Joan Margarit i la "facilitat esbalaïdora per conrear l'amistat"

MadridFaltaven pocs minuts per a les set de la tarda i una desena de persones feien cua davant el número 4 del carrer Barquillo de Madrid, on hi ha una de les entrades de l'Institut Cervantes. Esperaven impacients, però també confiats, per entrar a l'homenatge en memòria del poeta Joan Margarit, ara que fa cinc anys de la seva mort. A la sala que ha acollit l'acte només quedaven buides algunes cadires reservades a la premsa. "El Joan tenia una facilitat esbalaïdora per conrear l'amistat", ha dit qui ha fet de mestra de cerimònies, la periodista i amiga de la família Pepa Fernández. Una afirmació que ha estat compartida al llarg de l'homenatge per la resta de personalitats del món de la cultura i la literatura que hi han posat el seu granet de sorra, començant pel director de l'Institut Cervantes, Luís García Montero.

Uns llums il·luminant tan sols l'escenari i deixant el públic en la foscor han marcat l'arrencada d'una cita on ha regnat la solemnitat. Dalt de la tarima, una pantalla amb una imatge de Margarit i el text "Així que passin cinc anys", en referència a l'obra de teatre de Federico García Lorca, servien per recordar la pèrdua ara fa cinc anys d'un dels grans noms de la poesia catalana, tot i que roman a la memòria, com s'ha volgut transmetre al llarg de l'acte. "[Joan Margarit] deia que hi ha una certa mentida en el desig de permanència", ha dit García Montero. "Seguim vius als poemes, però no podrem quedar per prendre una copa", ha recordat el director de l'Institut Cervantes que li havia traslladat el mateix Margarit. "Se li ha de donar la raó, no és el mateix romandre en un llibre que el fet de poder quedar. Però és veritat que és amb nosaltres, perquè els seus poemes formen part de nosaltres", ha dit Montero.

Per això, la manera com se l'ha volgut homenatjar aquest dimecres al vespre ha estat recitant fragments de poemes seus, com feia ell amb la seva filla Joana, quan la malaltia que patia ja estava molt avançada. Textos que tenen com a punt de partida les ensenyances de la vida, la quotidianitat, però també la història viscuda, s'ha recordat durant l'acte. "És una de les grans lliçons de Margarit", ha dit Montero, en referència al pont entre el que és quotidià i el que és profund que dibuixen els seus versos. "Per aquest motiu molts lectors s'hi han aproximat", ha dit l'editor Emili Rosales, que s'ha encarregat d'editar, precisament, el seu llegat. Joan Manuel Serrat i Ana Belén han estat els encarregats de recitar part d'alguns dels seus poemes més coneguts: Dona de primavera, Autoretrat, Desertor o La muntanya més alta... Serrat ho ha fet en català i Ana Belén en castellà, en un gest que volia ser fidel a allò que Margarit va fer durant anys: escriure en les dues llengües. Una "virtut insòlita", ha arribat a dir Rosales. Si bé l'acte ha estat protagonitzat sobretot pel castellà, Miguel Poveda i Joan Albert Amargós s'han encarregat de cloure'l en català, amb la música que el primer va posar al poema No et veuré més.