BarcelonaDurant l'última dècada, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) ha espremut la creativitat com no ho havia fet abans en la seva trajectòria. A més de publicar un ambiciós tercet narratiu sobre la identitat –que es va tancar amb La casa dels avis (Proa, 2021)–, ha escrit assajos com Massa foc: diàlegs extremament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel (Pòrtic, 2018) i ha donat a conèixer Sant Llorenç del Munt: una biografia (Símbol, 2025), recorregut personal i col·lectiu pel massís situat entre les comarques del Vallès Occidental i el Bages.

Aquesta tardor ha publicat la novel·la Polonesa (Proa, 2025), protagonitzada per un espia del Mossad –o potser és un doble agent– i ambientada a la Varsòvia de 1991, poc després que l'URSS s'ensorrés. "Em convé literàriament i espiritualment parlar de literatura, perquè el llibre ens podria portar a comentar temes complicats, dels quals tinc una opinió molt formada, però que no es poden resoldre en una frase i mitja", adverteix l'autor en relació amb la complexa situació actual d'Israel i Gaza just abans de començar l'entrevista.

Quan vaig arribar al final d'aquesta novel·la i vaig veure que la va començar a escriure fa 14 anys, vaig pensar en Moon river (Columna, 2011), motivada per la mort de la seva dona, Montserrat Oliver. No deu ser casual que el dol sigui important en tots dos llibres.

— Ho és, sí, explicat en tots dos casos a través de la mirada d'un personatge. En el cas de Polonesa, del protagonista.

Ha aparegut al mateix temps que el dietari en vers Via Toscana (Stonberg, 2025), on també apareix ella.

— Aquell viatge el vam fer el 2008, dos anys abans que ella morís. Vaig escriure'l en paral·lel als esdeveniments.

Devia ser un dels períodes més durs pels quals ha passat.

— Sí. La mort de la meva dona va ser un signe de puntuació central en la meva vida. És d'aquells moments que va marcar un abans i un després.

Potser per això encara ara ressona en un llibre com Polonesa, no?

— Vaig dissenyar Polonesa el 2011, i per tant el motor de la novel·la va arrencar llavors, però es va anar reconfigurant a mesura que l'escrivia. Inicialment, la vaig plantejar com una novel·la sobre la identitat lligada a vivències més polítiques o més públiques de l'època, i també a partir de debats amb amics. Va ser més endavant que el tema del dol va agafar importància. En un primer moment fins i tot vaig pensar en una història que s'assemblava a la de l'Enric Marco, en què un home, en el moment de l'alliberament els camps, agafa la documentació d'un pres i n'adopta la identitat. Aquesta idea del canvi d'identitat apareix també en una novel·la meva poc llegida que és Entre batalles [Pòrtic, 1987]. En bona part dels meus llibres, a més, els personatges tenen dos noms: passa a Evangeli gris [Edicions 62, 1981], a La ciutat del fum [Edicions 62, 2001]...

A Polonesa, el protagonista no en té dos sinó tres, de noms. El mateix home és un empresari alemany que es diu Klaus Steinberg, un espia del Mossad anomenat Saul Shalev i un aliat del KGB rus, Andrzej Zelig. Què ha fet que aquest personatge l'hagi acompanyat tant de temps? Hi ha passat, amb intermitències, gairebé quinze anys.

— Polonesa és una de les novel·les que he escrit on la trama és més rellevant. Hi ha hagut moments en què no sabia com continuar i m'aturava. Si he aconseguit desencallar-la no ha estat gràcies a l'actualitat.

Com va ser, llavors?

— Fa anys vaig tenir una conversa amb Jorge Luis Borges que va ser molt important per a mi. Em deia que quan feia un conte sabia com començaria, que tenia una idea aproximada de com acabaria i que també sabia, més o menys, què passaria pel mig, és a dir, com arribaria d'una cosa a una altra. Borges em va dir que només al final pensava on i quan passava l'acció. Em sento molt identificat amb aquesta manera de treballar. Per a mi, el centre del motor d'una narració és per què la faig i què vull explicar. En segon lloc, ve la trama. L'últim que decideixo és la circumstància, és a dir, el lloc i el temps de l'acció. Tinc la sensació que, d'una manera creixent, la narrativa posa el seu motor principal en la circumstància: hi ha escriptors que volen explicar la seva generació, d'altres que reconstrueixen com era la vida barcelonina als anys 50...

