Cinquanta anys després, seguim amb el monotema. L’Espanya d’avui s’assembla poc a la de fa mig segle, quan el dictador va morir al llit. Ni l’Església ni l’exèrcit tenen el poder que tenien, i en termes socials i econòmics s’ha produït una gran transformació. El terrorisme basc tampoc existeix. Què queda, doncs, dels problemes endèmics heretats del segle XIX i fossilitzats per les dictadures del XX? L’assumpte secular de sempre: l’elefant català a l’habitació espanyola.
L’historiador Josep M. Muñoz, exdirector de L’Avenç i biògraf de Vicens Vives, a l’assaig Una recança infinita (Arcàdia) repassa la insatisfacció, que és tant espanyola com catalana, amb l’estat de les autonomies que el 1980 el també historiador Pierre Vilar va descriure com "un artifici abans que un edifici". Ara ja sabem que és un edifici mal construït, amb uns fonaments precaris i uns veïns mal avinguts. Però, pel que sembla, irreformable.
Poc abans del seu decés, Franco va demanar una última cosa al seu hereu Joan Carles: "Alteza, la única cosa que os pido es que preservéis la unidad de España". La gran obsessió. No li va demanar que vigilés el perill comunista, que vetllés per la fortalesa de l’Església catòlica o, jo què sé, que es preocupés pel futur de la seva família. No. Li va sortir l’eterna pulsió nacional que poc després quedaria fixada en l’article 2 de la Constitució del 1978: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles".
Tal com reporta Muñoz, segons va deixar escrit a les seves memòries un dels redactors de la carta magna espanyola, Jordi Solé Tura, gens sospitós de nacionalisme català, aquesta fórmula va ser "dictada" a la Moncloa per l’alt comandament militar. La pulsió nacionalista que preocupava Franco al llit de mort és la que encara avui uneix d’Aznar a Felipe González davant la realitat catalana, com s’ha vist amb el Procés i, encara, amb l’intent de girar full amb la llei d’amnistia, l’aplicació de la qual està bloquejada per l’alta judicatura.
Des d’un present melancòlic, Muñoz remarca el fracàs dels quatre intents de l’últim mig segle de trobar una solució al plet català: el de la Transició (amb l’inici rupturista de Tarradellas i que involuciona a partir del cop d’estat del 23-F, el 1981), el del pujolisme (un sostingut "peix al cove" que feia de la necessitat virtut enmig d’una desconfiança mútua cronificada), el de Maragall (la reforma de l’Estatut amb el qual també es volia reformar Espanya i que va acabar radicalment retallat) i la reacció independentista (una revolta democràtica que es va estavellar contra el mur de l’Estat i contra les pròpies ingenuïtats).
En el millor dels casos, la resposta des de Madrid ha estat defensiva i refractària, gens generosa. En el pitjor, directament bel·ligerant. D’aquí la "recança infinita" del títol inspirat en el popular poema de Pere Quart. ¿Avui hem tornat al que Maragall va definir com "la síndrome Tarradellas": surts de la Moncloa esperançat i quan arribes a Barajas (o avui, a l’AVE) ja t’adones que t’han pres el pèl? Ara mateix, l’estrany triangle d’amor-odi i gelosies entre PSOE, Junts i ERC comença a fer aigües. Si en surt alguna cosa singular, serà un miracle.
Més enllà de Madrid, hi ha força mèrits propis en aquesta inacabable història. Muñoz també mira Catalunya endins amb distància crítica quan aigualeix la potència del pujolisme definint-lo com "una hegemonia incompleta" marcada pel divorci amb el món cultural o quan obre el capítol de la reforma de l’Estatut amb una cita irònica de Joan Fuster: "Un fracàs no s’improvisa", sentència que també hauria servit per encapçalar la part del Procés. I per acabar, un bri d’esperança, també irònica: "Tal com deia Samuel Beckett, la pròxima vegada, podem estar-ne segurs, fracassarem millor". Tot i que, si el camí l’acaba marcant el ressentiment que inspira l’Aliança Catalana d’Orriols, no es pot descartar que l’èxit a l'hora d’estavellar-nos sigui encara més fenomenal.
