Mercè Ibarz: "Se m'ha mort força gent jove, però no sento que l'hagi perduda"

BarcelonaDes que, a finals del 2020, Mercè Ibarz (Saidí, 1954) va publicar Tríptic de la terra a Anagrama –que reuneix dos dels seus llibres més coneguts, La terra retirada (Quaderns Crema, 1994) i La palmera de blat (Quaderns Crema, 1995), i l'inèdit Labor inacabada–, la seva obra ha avançat a dos temps: a partir de la revisió i ampliació d'alguns dels seus títols emblemàtics, com ara Contes urbans (Anagrama, 2022) i Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries, 2022), i novetats com els assajos Rodoreda, un mapa (Barcino, 2022) i No pensis, mira: davant de l'obra d'art (Anagrama, 2024) i l'antologia Pioneres modernes (Arola, 2020), que reuneix peces teatrals d'una dotzena d'autores catalanes, entre les quals hi ha Carme Karr, Rosa Maria Arquimbau i Víctor Català. Ara publica Una noia a la ciutat (Anagrama), on recorda com va arribar a Barcelona a principis de la dècada dels 70 i tot el que hi ha trobat des de llavors: l'amor, l'amistat, la feina i la vocació literària.

Fa uns quants anys, quan parlàvem de L'amic de la Finca Roja (Tusquets, 2017), em vas dir que tenies algunes idees en dansa. Llavors no me'n vas concretar cap, però si repassem tot el que has publicat des de llavors veiem que ha estat la teva dècada més prolífica.

— Si t'ho vaig dir va ser perquè alguna cosa em voltava pel cap, evidentment, tot i que no et sabria dir què. Els últims anys han anat sortint diversos llibres que m'han encarregat, però des de Labor inacabada, la tercera part del Tríptic de la terra, l'únic projecte només meu que he escrit és Una noia a la ciutat.

Quan obrim el llibre, llegim: "La mort de L ho torna tot a la vida. Mentre el cuidava, ell em cuidava a mi. D'aquest arbre broten les paraules i les pàgines següents, des del dia que vaig arribar a la ciutat. Una noia a la ciutat de disset anys".

— La meva imaginació sempre s'ha activat en relació a l'experiència i la memòria. Quan em poso a escriure, fins i tot quan és un encàrrec, he de sentir-ho en les diverses accepcions de la paraula, tant pel fa a la sensibilitat i l'emoció com en relació al tacte: he de poder notar-ho, palpar-ho...

L va ser el teu marit Lluís, i la ciutat que vas conèixer als anys 70 és Barcelona. És un llibre sobre el que ja no existeix?

— Sí i no. El temps no desapareix. Una noia a la ciutat és una elegia per al meu home, però també és una declaració d'agraïment a tots aquests anys compartits. Vam estar junts 50 anys. Això és molt de temps, no? Tots aquests anys junts volen dir alts i baixos, circumstàncies que juguen a favor i d'altres en contra... Per desgràcia tenim tendència a considerar més els aspectes foscos que els lluminosos. Aquí he volgut fer un moviment invers: apostar per la llum i anar a favor de la bondat.

En un passatge del llibre escrius: "La bondat és sexi. És el meu mantra preferit (...) No m'ha fallat mai".

— Efectivament. La bondat és la intel·ligència del cor, en el tracte humà i per reconèixer les coses que valen la pena. Així i tot, la bondat és una paraula i un sentiment que té força mala premsa.

En literatura també?

— Hi ha aquest tòpic que diu que no es pot fer literatura amb bons sentiments. No hi estic d'acord: la literatura és plena de bons sentiments des de fa segles, només cal pensar en dos personatges tan importants com el Quixot i Sancho Panza. Un i altre són dues persones bones, encara que tinguin noció, sobretot Sancho, de les crueltats i els miratges de la vida.

La mort del Lluís et va convidar a escriure Una noia a la ciutat.

— M'hi vaig posar a mitjans del 2024. Si el Tríptic de la terra és un llibre de la relació entre llunyanies quan emigres –en comptes d'un retorn al poble, com s'ha dit–, a Una noia a la ciutat he volgut explicar la meva Barcelona: com hi havia arribat, la topografia de pisos on havia viscut, els anys d'universitat, la relació amb el periodisme... La mort del Lluís ho va tornar tot a la vida.

El Lluís apareix de seguida. Us vau conèixer poc després que arribessis a Barcelona. Recordes les primeres trobades a l'altell de l'American Soda i menciones Iris Murdoch: "L'amor és la constatació dificilíssima que hi ha una cosa distinta d'un mateix que és real".