No deu ser casual que comencés a treballar en la novel·la en plena efervescència del Procés, oi? La primera gran manifestació va ser l'11 de setembre del 2012.

— El 2010 el Procés ja feia xup-xup i van començar les converses amb amics. Recordo que en una d'aquestes converses vaig sentir: "En això que anem a fer, la identitat no és el més important, sinó els interessos compartits". La identitat va començar a ser vista com un insult. Com una cosa essencialista. Però les identitats també es trien. Mentre escrivia Un home que se'n va [Proa, 2014], vam anar amb el meu pare fins al poble on havia crescut, Castro del Río [a Còrdova], i ens hi vam instal·lar uns dies, amb els parents que encara hi vivien –la tieta, els cosins–, en un apartament que ens van llogar. Un dia vam anar a un enterrament i mon pare, que sempre m'havia parlat en català, em va dir: "Aquí ho fan diferent que nosaltres". Mon pare havia marxat de Castro del Río amb 20 anys, però el nosaltres que havia triat era el que compartia amb mi. Vaig voler escriure Polonesa per explorar la identitat, i també la memòria que no encaixa en la història. Si l'hagués ambientat a Catalunya s'hauria llegit com una novel·la més sobre la Guerra Civil.

El viatge que proposa és a la Polònia de principis de la dècada dels 90. I el marc és una història d'espies. És un homenatge a un gènere que era molt popular quan començava a escriure?

— Si fas servir gèneres o codis compartits amb el lector, s'aconsegueixen moltes coses. En una pel·lícula de l'Oest, no et cal haver-hi estat mai per saber que al poble hi ha un saló amb dues portes que s'obren d'una determinada manera. Jo no he passat cap dia en una casa senyorial a la Gran Bretanya, però sé que hi trobaria un majordom amb una pinta molt concreta. Amb les novel·les d'espies passa el mateix.

El protagonista diu, en un diàleg: "Espiar és mentir". I l'altre respon: "Espiar és obtenir la veritat. La mentida és l'instrument". Què li interessava, dels espies?

— El fingiment gairebé com a desdoblament. L'espia ha de ser realment tots els personatges. No en té prou amb fer-ho veure, els ha d'encarnar. Pensa en aquells policies infiltrats a la CUP a Girona que acaben embolicats amb militants del partit i, en alguns casos, tenen un fill. Quan el policia és al llit amb la noia de la CUP, continua sent agent? No pot ser que la segona vida d'un infiltrat sigui absolutament cínica.

El protagonista, que ha perdut la dona, no triga a saber que ella l'hauria pogut estar espiant.

— Si en un primer moment el tema del llibre és la identitat –som el que som, o som el que els altres pensen que som–, en la subtrama d'amor va tenir importància una novel·la d'Amos Oz que en hebreu portava per títol Conèixer una dona, i que en castellà va publicar Siruela com Las mujeres de Yoel. La pregunta llavors és una altra: ¿arribem a conèixer algú, fins i tot els que tenim més a prop? A la meva novel·la, el que acaba sent important no és si ella l'espia o no, sinó que la troba a faltar. "Tant de bo estigués aquí", reconeix el protagonista.

El personatge de Polonesa diu: "No sé qui soc. No sé qui vull ser. No hi són o m’han fallat aquells que em pensava que m’acompanyaven, de lluny o de prop, al món i a casa meva". On som, els catalans, ara, un cop s'ha tancat el Procés?

— Una cosa que ha passat aquests anys globalment –no només a Catalunya– és que el sentit de pertinença, la construcció dels nosaltres, s'ha reforçat. Ens hem adonat que el sentit de pertinença és també un dels motors de la història, a més de la lluita de classes. A més, em sembla un factor d'esperança que les identitats no siguin inamovibles, sinó que hi hagi un component d'identitat que es pugui triar.