BarcelonaUn periodista del New York Times trepitja Barcelona. És l'any 1975. A la crònica que publicarà al rotatiu americà es descriu una ciutat en construcció on hi havia un problema fonamental: faltaven hotels. I sobretot, hotels de qualitat. L'any 2024 el mateix mitjà parlava de Barcelona i ho feia a través d'una imatge: la dels barcelonins disparant amb pistoles d'aigua contra un grup de turistes. Què ha passat entre una cosa i l'altra? És el que intenta esbrinar el filòleg i escriptor Jordi Amat en el seu últim assaig, Les batalles de Barcelona. Imaginaris d'una ciutat en disputa (Edicions 62), un retrat dels últims 50 anys de la ciutat a través dels seus referents culturals. De la flama olímpica a les pistoles d'aigua, de Pedro Almodóvar a Woody Allen i de Manolo Vital a la Casa Orsola, Amat intenta esbrinar en quin moment la ciutat va deixar de ser dels barcelonins, i fins a quin punt pot continuar sent democràtica una ciutat on ja no s'hi poden quedar a viure els seus ciutadans.

Per què Barcelona?

— Perquè és la meva ciutat, perquè l’habitatge s’ha convertit en un problema central i volia saber com la cultura tracta el malestar que en part és fruit de l'èxit de la transformació de la ciutat. 

Algun lloc on es visualitzi el malestar?

— Visc des de fa vint anys al carrer Consell de Cent, a 200 metres de la Casa Orsola. I el dia que comunicaven al professor del pis que havia de deixar l’immoble em vaig trobar allà, enmig de la manifestació. I crec que és una imatge que diu moltes coses, que un petitburgès com jo es pugui trobar en una protesta envoltat de veïns de l’Eixample i gent del Sindicat de Llogateres. És un moment significatiu de percepció per part de la ciutadania i de les institucions de l'amenaça de la pèrdua d'identitat de la ciutat.

Això passa al lloc que defineix com “el cor” de Barcelona. Per què?

— Perquè Ciutat Vella ho ha deixat de ser. Quan s'explicava a la gent què era Barcelona s’ensenyava la Rambla. Però l'artèria que havia definit la ciutat moderna ha deixat de ser un lloc que pertanyi als que vivim a la ciutat. En canvi, hi ha un moment significatiu de com la ciutat es percep a ella mateixa que és l’exposició, de l’any 90 al 91, al quadrat d’or a la Pedrera, en què la ciutat redescobreix d'una manera orgullosa el Modernisme de l'Eixample. Aquelles illes de cases és com Barcelona va decidir projectar-se al món. Em sembla que el panot de l’Eixample és la icona de la ciutat. 

Aquells anys 90 el grau de satisfacció amb la ciutat era del voltant del 90%. Ara sembla inimaginable.

— Som conscients de la importància que va tenir la transformació institucional de règim a règim i la construcció de l’autogovern i l’Espanya autonòmica. Però hem oblidat el canvi que van representar els ajuntaments democràtics. Ningú ha reivindicat de manera consistent la humanització de la ciutat. I la percepció és que en aquell moment els poders econòmics, els intel·lectuals liberals i les elits polítiques ho van fer, van tirar endavant un procés d’humanització. 

El punt àlgid són els Jocs Olímpics.

— S’envia una imatge de nosaltres mateixos al món que ens va fer sentir orgullosos. Crec que és indiscutible que això va passar. La cerimònia d’inauguració, amb aquelles onades i aquells colors taronges, era una mena d’evolució pop d’una estètica noucentista. Va funcionar. I el 92 va ser el pretext per fer una intervenció urbanística que feia molts anys que havia estat pensada. M’agrada molt una cosa que va dir Maragall: nosaltres vam fer perquè abans havien pensat. Es va fer el Moll de la Fusta, les places per a vianants a Gràcia, el sanejament de Ciutat Vella a través d’equipaments culturals. Això va ser tangible i la gent estava satisfeta. 

Què falla després?

— Moltes coses, tot i que algunes segueixen funcionant. Però què passa quan has aconseguit tot el que et proposaves?

No hi havia algú pensant en el després?

— Crec que el després no va ser pensat. I aquella aliança que deia –elits econòmiques, polítiques i societat– es va anar esquerdant. Les elits econòmiques han capturat Barcelona. Gràcies a la seva transformació, van començar a treure molta pasta de la ciutat. La sensació és que hi ha una distància creixent entre l'èxit de la ciutat i com la vivim els barcelonins, i és un problema que no hem trobat la fórmula de resoldre.

Això et sonarà: “Hace 17 años hice este mismo trayecto, pero al revés, de Barcelona a Madrid. También venía huyendo, pero no estaba sola. Traía a Esteban dentro de mí. Entonces huía de su padre, ahora voy en su busca”.

— Veig la Cecília Roth al tren… Todo sobre mi madre és una primera pel·lícula de dues que em semblen molt significatives [la segona és Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen]. Expliquen la capacitat de Barcelona de projectar-se a través de dos directors de culte, i enllacen amb una visió no problemàtica de la nostra relació amb la ciutat. 

