"Vinc per venerar Gisèle Pelicot, per aplaudir-la, perquè aquesta dona és història"

BarcelonaGisèle Pelicot encara no ha acabat d’impartir justícia. Després de fer que el món sencer veiés la cara dels seus cinquanta agressors sexuals en un judici públic, perquè "la vergonya ha de canviar de bàndol", ara està recorrent Europa amb dos missatges tan transformadors com aquell. "Les víctimes han de parlar, han de denunciar, no s’han d’aïllar: ser escoltada i reconeguda pot ajudar a recuperar-te", defensa aquesta dona que no vol ser titllada "ni d’heroïna, ni de símbol, ni d’icona", sinó que es reconeix com a "despertadora de consciències". "Sé d’on vinc i sé qui soc, soc una senyora qualsevol que es va deixar acompanyar, per psicòlegs, advocats, la família, associacions...", diu.

I el segon missatge és ella mateixa, la seva supervivència, la seva determinació i la seva esperança, perquè resulta que torna a tenir parella i s’ha "pogut reconstruir sobre un camp de ruïnes". "Mai no hauria pensat que tindria ganes d’enamorar-me després del que vaig passar –admet–. Però l’amor et pot trucar a la porta a qualsevol edat. Jo tinc 73 anys, i crec que no hi ha res tan important com estimar i ser estimat".

Tal com centenars de dones van acostar-se a les portes del tribunal d’Avinyó per acompanyar-la durant els tres mesos que va durar el judici contra "el senyor Pelicot", aquest dijous unes 400 persones, la gran majoria dones de totes les edats, han volgut ser a la biblioteca J.V. Foix de Sarrià a la presentació del llibre on relata el seu calvari, Un himne a la vida (Ara Llibres / Lumen), "per venerar-la, per mostrar-li el nostre escalf, per aplaudir-la, perquè aquesta dona és història i ens ha ensenyat molt, ha fotut una hòstia al patriarcat", comentava la dramaturga Carol López, entre el públic. A la porta fins i tot hi havia un grup de Feministes de Catalunya amb el cartell que van endur-se a Avinyó el dia que s’havia d’anunciar la sentència amb la frase "No pasaran. Merci, Gisèle", un lema que unia "la resistència antifeixista amb la resistència contra el patriarcat", explicava la seva presidenta, Sílvia Carrasco.

L’auditori ha aplaudit amb ganes l’arribada i el comiat de Pelicot, entrevistada per la periodista Neus Tomàs. Es respirava l’emoció, han caigut algunes llàgrimes. "És una dona increïble i va fer un acte de valentia i de risc", diu Pilar Gómez, que té pocs més anys que Pelicot, i ve amb la seva filla Clara. "Vinc per donar-li les gràcies, perquè és un dels referents més importants del feminisme dels últims deu anys –em diu l’escriptora Anna Manso–. Després del concepte de sororitat, que la vergonya canviï de bàndol és la segona gran revolució, encara que de vegades sigui amb un cost molt alt, i penso en la víctima del cas Dani Alves".

La caiguda i la reconciliació

"Teníem 19 anys i ens vam enamorar bojament. Quan passes cinquanta anys amb un home agradable i bon pare de família, no et pots imaginar que esclatarà una deflagració". Gisèle Pelicot torna a explicar amb una serenitat i una generositat sorprenents fins i tot les parts més doloroses de la seva història. Com va estar gairebé deu anys visitant metges, de vegades al costat del seu marit, perquè tenia unes absències inexplicables: primer sospites d’un tumor cerebral, després d’Alzheimer, després un ictus, després que s’estava tornant boja i li diagnosticaven angoixa. El cas es va desencadenar "gràcies a dos personatges secundaris", assenyala López, perquè un vigilant de supermercat i un policia van fer bé la seva feina i van investigar un marit que semblava només un vell verd. Al veure’s en fotografies, inconscient, "sent violada sense pietat per aquells individus" desconeguts va entrar en estat de xoc i va necessitar hores per processar-ho, fins que va trucar una amiga –una amiga– i va pronunciar en veu alta: "«El Dominic em va fer violar per 53 individus». El moment més difícil de la meva vida va ser dir-ho als meus fills".

Després d’un temps aïllada a l’Illa de Ré, on viu ara, va prendre la decisió crucial d’obrir el judici, encara que això volgués dir encarar-se als agressors, haver de veure els vídeos on la violaven i haver de suportar que aquells "covards" l’acusessin de còmplice i exhibicionista. "Els meus fills estaven destruïts, la seva mare s’havia de mantenir dreta", recorda. No ha estat fàcil. "No és veritat que les desgràcies uneixin les famílies, la desgràcia ens va destruir. Ara estem intentant veure què podem fer amb el fang que ens va caure a sobre. He escrit el llibre per demostrar que ens podem tornar a aixecar. Els meus fills estan pel camí. Crec que per fi han entès els meus mecanismes de defensa: es pensaven que jo m’havia allunyat i jo m’havia protegit".

Pelicot comparteix en l'acte que s’ha reconciliat amb la seva filla i que aquest diumenge celebraran juntes el 8-M. Més endavant espera veure el seu agressor, que va ser condemnat a 20 anys. "Vull anar a la presó perquè tinc preguntes. M’agradaria mirar-lo als ulls i preguntar-li: per què tot això? Per què ens has traït? Per què ens has fet tant de mal? Li preguntaria sobre les fotografies de la meva filla. I li diria adeu definitivament".