Marisol Schulz: "De cop i volta em vaig trobar Lluís Llach a la nostra casa de Mèxic"

BarcelonaDes de fa tretze anys, Marisol Schulz (Ciutat de Mèxic, 1957) capitaneja la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (FIL), que fa uns mesos va rebre Barcelona com a convidada d'honor. Schulz ha rebut aquest dimecres la Medalla d'Or al Mèrit Cultural que li ha atorgat l'Ajuntament de Barcelona. L'han acompanyat, en aquest viatge que descriu com a "molt especial", la seva parella, la filla i els dos nets, que es mouen amb una llibertat envejable per l'hotel on s'allotgen. "Els he portat a tots aquí perquè és la primera vegada que rebo un honor com aquest", assegura, disposada a fer memòria i recordar el seu passat com a editora –va dirigir Alfaguara Mèxic durant gairebé una dècada– i les arrels familiars valencianes.

Vostè va néixer i créixer a Ciutat de Mèxic, però a casa sentia el català cada dia, oi?

— Sí. La meva mare era valenciana. Per part d'ella vinc d'una família d'intel·lectuals. El meu besavi, José Manaut, era pintor i també advocat. Els seus millors amics eren Vicente Blasco Ibáñez i Joaquín Sorolla, que li havia dedicat quadres... Va firmar el primer divorci a València i hi va instituir la primera escola mixta. Estem parlant de principis del segle XX. Era algú molt avançat a la seva època, i ara crida l'atenció perquè el món, en molts aspectes, va cap enrere. El meu avi Guillermo, que era escultor, havia militat en un partit antimonàrquic i republicà. Al final de la guerra va haver de fugir amb el seu germà i el seu pare amb l'últim vaixell que sortia del port d'Alacant abans que arribessin els franquistes.

A on van marxar?

— Van anar a parar a les costes d'Orà. Allà van passar una temporada en un camp de concentració francès. No els van tractar gaire bé, no... Però al cap d'un temps van poder marxar a treballar a França, al camp, i mesos després van aconseguir el salconduit per anar fins a Mèxic com a exiliats polítics.

Com va arribar a Mèxic la seva mare?

— Ella es va quedar a València durant uns quants anys, amb la seva germana i la seva mare, estalviant tots els diners que calia per poder pagar-se el viatge a Mèxic. Ara la mobilitat és molt més fàcil que llavors. Van acabar marxant el 1946, quan ella tenia 16 anys. Ella no va tornar a Espanya fins molts anys després, com a turista. L'avi no hi va posar els peus mai més. L'haurien tancat a la presó.

Onze anys després que ella arribés a Mèxic, va néixer vostè.

— La mare va conèixer el meu pare, que era químic, a Mèxic. Encara que a mi no em van parlar mai en català, era la llengua en què la mare parlava amb la seva família. Vaig créixer sentint el català cada dia. Soc molt partidària del bilingüisme: exposar-te a una altra llengua de ben petit et permet absorbir-la i entendre-la. La meva àvia, per exemple, amb prou feines parlava castellà. Fins i tot adaptava modismes mexicans al català. Cada dia parlava de València. L'enyorança i la nostàlgia de la terra era molt gran. L'avi, a més de ser escultor, pintava, i tenia la casa plena de quadres amb temes valencians. A mi em vestien de fallera cada 19 de març.

I com va arribar a la cultura catalana?

— El meu besavi havia fundat una Casa Regional Valenciana a Ciutat de Mèxic. El 1967, quan tenia 10 anys, va venir-hi a cantar un jove que es deia Raimon. Recordo l'emoció del públic de sentir cantar en la seva llengua, una llengua que estava prohibida al país d'on venien. A partir de llavors escoltava el disc de Raimon on hi havia Al vent i Diguem no. Una mica més endavant, quan ja tenia uns 14 anys, va venir Serrat, que revolucionava els adolescents amb les seves adaptacions de Machado, però també amb cançons catalanes com Paraules d'amor i Cançó de matinada.

En alguna banda havia llegit que també li agradava Salvador Espriu.

— Vaig descobrir la literatura de molt petita. Encara conservo els llibres de poemes de Salvador Espriu que vaig llegir una mica després que els de Vicente Blasco Ibáñez.

També li ha agradat la música de Lluís Llach, oi?

