Un fill disposat a acabar amb la vida de la seva mare

Barcelona"Un fill és com el mar. Lluu davant les cases, i una veu en els seus ulls el matí, el migdia, el capvespre tèrbol i la nit, calenta, violeta i encristal·lada com un vas de vi". Així comença l'emotiu i delicat monòleg que la mare d'Andreu Crous, protagonista d'Haceldama, recita al cronista que recull la seva humil i dissortada vida un cop ja ha mort a conseqüència de l'atemptat ferroviari que ha perpetrat el seu fill. És un dels episodis més impressionants i també dels més controvertits de la segona novel·la de Blai Bonet (Santanyí,1926 - Cala Figuera, 1997), publicada a Aymà el 1959 i ara reeditada, dues dècades després de la versió d'Ensiola (2005), per Club Editor restablint el text original, sense passar per la censura, sobretot editorial, dels correctors de l'època.

El filòleg i professor Nicolau Dols, autor del postfaci que clou el volum, explica per què. "Tot d'una que va aparèixer Haceldama, la crítica ja va apuntar un suposat error de construcció: la mare d'Andreu Crous és simultàniament víctima mortal i relatora de l'atemptat que li ha segat la vida", admet, abans de referir-se a una ressenya del 1960 de l'escriptor i historiador Bernat Vidal i Tomàs en què remarca com el llibre "escapa a la lògica usual" perquè el protagonista és "un alienat que escriu la seva narració amb agudeses, fins i tot acudits, i desemboca, al final, en un il·lusori i involuntari parricidi". Dols també apel·la al retret que Joan Triadú feia a la novel·la, també el 1960, a causa del seu estil "excessivament poètic", "plagat de metàfores enlluernadores". "Amb això hom només aconsegueix que tots els personatges parlin igual", es queixava Triadú, abans de mencionar el problema de tenir tres veus narratives tan similars, la del cronista de l'obra –el mateix Blai Bonet–, la d'Andreu Crous i la de la seva mare, que tot i els orígens humils és capaç d'expressar-se amb aquesta precisió i lirisme: "De la taula de marbre estant, mirava la seva boca, grossa i vermella com un tros de carn crua, on, en aquell instant, una verda fulla d'enciam li donava la camperola fesomia d'un bou que remuga en el llindar d'una pleta".

Trencar i il·luminar el lector

Dècades després de la publicació d'Haceldama, en un sistema literari en què han tingut una gran repercussió novel·les com Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà (Anagrama, 2020), o Ocàs i fascinació, d'Eva Baltasar (Club Editor, 2024), amb propostes que eixamplen i engrunen els límits de la versemblança, els problemes del llibre de Bonet més aviat s'han convertit en virtuts. La veu literària "sensual, i ben crítica", que "trencava i il·luminava", de l'autor mallorquí és ara un dels seus principals reclams. Enguany se celebra el centenari del naixement de Blai Bonet amb un grapat de novetats editorials. Haceldama ha estat la més matinera, però abans de Sant Jordi han d'arribar Els llibres perduts a Edicions de 1984, que inclou els poemaris inèdits Oh Calvary, Calvary (1962) i El jove (1971), i també, a la mateixa editorial, reedicions de dos dels seus poemaris més emblemàtics, L'Evangeli segons un de tants (1967) i Nova York (1991). A més, Carles Rebassa publicarà la biografia literària Mite i pols de Blai Bonet (Eumo), en què explora "l'auge i l'expulsió de l'autor del camp literari català".

Blai Bonet va treballar simultàniament en El mar (1958) i Haceldama (1959). Segons Nicolau Dols, Haceldama –que vol dir "camp de sang"– és "un magnífic document de la reacció desesperada contra el silenci de Déu o, en paraules de Bonet mateix, de la sordesa de Déu". En el "nucli d'escenes bèl·liques ocorregudes al Front d'Aragó" durant la Guerra Civil, el narrador d'aquests capítols, Andreu Crous, és confrontat amb el judici i l'execució d'un amic seu, Lucas, per haver abandonat la companyia momentàniament amb l'objectiu de visitar la seva àvia. Crous "calla, veu l'enormitat de la sentència per un acte innocent, i participa en l'escamot d'execució", comenta Dols. Tal com Bonet explicava per carta a Bernat Vidal el 1958, Haceldama és "el document" de la següent aspiració: "Jo per trobar Déu viu he anat als seus antípodes".

Acabada la guerra, el retorn a la vida civil per part d'Andreu Crous no és fàcil: la dictadura i la repressió franquista el van corsecant fins que es decideix a atemptar contra la vida de la seva mare. "Nasqueres pel maig, fill llagrimer que fas plorar –llegim a la novel·la–, no com un mort de quatre dies o un amor que només té dues cames, sinó com la ceba que deixa els ulls molls a la cruenta cuinera que viu amb el ventre bavorat damunt la cuina de ferro". Andreu Crous acabarà a la presó.

Els efectes del "rigorisme eixut" d'un corrector

Nicolau Dols recorda també de quina manera Haceldama va patir el "rigorisme eixut" del corrector de l'edició d'Aymà. El cabal lèxic "enorme i arrelat" de Bonet va ser escapçat en diverses obres publicades, entre les quals destaca Míster Evasió (1969) i Haceldama. En aquesta última, Dols consigna com el corrector va substituir, "amb paciència i dedicació", 29 dels 30 casos en què apareixia l'expressió "per mor de" per "a causa de", va canviar "coça" per "guitza" i "puntada de peu", "mostrador" per "aparador", "descuidat" per "abandonat" i "una estona llarga" per "una bona estona". L'edició de Club Editor "restitueix l'original així com era", puntualitza Dols: "És una obra d'art que funciona perfectament en la forma com va ser escrita. Hi he respectat els castellanismes flagrants. No he volgut sacrificar el material de la novel·la a l'estat actual de la normativa ni a les modes lingüístiques. Ho faig per respecte a l'autor, però també per respecte a la intel·ligència del lector".

Estem treballant per ampliar aquesta informació