— Són unes paraules filosòficament i vitalment molt interessants. Hem parlat molt de l'amor en relació a una noció romàntica. La unió de dues persones diferents és una constatació difícil, en efecte, però després tenim una relació de parella llarga, passi pel matrimoni o no, que és un dels actes polítics més forts que es poden fer a la vida. Si vols que una relació duri, heu d'arribar a acords i a dissensos, us heu d'escoltar l'un a l'altre i heu d'aprendre a reparar les ruptures. En ceràmica, la tècnica japonesa de les cicatrius permet refer alguna cosa amb fil d'or o plata líquida. Els fracassos no ens han de fer por, són els portadors de la veritat de la vida. Quan t'has equivocat, si ho reconeixes, és el primer pas per no repetir l'error.

A Una noia a la ciutat l'amor apareix en totes les seves cares.

— L'amor té moltes formes... L'amor-passió, l'amor-suport, l'amor-amistat, l'encaix humà en suma.

Una de les dues amistats que repasses a fons és la que vas tenir amb Anna Murià. Recordes com ella continuava enamorada d'Agustí Bartra fins i tot quan ell ja era mort.

— El que sentia l'Anna per l'Agustí era amor boig. Ella no hauria contestat mai que havia viscut l'exili com una experiència terrible. Va ser durant l'exili que va trobar l'home de la seva vida. L'Anna va tenir aquest amor, el va cuidar i alimentar durant dècades, fins al punt de descurar d'alguna manera l'obra pròpia per escriure sobre el marit. Sempre va pensar que a Bartra no se l'havia reconegut prou.

L'altra amiga que apareix a Una noia a la ciutat és la periodista Pilar Caballero, amb qui vau compartir redacció al Diari de Barcelona.

— La Pilar, tal com escric al llibre, era més que una amiga, era una germana, i alhora era més que una germana, era una amiga. Va ser una gran periodista cultural, feia molt bones entrevistes a novel·listes perquè era una gran lectora. A finals dels 80, arran d'alguns canvis que va viure la professió, va deixar el periodisme informatiu i es va dedicar a assessorar grups de teatre, entre els quals hi havia els Comediants. Vam estar sempre en contacte, fins que el 2021 va morir als 73 anys. Va ser un any abans que morís el meu home, que encara no havia fet els 71. Se m'ha mort força gent jove, però no sento que l'hagi perduda.

Com és?

— Sento que són al meu costat. Continuen sent el meu punt de referència. Amb uns i altres hem parlat tant que puc imaginar què em respondrien si els demano l'opinió segons quin tema. La mort convida a una conversa eterna amb els teus.

En el cas d'Una noia a la ciutat, la mort d'algú estimat també t'ha esperonat a escriure sobre Barcelona. Al primer lloc on vas viure es podia entrar per dues bandes.

— Sí, per la ronda de Sant Pau i pel carrer de la Cera. L'entrada de la ronda de Sant Pau era la més tranquil·litzadora, perquè quedava molt a prop del mercat de Sant Antoni.

Tu preferies l'altra, la que quedava a prop del Barri Xino. Escrius, a més, que era un barri que "no feia por".

— Se l'ha demonitzat molt, al Xino. Ha estat un barri on hi ha veïns que porten els nens a l'escola i que fan la seva, al marge de si hi ha narcotràfic i prostitució que, d'altra banda, també fa vida allà. Sovint oblidem que al Xino hi ha grans institucions culturals: a més de museus com el Macba o el CCCB, hi ha la Biblioteca de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans... i des de fa uns anys, també la Filmoteca. El Xino sempre ha estat un lloc relacionat amb l'ànima de Barcelona. De fet, la representa també en molts dels problemes actuals que té la ciutat.

Ho dius pel que fa a la crisi de l'habitatge?

— Barcelona és una ciutat adorable que està perdent el respecte per si mateixa. Expulsa la gent i els seus veïns, sobretot els joves. És un fenomen que ara mateix es dona a moltes ciutats d'arreu del món. La imatge de Barcelona que han construït els mitjans oblida completament els barris, quan és una ciutat feta gràcies als barris. Vam viure molts anys en dictadura, i sense les lluites de les associacions de veïns Barcelona seria diferent. Per això et deia abans que el temps no desapareix. El que passa durant els anys no s'esfuma d'un moment a l'altre. Hi ha una escriptora que admiro, Lea Ypi, que recorda que la seva àvia li deia: "Quan el futur és incert i no saps què pot passar ni per on podem tirar, el que hem de fer és mirar el passat i veure què en podem aprendre". Hi estic d'acord, i amb això no estic parlant de memòria històrica, sinó de la memòria de les ciutats i del que no en volem saber.

Què és el que no volem saber, els barcelonins?

— Costa molt de posar-nos a reflexionar sobre els efectes de tants anys de dictadura en la psicologia social i de l'individu. La falta de llibertat en tantíssimes coses ha tingut efectes en les relacions entre les persones, i sobretot de les institucions en les persones, que han estat històricament rígides i a vegades tinc la impressió que també feudals.