BarcelonaDes de fa poques setmanes, la informació del temps a TV3 inclou la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya avui italiana, en altres èpoques sota el domini de la Corona d’Aragó. Un 22,4% de la població hi parla català, restes de la presència dels nostres avantpassats: aquesta deu ser la raó per la qual la televisió catalana ens informa de l’estat del temps en aquell indret. La iniciativa és digna de lloança, perquè assabenta els televidents de l’expansió dels catalans a la Mediterrània, un fet que es va produir, mirant-ho a l’engròs, des de la minyonia de Jaume I (1225) i el regnat de Pere el Cerimoniós fins a la reincorporació del regne de Mallorca a la Corona, el 1344.
Però Sardenya no va ser l’única possessió d’aquell regne i els seus sobirans durant l’Edat Mitjana. Poc o molt, amb almogàvers pel mig o sense ells, per aliances matrimonials o no, hi ha una llarga sèrie de territoris que van ser dominats per catalans i aragonesos, i en què la llengua catalana encara és present, si res més no gràcies a paraules manllevades del català i conservades al si d’altres llengües dominants i predominants des de fa segles.
Si la idea de TV3 era donar a entendre que Catalunya –més aviat la Corona d’Aragó des d’un punt de vista seriosament històric: el jesuïta Miquel Batllori, que era molt savi, sempre va rebutjar, no per manca de catalanisme, el terme “corona catalanoaragonesa”–, o que la llengua catalana (no l’aragonesa) havia estat present a altres llocs de la Mediterrània que no són ni València, ni les illes Balears, ni la Franja de Ponent, llavors hauria d’haver inclòs en els mapes del temps moltes altres ciutats i territoris.
Per començar, òbviament, les ciutats del Rosselló, francès des de la Pau dels Pirineus (1659), comarca en què el català és llengua d’ús quotidià a la part meridional; també Còrsega, Sicília i Nàpols; Múrcia —que va ser més catalana que aragonesa el 1265 i 1266—; els ducats d’Atenes i Neopàtria, i, estirant una mica l’elàstic de la història, diversos comtats, vescomtats, senyories i baronies a Occitània, Grècia, Malta i l'illa de Gerba; encara ens quedem curts. ¡Quins temps gloriosos!
Sabut això, la mesura televisiva resulta una mica estrambòtica, sobretot si tenim present que una cosa és la vigència del català en diversos punts del Mare Nostrum i una altra les terres que van ser part de la Corona. La cosa és estrambòtica, però obeeix a una política en defensa del que avui anomenem Països Catalans, que és una denominació nostalgicopolítica molt incompleta. Perquè, com hem dit, si hem d’anar a parar a les nostres gestes medievals, de “països catalans” n’hi havia més que els que ara s’inclouen en el terme, i més que els que veiem a TV3.