— És un gran amic. La història de com el vaig conèixer és curiosa. Una tia meva que era molt jove havia passat una temporada a València i s'havia fet molt amiga del millor amic de Lluís Llach. Quan va tornar a Mèxic, convidava a casa refugiats polítics i altra gent que venia d'Espanya. Un dia vaig arribar a casa i de cop i volta em vaig trobar Lluís Llach. El vaig conèixer abans que veure'l dalt de l'escenari. Amb Quico Pi de la Serra va passar el mateix. La cançó i la poesia catalanes em van interessar molt. També el moviment antifranquista.

Quan va venir per primera vegada a Barcelona?

— Abans de la mort de Franco ja hi havia estat un parell o tres de vegades. El 1977, per motius personals vaig passar una temporada a Barcelona, i em vaig quedar al pis d'en Lluís Llach. A partir de la dècada dels 90, quan vaig convertir-me en editora d'Alfaguara Mèxic i, més endavant, en la directora d'Alfaguara i Taurus, el contacte amb Barcelona era permanent: amb autors, agents literaris, altres editors...

Va arribar al món de l'edició de casualitat: es va llicenciar en història, oi?

— Sí. Vaig començar editant la gaseta universitària, més endavant vaig treballar per a diverses editorials acadèmiques i el 1993 vaig entrar a Alfaguara.

S'hi va estar fins al 2010. Segur que alguns autors es devien convertir en amics seus.

— La relació entre l'editor i l'autor és molt especial. En molts sentits es converteix en simbiòtica. Quan tens un bon nivell de confiança amb ells et busquen per a tot. En alguns casos acaba establint-se un vincle gairebé familiar. De fet, com a editor sovint protegeixes els teus autors. Som l'ombra del guerrer, deia un editor amic que ja és mort. Es tracta que llueixin els autors, no nosaltres. Ens hem de quedar, per tant, en la foscor.

Amb quins autors va tenir una relació més propera?

— Amb Carlos Fuentes, per exemple. A vegades, quan ell era a Mèxic –perquè passava temporades a Londres– em venia a veure a l'oficina i xerràvem. Era meravellós poder conversar a fons amb una ment privilegiada com la seva. Amb José Saramago vam tenir una relació càlida i afectuosa. Encara soc molt amiga de la seva vídua, Pilar del Río. Recordo també Mario Vargas Llosa. Vaig ser una de les últimes persones que va parlar públicament amb ell. Vam tenir una conversa entranyable a la Fira del Llibre de Guadalajara del 2023.

Ara que menciona la Fira de Guadalajara, vostè n'és la directora general des del 2013.

— Aquell any vaig canviar de trinxera, tot i que la meva vida sempre ha girat al voltant dels llibres. Quan el meu bon amic Raúl Padilla m'ho va proposar, li vaig demanar dos dies per pensar-m'ho: era un repte enorme. Vaig acceptar-ho amb tot el compromís del món, convençuda que no tindria una oportunitat així mai més.

Com és que Barcelona va acabar sent ciutat convidada de la Fira del Llibre de l'any passat?

— Una de les meves feines com a directora general és la diplomàcia cultural. El gener del 2022 em van convidar a unes jornades que es feien al DHub. El dia abans es va celebrar un còctel en un lloc cèntric on no coneixia ningú. Va ser Jordi Valls, que llavors dirigia Mercabarna, que se'm va acostar i em va donar conversa. Se'm va acudir dir que tant de bo Barcelona pogués arribar a ser ciutat convidada a la FIL, i ell em va organitzar un dinar amb Xavier Marcé, [regidor de Cultura i Indústries Creatives de l'Ajuntament de Barcelona], i amb Patrici Tixis [president de la Cambra del Llibre de Catalunya]. La candidatura va començar a germinar en aquell moment, però no va florir fins que Jaume Collboni va assumir l'alcaldia.

El convidat d'honor s'ho pren amb tant d'entusiasme i energia com va fer la delegació barcelonina?

Barcelona ha posat el llistó molt alt, a Guadalajara. Ha estat un dels millors convidats d'honor de la fira, amb una proposta contundent, refrescant i entusiasta. Tota aquesta explosió de literatura, art, música, gastronomia i disseny va néixer a partir d'una idea molt simple. Podria haver-se quedat en no res, però al final va prosperar, va ser un èxit i esperem que tingui continuïtat.