Coincideix en el temps amb fenòmens literaris com L'ombra del vent, comencen tours a la ciutat de la pel·li i del llibre... Parles de la disneyficació de Barcelona. Per què?

— El terme és d’un urbanista anglès. Jo vull anar a Venècia. I el que veig és cartró pedra. Però per què no gaudir d’un parc temàtic, d’un patrimoni cultural edulcorat per a tots els públics, i si pot ser, amb poca brutícia i sense pobres? Quan un mercat d'aliments per als barcelonins es converteix en un lloc on els turistes compren pinya al mes d'octubre és que, d'alguna manera, s'ha buidat la relació d'aquell espai amb la seva funció per tenir-ne una altra. 

Assenyales el moment del canvi entre el 1997 i el 2003, i escrius que “es va gestar un canvi cultural profund que va alterar la percepció sobre el cor de les ciutats”. Per què?

— Perquè Barcelona també va ser víctima de la fantasia neoliberal del final de la història. I es veu amb un projecte tan megalòman i delirant com el Fòrum. La idea que resoldrem el món des de casa nostra, que tots serem germans... Era un projecte de convivència plantejat des d’Occident, i avui sabem que era impostat. I que responia a una voluntat d'intervenció urbanística en una part de la ciutat, del que s'hi construiria. I aquí és on fecunda un discurs crític sobre la ciutat i sorgeix un discurs impugnador de l’èxit de la ciutat, dur, sòlid i que progressivament, pel que fa a la cultura, s’ha fet dominant. I per això arriba la pel·lícula de Woody Allen, i projecta una ciutat que no sé si ens agrada que ensenyin. És insuportable que tot sigui tan maco, fins i tot les prostitutes del Raval que fotografia Scarlett Johansson són una estampa maca. I aleshores s’ha consolidat internacionalment... Una imatge de cartró pedra, de Disney, molt atractiva, però que té unes externalitats que progressivament entenem que ens desposseeixen de la ciutat a la qual pertanyem.

Perquè molta gent que va pensar la ciutat no va pensar una cosa fonamental: que hi hagués habitatge públic.

— Hi ha un episodi significatiu, quan Maragall vol que els habitatges de la Vila Olímpica siguin habitatge protegit i els constructors van dir: ja està. Hem col·laborat amb tot això, ara ens volem fregar les mans. Aquell canvi que democratitza la ciutat és un canvi que fan els polítics i els arquitectes. Em sembla que la funció dels urbanistes avui, per humanitzar la ciutat, no és el sanejament: Barcelona només serà humana quan els que vulguin viure-hi ho puguin fer. 

Pot ser democràtica una ciutat on no s'hi poden quedar a viure els seus ciutadans?

— Crec que no. Una ciutat on un professor d'institut no pot llogar un pis no és democràtica. Un professor encarna la cultura republicana, representa la persona en qui les institucions deleguen la funció d’educar la ciutadania, i que ell no pugui participar de la ciutadania amb normalitat… Em sembla que és evident que ens diu que s’està degradant la qualitat democràtica de la ciutat. 

Ens preocupem quan això li passa a la classe mitjana?

— Això parla dels nostres biaixos i prejudicis. Si això li passa a un immigrant sense papers, la majoria pot fer veure que no ho veu. Però quan li passa a algú com tu t’adones que les aigües estan pujant i arriben a l’Eixample. I quan les aigües de l'expulsió de la ciutat arriben a una classe mitjana, que és sobre la qual se sostenen les societats democràtiques tal com les hem conegudes, és que hi ha un problema.

Estem a temps de resoldre-ho?

— No soc especialista. Jo vull que la gent guanyi diners, però no vull que en guanyin tants amb el sector de l'habitatge. La lògica del mercat sense intervenció sabem que no ho resoldrà. La lògica només de la regulació sabem que no funcionarà. Però el fet és que especular, avui, és un bé constitucionalment reconegut en zones tensionades. A mi em sembla que és un lloc on s'ha d'intervenir.

¿I el llibre és un intent de dir al sector del turisme i als grans propietaris d’immobles que han de posar límits?

— No tinc aquesta pretensió, però sí que és una manera de dir: "Atengueu el malestar". Fa gairebé 20 anys que els ciutadans de Barcelona –entenent-la com a ciutat metropolitana– diuen que no hi poden viure. No afrontar el repte és dir als ciutadans que no importen. I quan la ciutadania té la percepció que les institucions les ignoren, tenen tot el dret del món, com a solució d'emergència, de recórrer a solucions que són antisistèmiques. Quina legitimitat tens tu per dir que confiïs en mi quan has fallat?

Parlem de la qüestió nacional. Dius que l'independentisme no ha sabut generar un discurs hegemònic sobre la capital de Catalunya. Per què?

— Ho constato. S’han escrit més de mil llibres sobre el Procés, i em quedo perplex quan trobo que entre els partidaris de la independència no n’hi ha 50 que fessin reflexions ambicioses sobre com hauria de ser la capital de Catalunya en el cas de la independència i quina hauria de ser la seva funció. 

