BarcelonaDoctor, què li passa a Barcelona? Jordi Amat, que no és doctor però fa bons diagnòstics, busca respostes al sentiment de pèrdua que fa anys que s'ha instal·lat a la ciutat i que va agafant dimensions de revolta. Pèrdua del dret a l'habitatge, pèrdua d'identitat i vitalitat cívica, pèrdua de projecte col·lectiu, en definitiva, pèrdua democràtica. Ho fa a l'assaig Les batalles de Barcelona (Edicions 62), un recorregut personal a través dels imaginaris culturals –literatura, cinema, música...– pels últims cinquanta anys. En la presentació del llibre en societat a l'Acadèmia de Bones Lletres, institució que li ha concedit el seu premi d'assaig humanístic, l'han apadrinat aquest dijous l'historiador Borja de Riquer i el filòsof Josep Ramoneda.

Com a "petitburgès" de l'Eixample que viu en un pis de propietat familiar i que es declara simbòlicament "fill de Maragall", Amat es considera un privilegiat i alhora un ciutadà conscient de la fallida social i democràtica que l'envolta: alguna cosa falla si molts barcelonins "ja no poden viure a Barcelona". Alguna cosa falla quan al WhatsApp del seu edifici del carrer Consell de Cent els idiomes d'ús són el castellà i l'anglès. Això no el porta a apuntar-se a la turismofòbia o al blasme dels expats, ni tampoc a assenyalar els Jocs Olímpics del 92 com a origen de tots els mals. No. "Els Jocs van transformar Barcelona perquè abans tota una sèrie de persones havien pensat com s'havia de refer la ciutat grisa i desigual dels anys 60 i 70", entre les quals cita com a paradigma, esclar, l'arquitecte Oriol Bohigas.

Qui pensa avui la ciutat?, li pregunten Riquer i Ramoneda. També s'ho pregunta ell mateix en un llibre que té més interrogants que respostes. Un llibre que volgudament beu de la literatura, "la qual funciona molt bé per avaluar el malestar, però no per donar solucions polítiques". Però tornem al tema. Si no van ser els Jocs, quan va començar exactament el malestar? Quin és l'origen del mal? Quan va començar a caure la ciutat en mans dels inversors estrangers?

Doncs l'autor situa el punt d'inflexió en el Fòrum Universal de les Cultures del 2004 i en la imatge de l'alcalde d'aleshores, Joan Clos, ballant al passeig de Gràcia al ritme de Carlinhos Brown. Pocs anys després (2008) s'estrenava Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen, el nonagenari cineasta que ara acaba de tancar un acord per fer el mateix a Madrid amb els diners de la senyora Ayuso. Una operació que diu molt d'aquell èxit mal paït de la capital catalana. Però mentre els madrilenys encara en volen fer la rèplica, els barcelonins, amb el seu benestar ferit, en reneguen.

A la portada de l'obra, dues altres fotos emmarquen el període cronològic: una manifestació de CCOO del 1976 amb treballadors desfilant a l'estil Novecento pel carrer Ferran, avui epicentre del turisme adotzenat (la foto és de Pilar Aymerich), i una imatge de les protestes per evitar el desnonament de la casa Orsola aquest 2025. Entre l'adhesió sentimental inevitable i el malestar insostenible, la ciutat torna a bategar per salvar-se. I Jordi Amat, home d'ordre, d'erudició i de curiositat tafanera, en fa la crònica. De les velles i noves batalles, mentre esbossa una sortida de compromís: "Extracció de rendes, sí, però menys, moltes menys".