Julian Barnes: "Només ets un gran novel·lista quan ets mort. És inútil preocupar-se pel prestigi"

LondresJulian Barnes (Leicester, 1946) rep l'ARA a casa seva, al nord de Londres. "Hi visc des de fa més de 40 anys", diu, mentre puja a poc a poc les escales fins a la biblioteca, on xerrarem una bona estona. Les seves primeres paraules han sigut per agrair a aquest cronista el desplaçament fins al seu cau. "Al contrari, és un privilegi ser-hi". Una hora i mitja més tard, en el moment de l'adeu, ens remetrem al tòpic, després d'haver parlat de la vida i de literatura, de la mort i de l'amor, de futbol i de política: "Quin matí tan fred, oi?", comenta, mentre m'ajuda a posar-me l'abric. "Típic de Londres!", faig. "Esclar, esclar!". I tanca la porta amb un somriure afable, entranyable, deixant que la gelor i la humitat, més accentuades en aquesta banda de la ciutat que al centre, es fonguin per efecte de l'eco de les seves idees.

El contrast entre l'exterior i la biblioteca és notable. A fora, el món sembla desbocat, darrerament molt més salvatge que de costum. A dins, tot ha sigut cordialitat i escalfor intel·lectual i humana. I no només per la llar de foc que crema fusta sense fer espetecs, un més dels elements de la decoració d'aquest santuari, juntament amb una gran taula de billar ja clausurada i ara folrada de llibres. Per evitar temptacions, potser? "Ja no hi jugo perquè tinc una lesió a l'espatlla", diu.

Barnes, autor d'obres de referència de la literatura britànica dels darrers quaranta anys com El lloro de Flaubert (1984), Anglaterra, Anglaterra, (1998), Arthur & George (2005) i El sentit d'un final (2011; premi Booker), entre moltes altres, ha fet 80 anys i acaba de posar a la venda el seu últim llibre. Últim no pas perquè sigui el més nou que ha escrit, que també, sinó perquè ha anunciat que no n'hi haurà més. No deixa les armes, però –el bolígraf, en el seu cas, perquè primer escriu a mà, després a màquina i, finalment, el resultat el remata en un ordinador–, ja que continuarà fent periodisme. Periodisme combatiu. El títol del volum no juga pas amb la intriga: Comiats en l'edició catalana d'Angle Editorial, amb traducció Alexandre Gombau (Despedidas en castellà a Anagrama, traduït per Jaime Zulaika).

¿En l'anglès original potser és un punt més subtil?: Departure(s), que no es pot oblidar que també és la paraula habitual als aeroports per a les sortides, per als viatges. I, en aquest cas, no cal perdre de vista el viatge final que tots farem i per al qual també es prepara Barnes a través d'una deliciosa història sobre les inevitables pèrdues de la vida, que també són els seus tresors. El text, relativament breu, serà molt apreciat pels seus fans i per qualsevol que s'hi acosti. A més d'una història d'amor en dos moments, amb quaranta anys de diferència entre l'inici i el final, l'autor també explica, a la seva manera híbrida habitual, l'impacte de la malaltia que pateix: un càncer a la sang que, amb tota probabilitat, no el matarà. Asseguts ja, la primera qüestió és de pura educació.

Com es troba?

— Estable. Tinc un bon tractament mèdic, i hi ha una probabilitat del 4% o del 5% que el meu càncer evolucioni cap a alguna cosa desagradable. Però ja se sap: em faig gran, em canso més i penso, com dic al llibre: és el càncer?, és la quimioteràpia?, o és simplement la vellesa? En el fons, no importa gaire. Hi haig de fer front.

Potser només és la vida, oi?

— Sens dubte.

L'edició original del títol és una mica ambigua si es compara amb la catalana i l'espanyola. Per què Departure(s), en singular i plural? Perquè s'acomiada de la vida, també de l’escriptura, dels lectors?

— Hi parlo del gran comiat que és la mort, i de tots els altres a què ens enfrontem a la vida: perdre-hi persones, deixar d’estimar, deixar de viatjar…

Diu que Comiats és el seu darrer llibre. Està segur que ja ha dit tot el que volia dir? Com i quan va sentir –o com i quan va saber– que ja ho havia dit tot?

