L'altre dia vaig anar al cinema amb les meves amigues de l'institut. Feia anys que no ho fèiem perquè, com un dia deia la Juliana Canet, des de fa temps les nostres quedades són planificades i serveixen per posar-nos al dia. Haig de dir que quedar per posar-se al dia amb elles és un pla que sempre espero amb il·lusió; sobretot perquè la meitat de nosaltres ja no pot viure a Barcelona i les trobades habituals pel barri són cosa d'un passat que no tornarà, per més motius que el sol fet d'haver-nos fet grans i tenir més responsabilitats.
El cas és que vam enfilar cap al Verdi, com quan érem joves i Gràcia encara no era un barri gentrificat i hipster. Vam mirar Hamnet, perquè totes havíem llegit i gaudit de la novel·la de la Maggie O'Farrell (publicada en català per L'Altra Editorial i traduïda per Marc Rubió Rodon) i, a més, havíem sentit meravelles de l'adaptació. Quan vam sortir, vam coincidir en la desinflada de les expectatives. Era curiós, perquè a la vegada ens ho dèiem amb ulls de granota, a causa de la plorera. Era com les afartades de donetes a les tantes de la nit a la plaça del Sol. Ens els empassàvem joliues sense ni pensar-hi, però quan començava el mal de panxa i aquell enfarfegament ens prometíem que mai més en tornaríem a comprar.
La línia entre complexitat i pornografia emocional és subtil. La primera confia que el temps, els silencis i els espais que el lector o espectador ha d'omplir per ell mateix acabaran deixant sediment. La pornografia emocional, en canvi, busca un impacte immediat, la llàgrima fàcil. No li interessa la imaginació ni la complicitat: t'ho aboca tot a raig com una oca destinada al paté.
A la novel·la, O'Farrell treballa amb la complexitat: el festeig entre Agnes i William es desenvolupa entre intuïcions, joc i petits gestos. A la pel·lícula, la coneixença sembla una trobada de Grindr darrere d'un matoll de Montjuïc. Tota l'adaptació, de fet, es tenyeix de la lògica accelerada d'aquesta era de xarxes socials: tot passa de pressa i sense context, per por que l'espectador s'avorreixi i tingui ganes de mirar el mòbil. El temps narratiu acaba sent un TikTok amb escenes breus i tallades abruptament, que no deixen respirar els personatges ni fer créixer els vincles. De la mateixa manera, la música no acompanya, sinó que et diu què has de sentir, com un reel d'Instagram que et guia a través d'un garbuix d'emocions prefabricades.
El resultat és paradoxal perquè, sí, la pel·lícula en alguns moments et fa plorar, o té imatges boniques, però no et travessa. Les emocions passen de costat, com tants estímuls del món digital: una espurna enmig d'infinites llàgrimes de Sant Llorenç. Fins i tot el final de la pel·lícula, que està prou ben aconseguit, acaba fent-se absurdament llarg i expulsa l'espectador en lloc d'atraure'l, igual que els crits de la protagonista pel dolor de la mort del fill. A Hollywood confonen sovint el cridar molt (o posar-se un nas llarguerut, o fer-se la grassa i la lletja) amb profunditat emocional. Així és com ens hem de veure representades les dones.
Un dels propers plans amb les amigues és llegir Cims borrascosos i tornar llavors al Verdi. Sabem que acabarem de nou empatxades, com quan tornem al barri que també ens ha expulsat, però el safareig i la tarda fantàstica que passarem no ens ho traurà ningú.
