L’edifici històric de la UB ofereix visites literàries: “Aquí comença lo temps ditxós de ma joventut”

BarcelonaCom si fóssim l’Alícia corrent rere el conill blanc, entrem a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona seguint les passes d’un emocionadíssim Joan Maragall (1860-1911), que ha convençut el seu pare que no serveix per a industrial i vol fer carrera. El jove hereu escull Dret perquè no s’atreveix "a sol·licitar una carrera sense aplicació pràctica", però al que realment aspira és a "fregar-se amb la joventut il·lustrada", escriu a les Notes autobiogràfiques. "Aquí comença lo temps ditxós de ma joventut", afegia.

L’Edifici Històric de la universitat s’havia inaugurat el 1872, set anys abans que Maragall passés les portes de "lo temple de la sabiduria". Des de llavors, moltes generacions de joves –i futurs escriptors– han passat per aquestes aules, claustres i parets solemnes. Amb motiu dels 575 anys de la fundació de la Universitat de Barcelona gràcies a un privilegi d’Alfons el Magnànim, s’ha organitzat una nova ruta literària gratuïta que permet visitar els espais més icònics de la casa llegint el que n’han escrit autors com Maria Aurèlia Capmany, Teresa Pàmies o Alexandre Cirici, a partir de l’antologia Mons secrets (UB, 2023), de Noemí Montetes-Mairal i Joan Santanach.

Travessem el vestíbul amb Maragall, però quan sortim als Jardins Ferran Soldevila és l’hora de llegir el crític d’art Alexandre Cirici (1914-1983). A les seves memòries, El temps barrat (1973), explicava com va viure el curs 1933-34 el pas de “la vella Universitat burocràtica” –que descriu com a bruta, decrèpita i amb aquests jardins que trepitgem que "feien pudor d’escombraries i pixats de gat"– a un lloc lluminós, civilitzat i interessant, sota la presidència autònoma de Pompeu Fabra.

Una estudiant com a guia

La guia de la visita és Aísha Targarona, una estudiant de quart d’Història de l’Art que té una beca de col·laboració amb la UB. Com que ella estudia a la Facultat de Geografia i Història, al Raval, està tan fascinada per passejar-se per aquest edifici com ho estaran els visitants. “Ha sigut com reenamorar-me de la universitat”, em diu. Porta un jersei de la Universitat de Barcelona molt maco, que li han regalat per fer la visita. M’assabento així que la UB té una botigueta de marxandatge a l’entrada de l’edifici de plaça Universitat. Resulta que, com que aquesta moda és més aviat una tendència guiri, les botigues de la Rambla les han plagiat i en venen còpies per als turistes. Coses del turbocapitalisme.

Pugem al Claustre de Matemàtiques per llegir el poeta i pioner de la sociolingüística catalana Francesc Vallverdú, que recorda el "goig fratern que vam sentir un dia pels claustres". La resistència i l'amistat han de ser matèria universitària. Entrem al Paranimf amb Teresa Pàmies, que va venir aquí per primer cop pel Maig de les Dones del 1976, passem per la biblioteca en silenci per no molestar els estudiants que estan davant l’ordinador, la majoria amb auriculars, i a fora recuperem una novel·la de la professora Glòria Sabaté que en parla, El vel de la deessa (2020). Al Pati de Lletres descobrim que la universitat va ser "una de les desil·lusions més grans" de la vida de l’huracà Capmany, que recorda "aquell Pati de Lletres ple d'uniformes, sotanes i hàbits". Era la tardor del 37.

Acaba la ruta al Pati de Ciències amb una referència a l’última novetat editorial que en parla, Una noia a la ciutat, les memòries de Mercè Ibarz, que descriu l’entrada en aquest lloc com "un bateig de ciutat". "A la universitat hi arriben adolescents que creixen aquí –afirma el vicerector Agustí Alcoberro–. Hi viuen les primeres protestes, el primer enamorament o, encara més literari, el primer desamor". L’Aísha ho confirma: "Això m’ha fet caure la llagrimeta. Són anys clau, des dels divuit! –exclama des de la talaia dels 22: tres anys són una eternitat– Quan pensi en els meus anys universitaris, pensaré en aquest paisatge".