— Fa uns cinc anys, quan en tenia 75. Comences a pensar què passarà, quan escriuràs el teu últim llibre. Serà bo? Et moriràs amb un llibre a mig escriure? Anava pensant en totes aquestes coses. I llavors vaig rumiar una tàctica: escriuré l’últim llibre mentre encara n’escric d’altres, i així ja estarà, ja el tindré a punt. Un llibre que seria una mena de declaració final. Però quan vaig acabar el llibre anterior, vaig revisar totes les meves notes… Tinc moltes llibretes on apunto moltes idees. Però cap d’elles no era d'un llibre que volgués escriure ara. Eren de llibres que potser hauria volgut escriure fa cinc anys, en fa deu. Així que vaig pensar: bé, escriu aquest com si fos l'últim, i després ja veuràs si, mentre l’escrius, et venen més idees. Però no ha passat. Al contrari, em vaig anar convencent cada vegada més que ja havia dit tot el que havia de dir, que ja havia tocat totes les meves notes.

De la mateixa manera que vostè, o que el personatge Julian Barnes del seu nou llibre, trenca la promesa que fa als dos protagonistes de la història central, Stephen i Jean, de no escriure mai sobre ells dos, ¿no pot ser que torni a trencar la promesa, en aquest cas la que ha fet als seus lectors, i que publiqui un nou llibre?

— Jo no he fet cap promesa als lectors! On he promès jo a ningú que escriuré llibres fins que em mori?

Bé, d'acord, no és una promesa. Però és un compromís que, com a lectors seus, creiem que vostè té amb nosaltres, i que no ens pot deixar així com així.

— Coneixes algun escriptor que hagi escrit alguna cosa destacable després de fer 80 anys? I si continues, potser t'has de sentir dir allò de: "Oh, pobre home, s'està fent gran. Ja no té idees noves. Només escriu còpies de llibres anteriors…"

A Comiats hi he trobat idees anteriors seves, i he fet connexions amb altres llibres, però em continuen interessant.

— Ets molt amable. Però no em convenceràs.

No l'intento convèncer de res. Però si em permet, començar un nou llibre és o pot ser també una declaració davant la vida: estic escrivint un llibre, per tant, no em puc morir. Si s'ho mira així, no s'ho repensaria?

— Això és molt amable per part teva. I et suggereixo que escriguis una novel·la, una novel·la de Julian Barnes. Et dono permís per escriure un llibre que, suposadament, sigui una novel·la de Julian Barnes.

Moltes gràcies, però això va en contra d’una de les normes de què vostè parla a El lloro de Flaubert. No recordo quin número és, però diu, si fa no fa, que no s'han d'escriure coses dels altres, sinó les teves pròpies històries.

— És el que jo penso, sí. Només era una idea.

Digui'm, tem la mort?

— Sí, i és normal tenir por de la mort. No tinc creences religioses. No crec que hi hagi res després. I, per tant, temo i detesto la mateixa idea de la mort. És terrible. Sé que és inevitable. Però crec que la temia més quan era jove. A mesura que et fas gran i el cos comença a fallar, ja no ho veus igual… Vull dir, si mors als 40, t’emprenyaràs molt, perquè estàs en plena forma; però si mors als 80 o als 90, no és igual… Evidentment, és una pèrdua total, però no és una pèrdua tan gran.

És partidari de l’eutanàsia, oi? Així que, quan arribi el moment, potser la consideraria?

— Sí, si tingués un dolor constant que no es pogués alleujar, i si la meva vida, segons el meu criteri, no valgués la pena de ser viscuda. Crec que és un dret de tot ésser humà posar fi a la seva mateixa vida.

Marxar amb dignitat.

— Sí, jo soc patró d’una organització anomenada Dying with Dignity. Ho he estat durant els últims deu anys. Ara hi ha un projecte de llei al Parlament, però que s'ha encallat a la Cambra dels Lords. Hi ha persones que tenen dubtes mèdics genuïns al respecte, i després hi ha persones amb objeccions teològiques. És extraordinari que el 2026 la Cambra dels Lords tingui 25 o 26 bisbes. L'únic altre òrgan legislatiu del món que té capellans –o el que siguin– és a l’Iran. Curiosa comparació, oi?

En podem dir la tradició anglesa, si vol.

— Abans es deia que l’Església d’Anglaterra era el Partit Conservador de l’oració. És una definició molt bona. Malauradament, jo no soc conservador, així que…

El nou llibre dialoga amb la memòria, l’amor, l’amistat, l’envelliment, el lloc de la literatura a les nostres vides, la mort, la seva pròpia mort. Sobre quins d’aquests temes sentia més necessitat d'escriure?

