques del Cercle Rodoreda a la llibreria Poma, editores que s’assemblen moltíssim a l’Ester Andorrà, escriptors sense obra que aconsegueixen un prestigi inexplicable a base de provocacions a Twitter (talment fossin un Bernat Dedéu qualsevol), joves estudiants de Literatura Estudiada intolerants al gluten que tenen debats posthumanistes, escenes del Festival dels Clàssics que cal comentar “tot fent una copeta” al Menjador de la Beckett, seduccions etíliques i patètiques al bar L’Ascensor... Totes les descripcions són acurades i les sagetes que dispara l’autora van de dret al centre de la diana: com qualsevol sistema cultural, els favors, xantatges i lluites de poder són corrents subterranis que generen tot un seguit d’exhibicions públiques més o menys poca-soltes. Això Miró ho broda, perquè ho coneix bé i perquè té la intel·ligència suficient per riure’s de tot i de tothom, i probablement també d’ella mateixa, que ha estudiat teoria literària i literatura comparada i fa un doctorat sobre Marcel Proust. Potser l’excés referencialista restarà lectors a la novel·la, però aquest és un risc que s’intueix calculat, perquè és un llibre que sap a qui es dirigeix.

La llengua que Miró ha triat per explicar aquesta història és volgudament refistolada, una mica antiga (hi ha “llurs”) i algunes frases són un pèl massa llargues: això va en detriment del ritme de lectura, però també li dona un aire de paròdia de bildungsroman romàntic o de novel·la modernista que li escau del tot. Tot té un motiu i res no és fora de lloc en aquest debut que té una veu més que pròpia: anotin el nom d’Etna Miró.