Dos amants aixoplugats en una barca

Rosa Font Massot no s’hi ha posat per poca cosa, i s’ha proposat escriure sobre el desig. Sobre el desig sexual, peremptori i vitenc, però també sobre el desig espiritual de creació, el d’heure el cant. I, encara, sobre el desig d’oblidar-nos de la nostra condició moridora, de canviar la nostra mirada, per tal de contemplar-nos des de fora, o des de molt amunt, com insinuen els versos de Iorgos Seferis que encapçalen el darrer cant d’aquest poema: “Sota el cel, som nosaltres els peixos i els arbres són les algues”. Sobre el desig d’entendre la vida des de l’origen, sense la mediació –i l’extrema, íntima complicació– de la consciència. És, per tot això, un llibre ambiciós: “El Poema del desig vol ser la construcció d’un espai literari on el desig amorós és fusió amb el món i amb tot el que percebem i som”.

El poema –perquè es tracta d’un sol poema unitari– s’estructura en set seccions, com si es tractés del relat líric de set dies de navegació marítima. Hi ha un inicial poema en prosa per a cada part, i, tot seguit, diverses poesies breus, fetes de versos d’art menor, en què lluu l’estil –tan reconeixedor– de l’autora: l’ús d’un llenguatge metafòric i simbòlic hi resulta essencial (com el de la sinestèsia o l’antítesi, posem per cas). Per fer-nos conscients d’aquest desig, Font Massot ha de forçar el llenguatge: la llum regalima, uns rems “gotegen foc”, les mans “respiren llum”, els amants se’ns apareixen “de flames vessant”, el mar pateix un incendi i hi ha “arrels de foc”.

L’escenari és, doncs, la mar, i una barca, l’espai d’intimitat dels dos amants. Tot a l’entorn –com va escriure Joan Maragall–, aigües esteses que es mouen eternament. Aquest és el lloc al·legòric del viatge. Amb una dicció sapiencial, la poeta ens havia advertit que “la vinya és lluny. / I l’hort. I la figuera”, perquè “ens crida l’aigua. I la llum”. Lluny de la platja, “som arbres que arrelen a l’aigua” (i la barca que aixopluga els amants esdevé “arrel furtiva”). L’altíssima comesa del desig contrasta amb la nostra poquedat: “som pell de branca vincladissa”. Amant i amat (els amic i amat de la terminologia lul·liana) sovint es confonen. Sí, Llull ressona en la intenció dels versos de l’autora, com també el Vinyoli de Llibre d’amic (que homenatjava, al seu torn, els versos místics del genial beat).

En la quimera de voler expressar el desig, els sentits adopten qualitats diverses, diferents de les habituals: “Què són els teus dits? / Un tel humit / com l’entranya que toca / un ull de molsa”. L’estranyament que ens produeixen alguns versos de Rosa Font Massot té a veure amb el prodigi combinatori de la poesia, amb el capgirament de la lògica empírica, pel qual és possible entre altres experiències, arbrar el mar, per exemple. El viatge del poema ha anat evolucionant del desfici de la pell a la gravetat de l’esperit: “I ara vivim en el cant: hi germinen les paraules com espigues d’onades”. I acaba, com dèiem, retornant a l’origen, com també aquesta llengua saborosa amb què s’ha anat orquestrant el poema, remunta als sons primigenis amb els quals començà a constituir-se. Al cap i a l’últim, l’ésser de batec impetuós que hem sentit alenar des del primer cant, i que ha tastat “la immensitat de la Paraula”, amida ara la bellesa: “T’hi fons”. Quina millor fosa no podríem concebre!