— No penso en la meva escriptura d’aquesta manera. No crec que sigui més important escriure sobre la mort que sobre l’amor. Són igualment importants. La memòria també ho és. Sempre escric sobre la memòria, de fet. És un misteri que, certament, no he resolt, però he escrit molt sobre la memòria.

Però, precisament, a El lloro de Flaubert vostè va escriure que "el passat sovint es comporta com un porquet untat de greix". Per tant, si és tan esquiu, quin sentit té escriure sobre ell?

— Bé, algú ha d’aconseguir agafar el porquet, oi? I si el pots retenir una estona, encara que sigui breu, llavors en podràs parlar.

Però nomès serà una il·lusió, ficció.

— Una vegada vaig tenir una llarga discussió amb el meu germà, que és filòsof, i que vaig incorporar a un dels meus llibres, Res a témer, que tractava sobre la família i la mort. I recordo que ell deia que, segons el seu parer, la memòria s'assemblava més a la imaginació que no pas a un relat complet i fidel del que realment havia passat. I avui dia hi estic d'acord. És més propera a la imaginació. I, tanmateix, com en el cas del Record Autobiogràfic Involuntari de què parlo al començament del llibre, això també forma part de la nostra estranyesa, de la nostra pròpia relació amb el cervell i de la manera com el cervell no ens ho explica tot, perquè, si ho fes, ens tornaríem bojos. Vull dir, no podem… Si de sobte menges un pastís de carn i recordes tots els altres pastissos de carn que t'has menjat abans… Freud deia que tot era allà dalt [al cervell], però…

No podríem viure, si ho recordessim tot, com el personatge de Borges a Funes, el memorioso.

— Exacte.

Parlem del seu estil. Les dues primeres novel·les són, diguem-ne, convencionals. Però a partir d'El lloro de Flaubert vostè desenvolupa un estil híbrid que, per cert, no li agrada gens a la Jane, un dels personatges centrals de Comiats. Quan es va adonar que volia o que necessitava trencar amb l'estil de Metroland (1980)?

— Uf, això m'ho hauries d'haver preguntat fa quaranta anys. Quan comences, ningú no t'ensenya a escriure una novel·la, excepte, esclar, els novel·listes del passat. I inevitablement –en el meu cas va ser així–, els meus dos primers llibres van ser d'estructura convencional. Era una qüestió de confiança. No en tenia prou per escriure una novel·la híbrida o diferent fins que no vaig publicar dos llibres. Llavors vaig pensar: vull escriure un altre tipus de llibre. També hi va influir la qüestió d'escriure sobre Flaubert. Sabia que havia d'escriure sobre ell en algun moment, però no volia fer-ne una biografia, ni un assaig, ni res d'això. Tampoc no volia escriure, per dir-ho així, la seva autobiografia. Volia escriure sobre algú que tingués una relació amb Flaubert. Així vaig començar –pel que recordo– a tenir la idea descriure una mena de novel·la capgirada, en què hi hagués una gran quantitat de fets per mantenir el vaixell estable i a flotació, i després una superestructura de ficció, relacionada amb temes de la seva obra i de la seva vida. I en un moment concret crec que vaig escriure un dels capítols com un conte, i després vaig pensar: "Ah, en podria escriure més". I llavors va passar de ser una col·lecció de relats a convertir-se en una novel·la que entrava i sortia de la seva vida. A partir d'aquí, vaig tenir la llibertat d'escriure un llibre amb una estructura inventiva si volia, o bé, si el tema demanava ser explicat de manera directa, fer-ho de forma convencional.

No més llibres, però sí periodisme. Algun comentari sobre l'estat polític del seu país, del món? Perquè les darreres pàgines de Comiats tenen un to més aviat pessimista. I no m'estranya, quan es veuen les expectatives electorals de Nigel Farage al Regne Unit o el que està passant als Estats Units.

— Una victòria de Farage seria un desastre. I sí, soc pessimista pel que fa a l’estat del món. Soc pessimista a causa de la crisi climàtica, davant la qual ningú no fa res, excepte continuar perforant, també al mar del Nord. Teníem l'esperança que la cooperació entre països pogués resoldre els nostres problemes, i que aquesta fos l'única manera de fer-ho. Però ara… És molt desesperant tenir algú a la Casa Blanca que no és gaire intel·ligent però que es creu que és un geni, i que és increïblement narcisista. No té cap sentit de la veritat. Quan va arribar a la presidència per primera vegada, Philip Roth va escriure un article breu a The New Yorker enumerant totes les coses que no entenia Trump: la Constitució, la democràcia, un munt de coses. No les entenia i segueix sense entendre-les. No ha après res i no vol aprendre res. Per què ho hauria de fer, si està envoltat de lloaires que es neguen a dir-li la veritat?

