Guadalajara (Mèxic)Costa trobar un forat a l'agenda de Rocio Bonilla (Badalona, 1970) a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, entre taules rodones, tallers i entrevistes amb mitjans mexicans. Fins i tot s'ha reunit a porta tancada amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, aquest dilluns al matí. Gràcies als seus àlbums il·lustrats, Bonilla ha anat sumant desenes de milers de lectors, i no fa gaire que ha desbancat Mercè Rodoreda com a autora catalana més traduïda. Si les obres de Rodoreda sumen 226 traduccions, les de Bonilla estan a punt d'arribar a les 250.

Vas estudiar belles arts, però no vas publicar el teu primer àlbum il·lustrat fins al 2014. Com és?

— El primer dia a belles arts, el cap d'estudis ens va rebre amb aquestes paraules: "Benvinguts a la fàbrica d'aturats". Quan em vaig llicenciar vaig dedicar-me un temps a feines com ara professora de música o muralista, fins que vaig entrar al món de la publicitat. Vaig començar com a operadora de càmera, després vaig ser assistent de càsting i finalment directora de càsting durant dotze anys. Tenia el meu propi estudi a casa.

Què va fer que descobrissis la il·lustració?

— Poc després que nasqués la meva primera filla vaig entrar en contacte amb el món del llibre infantil. Amb la Júlia anàvem a la llibreria cada setmana. Vaig començar a dibuixar sense cap pretensió.

Van anar arribant més criatures...

— Sí. En tinc tres. El moment de canvi va començar el 2011, quan em vaig divorciar i, un any després, va morir la meva mare. Ja havia passat dels 40. "Mama, sempre et posem com a exemple d'algú que s'ha reinventat", em diuen les meves filles. Primer vaig il·lustrar una desena de llibres pedagògics. Però no en tenia prou. Volia obrir-me al món, i em vaig apuntar a un taller de l'Ignasi Blanch a L'escola de dones de l'Espai Francesca Bonnemaison. D'allà va sortir el meu primer llibre, Cara de pardal. Va ser a la fira de Bolonya [la més important en llibre infantil i juvenil] que vaig ensenyar-ne la maqueta a Josep Gregori, de Bromera, i el va voler publicar.

Quan va ser, això?

— Va sortir el 2014 a Animallibres, segell infantil de Bromera on he publicat gran part de la meva obra. Com que és l'editorial que primer va creure en mi, m'hi he mantingut fidel, encara que, només com a il·lustradora, també treballo per a Flamboyant.

L'èxit no es va fer esperar gaire, oi?

— El primer llibre protagonitzat per la Minimoni, De quin color és un petó? [2015] va ser una bomba, tant en l'àmbit nacional com en l'internacional. El mateix any que va sortir també vaig publicar La muntanya de llibres més alta del món, que al principi va quedar una mica tapat per De quin color és un petó?. Aquell Sant Jordi un i altre van acabar al top 5 dels llibres més venuts.

Els mitjans, però, no en vam dir gran cosa, oi?

— No. La literatura infantil i juvenil apareix de forma residual als mitjans, si tenim en compte la repercussió que té pel que fa a les vendes, pel talent i també per la repercussió internacional. El boom de l'àlbum il·lustrat a Catalunya ja té uns quinze anys. La participació de Catalunya a la fira de Bolonya del 2017 va ser un punt d'inflexió claríssim, que ens va posar a l'alçada de qualsevol altre país.

Els lectors descobrien la Minimoni mentre els periodistes la passàvem per alt. Com te la vas inventar?

— La Minimoni és el meu personatge més estimat i li dec molt. Per crear-lo em vaig inspirar en una neboda meva que, de petita, tenia molt de caràcter: no es deixava tallar els cabells, era bastant salvatge... De quin color és un petó? va ser el llibre que em va ubicar en el món literari, el que va fer que em truquessin tots els editors i que pogués començar a dir que no. S'ha traduït a 27 llengües, de moment.

Com et vas prendre tota aquella repercussió?

— Que t'arribi l'èxit molt aviat és una sort i també una desgràcia. La meva lluita interna bàsica des de llavors ha estat mantenir el nivell: continuar treballant per provar textures i llums diferents i també a l'hora de triar els temes que em permetin explicar històries que sempre tenen al centre la quotidianitat i com ens relacionem amb amics i família. M'agrada molt parlar de com els nens i les nenes veuen el món, explicar-lo a través dels seus ulls.

Estàs traduïda gairebé a una trentena de llengües i molts països repeteixen.

— Aquesta és la clau, que els lectors en altres llocs esperin el nou llibre de Rocio Bonilla. Els llocs on he tingut més repercussió és Alemanya, Itàlia, França, Portugal, Grècia i Turquia.

Has viatjat gaire?

— No em puc queixar. Els meus llibres m'han portat a molts llocs d'Europa, però també als Estats Units, a Buenos Aires, al festival Hay de Querétaro i al de Cartagena d'Índies.

Digue'm un país on t'hagin traduït que no t'esperessis.

— Al Kazakhstan.

Aquests dies estàs fent moltes entrevistes a Mèxic. Són diferents de les que et fan a Catalunya?

— Són, en general, molt bones. La millor entrevista que m'han fet mai va ser una vegada que vaig ser a Ciutat de Mèxic: me la va fer un professor cubà amb qui vam acabar parlant de semiòtica de la imatge.

Com veus la reescriptura de clàssics per oferir una mirada políticament correcta a les criatures d'avui?

— Hi ha un revisionisme terrible. Si no fos per la literatura clàssica no seríem aquí. Jo crec que aquests contes, per molt políticament incorrectes que siguin, s'han de poder continuar llegint amb acompanyament.

Està canviant, el tractament de la literatura infantil i juvenil als mitjans?

— Estem millor que fa uns anys, però encara hi ha camí per córrer. La literatura infantil i juvenil té una responsabilitat enorme. Si volem adults que llegeixin, és incomprensible que no cuidem la literatura infantil.