La història de dignitat d’una àvia

Les nostres mares i àvies i besàvies van tenir la dignitat subversiva d’afirmar la seva personalitat contra vent i marea, de resistir-se a què els homes (pares, marits, fills), la família, la classe social, la raça, la religió o la nació les condicionessin fins al punt de determinar qui eren, de passar per sobre de la seva essència com a persones. Després de Libertad, un assaig convertit en una sorprenent autobiografia, Lea Ypi (Tirana, 1979), politòloga albanesa de la London School of Economics, publica ara Indignitat (Angle Editorial i Anagrama), una dolorosa recerca sobre la vida de la seva àvia, Leman Ypi.

Tot coneixement és una forma de record, deia Menó, l’esclau de Sòcrates. Lea Ypi s’ha passat tres anys recordant i furgant en vuit arxius de cinc països, regirant milers de pàgines per reconstruir la vida de la Leman. El resultat és un trencaclosques apassionant i emocionant, terrible, colpidor i amorós. "La meva àvia és morta, i jo soc un producte del sistema que li va ensorrar la vida". El sistema és l’Albània comunista autàrquica i policial d’Enver Hoxha (1908-1985), el dictador que de jove havia sigut amic del marit de la Leman i avi de la Lea, l’Asllan Ypi. "Només hi ha una cosa que no et puc perdonar: ets massa bona persona", li havia dit un cop Enver Hoxha a l’idealista Asllan Ypi.

El llibre té un gir final sorprenent, fruit de la increïble vigilància a què l’estat totalitari albanès sotmetia els ciutadans considerats díscols. L’inici del relat també és intrigant. Comença quan l’autora veu com una foto de la seva àvia, una imatge que ella desconeixia, es fa viral a les xarxes albaneses: s’hi veuen, ben joves, la Leman i l’Asllan en unes gandules davant d’un hotel de luxe als Alps italians, el Vittoria, a Cortina d’Ampezzo, el 1941. Mentre Europa s’enfonsava en l’infern de la guerra, la jove parella acabada de casar anava de lluna de mel a una estació d’esquí. Van ser els dies més feliços de la vida de l’àvia. Què va passar després? D’on ha sortit la foto?

Lea Ypi s’endinsa en una recerca minuciosa i delirant que la fa dubtar de tot. "La insinuació que la meva àvia pogués haver estat una col·laboradora —comunista o feixista, o, pitjor encara, totes dues coses— se m’enganxa com una ombra. Potser m’equivoco pensant-la com un model de virtut". A, Tirana, en una desmanegada oficina de l’Autoritat per a la Informació sobre la Documentació de l’Antic Servei de Seguretat de l’Estat, comença el llibre, un tortuós periple sentimental i investigador. Quina veritat hi trobarà? Podrà fer compatible les històries que l’àvia li va transmetre amb les de les fitxes policials que està a punt de descobrir? Què és veritat i què és mentida?

Per entendre qui era realment la seva àvia, per ficar-se en els anys terribles anotats obsessivament en els arxius de la repressió, abans mira enrere cap a la història familiar, la d’uns afrancesats a cavall entre Grècia i Albània. L’àvia va néixer i viure la infància i adolescència a Salònica (més coneguda per Tessalònica), una ciutat portuària grega amb una extraordinària barreja de sons: francès, turc otomà, albanès, judeocastellà, italià i, esclar, també grec. Amb els amics del Liceu Francès —on ella és l’única noia—, aprèn el judeocastellà i es polititza en un entorn d’esquerres. El 1936 acaba els estudis amb medalla d’or.

Un dia, el doctor Elias, sefardita, li diu: "Els francesos estan obsessionats amb la seva pàtria. La patrie, la patrie, no paren de repetir-ho. Però nosaltres tenim la sort de tenir-ne moltes. De la mateixa manera que es pot estimar més d’un fill, també es poden estimar diferents països i diferents pobles. És una benedicció, no pas una condemna". Llavors, què és un bon ciutadà? "Un bon ciutadà és una bona persona", li diu. La indignitat del títol és el revers d’aquesta mirada rousseauniana.

Una recerca sobre la dignitat

El llibre és una recerca sobre l’àvia i sobre la dignitat. Sobre la diferència entre fer el que és correcte, adaptar-se o revelar-se. No és fàcil. La dignitat és sempre una esforçada i imperfecta conquesta. Mentre molts companys d’estudis marxen a estudiar a França, Itàlia o Àustria, la Leman, amb 18 anys, decideix anar a Tirana. Oi que els professors li deien "l’albanesa"? Oi que no hi havia estat mai? Doncs se n’hi va i arriba a una Albània que llavors es mou sota l’obra protectora de la Itàlia feixista de Mussolini. "Albània és bella, torturada i avorrida", conclou aviat. Com a tot Europa, la història, i la seva vida, farà aviat un gir tràgic que l’agafa al cor dels esdeveniments, exercint de taquígrafa a l’equip del primer ministre: va ser la primera dona a treballar a l’administració albanesa.

L’esperit humà resisteix tots els intents d’ofensa, dany o humiliació. Deixo per al lector la descoberta, de la mà de Lea Ypi, de la història de la seva àvia. Una història, sí, de lluita sorda, de supervivència, d’amor. Ara que Europa torna a trontollar en un món sense normes, val la pena copsar fins a quin punt la gran Història condiciona les petites vides. A la perifèria balcànica, fa molts anys, una dona no va sucumbir. Moltes altres dones i homes ho van perdre tot, absolutament tot, inclosa la dignitat.