Se sent decebut amb el primer ministre britànic, Keir Starmer?

— Sí, ho estic. Va ser elegit com a líder a partir del que era essencialment una política corbynista, socialdemòcrata, i el que ha fet ha sigut eliminar gradualment totes aquestes polítiques. En tot cas, només espero que en els propers tres o quatre anys la gent vegi que Farage no és cap solució.

A l'última frase del llibre diu: “No deixis de mirar”. Volia dir-nos que no deixem de llegir?

— No ben bé. Volia dir que no deixeu de mirar la vida tan atentament com pugueu. Llegir és una manera de mirar atentament la vida, però n'hi ha més, així que ho inclou, esclar.

Jorge Herralde, el seu editor durant molts anys, i fundador d'Anagrama, es referia a vostè, a Ian McEwan, Martin Amis i Kazuo Ishiguro, com el dream team de la literatura britànica. Fins a quin punt va ser rellevant el seu paper per consolidar internacionalment, fora de l'anglosfera, la famosa generació de Granta del 1983? Li he portat una foto d'Herralde, com a mànager de l'equip, amb onze jugadors. Curiosament, no hi és Ian McEwan.

— Bé, Herralde és un home encantador, un editor brillant i també un publicista excel·lent. Comparar-nos amb l'equip de bàsquet… Va ser un encert per part seva, anomenar-nos així.

Crec que més aviat Herralde pensava en el dream team del Barça de Johan Cruyff. També en deien així, d'aquell equip, per influència de l'equip de basquet, esclar. Herralde és un gran barcelonista.

— A la foto hi ha alguns dels millors escriptors de la meva generació.

Però no hi ha cap dona. En canvi, a la llista de Granta del 1983, de 20 autors, sis eren dones.

— L'hi hauràs de preguntar a Herralde, per què no hi ha cap dona. La llista de Granta, de la promoció anomenada The Best of Young British, del 1983, era un grup molt divers: hi havia tres escriptors de color –Salman Rusdhie, Shiva Naipaul i Buchi Emecheta, que era una de les sis dones, juntament amb Pat Barker, Ursula Bentley, Maggie Gee, Lisa St Aubin de Terán i Rose Tremain–. En tot cas, d’alguna manera, és cert que la gent ha tendit a parlar del Martin, l'Ian, l'Ishiguro i de mi com un grup… Però mai no vam ser un grup amb uns mateixos plantejaments literaris; érem només un grup social. Perquè si penso en els meus llibres i en les novel·les de l'Ian, crec que són completament diferents. Jo no hauria pogut escriure Dissabte i ell no hauria pogut escriure El lloro de Flaubert. I un de nosaltres ha guanyat el Nobel, Kazuo Ishiguro.

Això em fa pensar que la setmana passada vaig llegir una crítica del seu darrer llibre al Telegraph. El titular deia: "Barnes és un bon novelista però no un dels grans."

— Oh, no ho vaig veure; moltes gràcies per dir-m'ho.

Ho sento. Els crítics, ja se sap.

— Els crítics no poden predir el futur. A més, només ets un gran novel·lista quan et morts. És inútil preocupar-se pel prestigi. Només has d'intentar escriure els millors llibres que puguis. I no em ve al cap ni un novel·lista en aquest país que no hagi tingut un titular semblant al que m'has dit. És part del negoci, aquí. A més, les pitjors ressenyes les reps al teu propi país. Els crítics europeus són més generosos que els britànics.

Per què?

— Quan el llibre arriba a un altre país, ja hi ha hagut un filtre que elimina els menys bons. Els editors estrangers només publiquen llibres que consideren realment bons, mentre que els britànics publiquen moltíssimes coses molt dolentes, i tot i així les venen. Recordo una conversa amb [la novel·lista i historiadora] Anita Brookner fa molts, molts anys. Ella acabava de tornar de París i li vaig dir: "Està be anar a Europa, perquè, d'alguna manera, et prenen més seriosament". I ella va respondre: "Sí, a París hi estan interessats". Una clàssica subestimació d'Anita Brookner.

Vol afegir res més.

— Sí: qui guanyarà la Liga?

Espero que el Barça.

— Però només està un punt per davant del Madrid, oi?