I per què creus que és?

— No tinc una fórmula màgica, però sí que em sembla que hi ha una relació molt difícil de resoldre entre la ciutat global que és Barcelona i la nació catalana. Són dos conceptes en tensió. I pensar la ciutat com una ciutat global i una oportunitat d’incorporar talent estranger dificulta la catalanització de la ciutat, sense la qual crec que les possibilitats de fer propostes polítiques sobre el país és difícil que tirin endavant. Per tirar endavant has de tenir Barcelona. 

No ha nascut un moviment cultural correlatiu al Procés.

— La millor cultura és la que problematitza les persones a qui interpel·la. El que ha de fer una cultura nacional és intentar construir ciutadania. I quan dic ciutadania ja dono per fet que és crítica. La cultura et fa ser ciutadà, et fa entendre el món, i quan veus on tens el món, també veus que hi ha coses que no funcionen. Però què passa quan estàs compromès amb un projecte polític d’aquella ambició i la cultura pot exercir aquesta funció de ser crítica amb el procés en marxa? Perquè potser el desgasta… O sigui, quin és el grau de tolerància en què un discurs crític amb la política pot produir-se quan la nació demana la lleialtat per tirar endavant un projecte d'aquella naturalesa? És un altre cas, gairebé d’aporia, que explica que una cultura que dona suport és una cultura que difícilment posa fonaments. 

¿Això entronca d'alguna manera amb la idea del procés nacionalitzador de Pujol i la ciutat cosmopolita de Maragall?

— Crec que la dicotomia és una simplificació, que ens és útil per explicar algunes coses. Són projectes que van conviure molts anys en tensió per la lluita pel poder. En els dos casos em semblen intents d'una catalització cívica i una catalització nacional que eren compatibles i, de fet, van ser-ho. Aquella cosa d'“els uns tenen el Teatre Nacional i els altres el Teatre Lliure”. Als ciutadans el que ens interessa és que hi hagi dos llocs on veure bon teatre. Crec que tenim una visió una mica estereotipada del maragallisme, que el pensem més a prop de Félix de Azúa, quan en realitat està més a prop de Maria Aurèlia Capmany. 

És el millor alcalde que ha tingut Barcelona?

— Em sembla que és molt difícil no convenir que sí. Hi ha una qüestió també del moment de la història en què et toca, que és que havies de construir democràcia a la ciutat i per tant Maragall tenia l'oportunitat de fer una acció de govern transformadora. Però una vegada que l'has fet..., què? 

En aquella mateixa ciutat exitosa no arribaven els autobusos a tots els barris. En parles al final del llibre, citant la pel·lícula El 47.

— Hi vaig anar amb els meus fills, volia que sabessin que aquella història existia. És un cas evident d’algú que lluita per allò que tots sabem que és just. ¿La intervenció de l’Ajuntament en el cas de Casa Orsola s’hauria produït sense la mobilització? Ni de conya. ¿Si la foto de barcelonins disparant amb pilotes d’aigua contra turistes no hagués sortit a la premsa internacional, la consciència per part de l’Ajuntament del problema que representa el turisme, seria igual d’alta? Ni de conya. 

O sigui…

— Em sembla que algú que és un petitburgès, que està encantat de viure a l'Eixample, que és membre de la junta del Cercle d'Economia, sap perfectament que la ciutat té uns malestars. I sense una mobilització dels ciutadans, les institucions difícilment se sentiran empeses a intervenir com crec que cal. I per això el llibre acaba com acaba.

A Manolo Vital no el veiem l’any 96, quan estàvem encantats amb la ciutat.

— Manolo Borja-Villel va muntar una exposició l’any 96 a la Fundació Tàpies amb aquesta pregunta: què li passa a una ciutat, quan el consens sobre la seva bondat és tan àmplia? Potser també té un problema democràtic? I aleshores es va fixar en tot el que havia quedat fora de les rondes, i sortia Manolo Vital. El que és interessant avui és que la pel·lícula ens diu que ens sentim orfes d’accions que humanitzin la ciutat. Necessitem referents. 

Surten moltes cançons, al llibre. Tanquem amb una. 

— Les dues torres, de Guillem Gisbert. És un monòleg de la Torre Mapfre que li diu a l’Hotel Arts pensioneta amb pretensions. Allà s’han fet uns pelotazos bastant considerables. Hi ha un moment en què la Torre Mapfre li diu a la Torre Arts: "Tu deixa’m de parlar, jo ara crec en el progrés". 

Per què creu en el progrés? 

— Perquè la consciència democràtica demana creure que la reforma és possible. I desistir d'aquesta fe, és a dir, creure que el progrés no és possible, és una condemna per als ciutadans. I la temptació en què estem és aquesta, és creure això. 

La ciutat és la gent?

— Ha de ser de la gent. I ha de mobilitzar-se quan hi hagi un conflicte que ho faci necessari per humanitzar-la. La democràcia dona a la gent les eines per intentar modificar les coses. Aquestes són les eines útils, i no podem deixar d'usar-les.