Isabel Sucunza: "No se’m passa pel cap contractar algú que no parli català"

No van arribar ni a fer cap llista. El local estava al passatge Calders i és un autor que els agradava. Per això la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas van tenir clar el nom amb el qual tirar endavant una llibreria sense bestsellers i amb molta edició independent que ja suma més de 10 anys de vida. 

Recomana'm un llibre.

— Sempre recomanem El día del Watusi. De fet, tenim una W pintada a la paret, perquè el llibre comença amb una nit que Barcelona apareix plena de w a les parets. 

Per què aquest?

— M’agrada molt l’escriptor, Francisco Casavella, i el que s’hi explica. La història de Barcelona des de la Transició fins al 92, a través d’un nen que va creixent. Hi ha innocència a l’inici, hi ha aventures i després hi ha el descobriment de la corrupció urbanística. I tot explicat de manera magistral. Però… el primer que et dic és que és en castellà i no està traduït. 

Doncs un en català, va.

— N’hi ha un que recomano molt, però la gent no em fa cas, que és Blai Bonet. No hi ha manera de vendre’l. I és boníssim…

Per què ens agraden els llibres que ens agraden?

— Hi ha diferents tipus de lectors. Als que els agraden les coses que els toquen de prop i que parlen de coses que reconeixen, i d'altres que gaudeixen amb la ciència-ficció o l’aventura. 

Un primer llibre que et marqués?

— Nada, de Carmen Laforet. El típic llibre que estava per casa i un dia em va caure a les mans; devia tenir 14 anys. I és per la proximitat que dèiem abans: una nena arribada a Barcelona, perduda, que va a casa els tiets i es va descobrint. M'emmirallava en ella, suposo. 

Tu vas venir de Pamplona a Barcelona.

— No era una nena. Tenia 26 anys i recordo el vertigen. La ciutat em semblava molt gran. A les tres de la tarda d’un dimarts el centre estava ple. Crec que tot em feia vertigen perquè no sabia què fer amb la meva vida. 

Alguna cosa devies saber…

— Havia estudiat periodisme i sabia que volia una feina relacionada amb escriure. Vaig acabar a La Guía del Ocio. No sabia ni on estava el Teatre Romea; anava amb mapes de paper amunt i avall. 

Quan apareix la idea d'una llibreria?

— Suposo que el dia que l’Abel Cutillas, que vaig conèixer en un programa on jo treballava, em va dir: "Tia, hauríem de muntar una llibreria". Ell venia de La Central, i em va dir: "Jo conec com funcionen les llibreries i tu saps com muntar activitats". Teníem clar el model de llibreria i vam acabar trobant un soci. 

Quin model?

— Donar-li molta importància a les activitats, i que no fossin les típiques presentacions de novetats amb l’editor i l’autor explicant que han fet un llibre meravellós. I tenir molt en compte les editorials independents. 

Es diu que ara no són llibreries sinó espais culturals. 

— M’emprenya bastant. No. Som llibreries, venem llibres. 

Per què t'emprenya?

— Em molesta que se’ns posi a l’agenda d’activitats gratuïtes o que es romantitzi la feina de les llibreteres dient que som unes psicòlogues superempàtiques. No, som venedores. Quan el llibreter és un home tot això no es fa, i se’l considera empresari. No ho sé, em costa analitzar-ho, però tinc clar que m’emprenya. 

El romanticisme sovint justifica la precarietat.

— Totalment, sí. Ho explica Remedios Zafra al seu llibre El entusiasmo.

Parles un català perfecte.

— No em deixa de sorprendre que sorprengui. Bé, no sorprèn veient com està la cosa lingüística. A mi no em passa pel cap contractar algú que no parli català i que no tingui un cert bagatge de lectures en català. Jo, si no el sabés, em perdria coses increïbles.

Quines?

— Al principi demanava a la gent que em recomanés llibres en català i tothom em deia Empar Moliner o Quim Monzó. I, d’acord, estan bé. Però un dia a Sant Antoni vaig comprar La mort i la primavera, de la Rodoreda, i en acabar vaig pensar: però per què ningú no m’havia parlat d’això?

Què defineix un bon llibre?

— Jo flipo molt amb la sensació que em deixen autors com Cartarescu o Borges. Tinc la sensació d’estar llegint una cosa important; penso que m’expliquen coses del món sobre les quals han pensat molt, i d’alguna manera m’ajuden a obrir la manera de pensar. Per a mi això és un bon llibre. Tot i que també estan molt bé algunes coses lleugeres.

Els més bons són els més venuts?

— Sol passar el contrari. Però els més venuts normalment van acompanyats d’una gran campanya, amb els autors passejant per teles i ràdios que de vegades són dels mateixos grups editorials. 

Si les llibreries són els llibres que tenen i també els que no tenen, què és La Calders?

— M’agradaria que la gent digués que tenim edició independent, molta poesia –que quan vam obrir ens van dir que no vendríem, i que no para de créixer– i que se’ns percebi com una llibreria amb dinamisme, atenta al que passa fora. 

Un clàssic?

— No en diré només un. Ni la Ilíada ni l'Odissea. Recomano l’editorial Cal Carré, que estan recuperant clàssics medievals amb perspectiva feminista. 

Què volies ser de petita?

— No ho sé, però, d’alguna manera, sense saber-ho, sempre he tingut feines que tenen a veure amb llibres. I he acabat amb una llibreria, o sigui que missió complerta.