BarcelonaEstem a les portes de Nadal. Per a molts, tot i la pèrdua de fe, encara té un sentit. Quin? La vida, la mort i la resurrecció de Jesús han estat durant segles la història més important de la cultura occidental. Fa un segle i mig, Darwin, Marx i Nietzsche van començar a fer trontollar el mite del fill de Déu. Però si la vessant divina ha anat caient, la seva figura, malgrat el paper galdós de l’Església, ha mantingut l’autoritat moral: humilitat i generositat, igualitarisme radical, perdó, valentia. Fins i tot un filòsof ateu com Bertrand Russell es preguntava si Jesús era "el més savi dels homes".
Jesús s’ha mantingut en escena, però ja no té la centralitat que tenia, perquè un mite negatiu li ha pres el protagonisme: Hitler. "La diferència més evident entre el nostre vell punt de referència moral, Jesús, i el nou, Hitler, és que hem substituït un exemple positiu per un de negatiu (...) Ara sabem què odiem, però desconeixem què estimem". Sí, tenim els drets humans (configurats precisament després de la Segona Guerra Mundial) o la idea de llibertat (avui segrestada per una nova dreta radical), però són categories genèriques que fan que tinguem "una comprensió força empobrida del que els filòsofs solien anomenar el bé".
Aquesta és la suggerent tesi del llibre L’era de Hitler, de l’historiador Alec Ryrie (Londres, 1971), un assaig publicat per Raig Verd en traducció de Gustau Muñoz. La pèrdua de pes de Jesús es va produir definitivament un cop derrotat el nazisme, amb Hitler convertit en l’encarnació moderna del mal. Als anys 20 del segle XX, amb la Revolució Russa i durant la República Espanyola, i aviat amb la Guerra Civil i tot seguit la contesa bèl·lica mundial, la major part de cristians, davant el perill del comunisme ateu, van triar, amb convicció o com a mal menor, el feixisme de Hitler, Mussolini i Franco. I després van caure del cavall, com Sant Pau.
Llavors va quallar el nou punt de referència: "El nazisme és el nostre principal, i potser únic, absolut. En una època relativista i pluralista [a partir dels anys 60], és el nostre únic punt de referència", escriu Ryrie, que afegeix: "Potser encara creiem que Jesús és bo, però no amb el mateix fervor i convicció amb què creiem que el nazisme és dolent". Podem fer mofa amb les creus, però no amb les esvàstiques. La narrativa sagrada compartida ha passat a ser la història de la resistència al nazisme, que és com la nostra Guerra de Troia, i que ens serveix no tant per recordar i honorar les víctimes com per tenir clar qui són els malvats. L’insult més fort que podem llançar a algú –d’altra banda prou banalitzat– és dir-li "nazi!" Durant segles era "Satanàs!"
Però també això comença a trontollar. Ryrie creu que aquesta breu "era de Hitler" toca a la seva fi. Hi ha la paradoxa d’unes noves dretes radicals que, d’una banda, frivolitzen i blanquegen el nazisme, i de l’altra, criden a restaurar la "civilització cristiana". I hi ha també el fet que el mite negatiu ja no dona més de si tampoc per als qui veiem amb pànic aquest joc trampós dels suposats nous autoritaris suposadament cristians: Trump, Orbán, Putin, Meloni, Orriols... Ells han copsat que amb un mite negatiu no es va gaire enlloc –tenen raó– i per això s’apropien del mite positiu cristià, ni que sigui només retòricament. De passada, també s’estalvien passar comptes amb el pillatge colonial i l’esclavisme d’Occident. Sens dubte, estan a anys llum del missatge i la praxi de Jesús.
Què proposa Ryrie? La superació de les guerres culturals. Suggereix a l’universal progressisme secularista que agafi el millor de la tradició cristiana (els valors, l’ètica, una mena de cristianisme sense religió) i li diu al populisme ultra que giri full de la crítica al wokisme i assumeixi el llegat antinazi (drets humans, democràcia, respecte a les minories i als febles). És a dir, Ryrie advoca per recuperar la Regla d’Or: tracta els altres com voldries que et tractessin a tu, tal com apareix a l’Evangeli segons Mateu però que és més vella que l’anar a peu. Una regla que també va fer seva Immanuel Kant a l’imperatiu categòric: actua només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, alhora, en llei universal.
